sábado, 15 de diciembre de 2007

Alemanya estrena la navegació mercantil amb tracció d'estel


  1. El sistema estalvia fins a un 50% de combustible i redueix la contaminació
  2. La companyia Sky Sails diu que la iniciativa ajuda contra el canvi climàtic
L''MS Beaufort' amb estel. Foto: SKY SAILS
L''MS Beaufort' amb estel. Foto: SKY SAILS
ESTHER CELMA
TARRAGONA
Dues companyies alemanyes botaran avui a Hamburg el vaixell destinat a reinventar la navegació de vela. L'MS Beluga Sky Sails, de 133 metres d'eslora, serà el primer navili mercant remolcat per un estel de 160 metres i tracció mecànica. L'estel, que recorda un parapent, s'eleva amb un pal automàtic i vola a més de 100 metres. Com que a aquesta altura els vents són més forts, l'energia és el triple de la que s'obté amb les veles tradicionals.
L'enlairament i l'aterratge de l'estel són automàtics i duren 20 minuts com a màxim. Aquest nou sistema de navegació pot reduir la despesa de combustible fins a un 50% en condicions òptimes de vent. La càrrega del vaixell pioner ja és una proclama d'intencions sobre l'energia eòlica: aerogeneradors fabricats a Esbjerg (Dinamarca) amb destí a Houston, a Texas.
El nom del vaixell tampoc és casual. Beluga correspon a la naviliera Beluga Group, amb seu a Bremen, i Sky Sails, a la firma d'Hamburg que ha desenvolupat en els últims sis anys estels amb una potència de propulsió de 6.800 cavalls. La seva premissa és que el vent és la font d'energia més rendible a alta mar, però que no s'utilitza perquè, fins ara, cap sistema de vela ha complert els requisits de força i velocitat que exigeix la navegació comercial.
Segons la web de la companyia Sky Sails (www.skysails.info), el nou sistema suposarà un estalvi d'entre un 10% i un 35% de combustible cada any. A efectes pràctics, 280.000 euros per a un vaixell de càrrega de 80 metres. Això ajuda les navilieres a ser competitives, tot i que es disminueixi la taxa de càrrega. Per una altra part, l'estel millora la seguretat del vaixell, ja que ajuda a estabilitzar-lo a alta mar, i és un sistema de propulsió alternatiu en el cas que falli el motor.

CANVIAR LA SITUACIÓ I
també pot ser una bona manera de combatre el canvi climàtic. Stephan Wrage, soci de la companyia, subratlla que el trànsit marítim produeix més de mil milions de tones de CO2 cada any i és responsable del 5% de les emissions mundials, i està convençut que "l'ús sistemàtic de l'Sky Sails permetria estalviar 150 milions de tones de CO2 anuals". El presi-
dent de Beluga Shipping, Neils Stolberg, destaca a la web de la seva companyia (www.beluga-group. com) el paper de Stephan Wrage en la lluita activa contra les emissions contaminants: "Wrage vol canviar la situació amb un sistema que redueix combustible i contaminació al mateix temps".
Anne Staack, portaveu de Sky Sails, va explicar a aquest diari que els estels, de fins a un total de 5.000 metres quadrats, es produiran en sèrie durant l'any 2008. De moment, ja s'han declarat aptes per a grans iots, pesquers i mercants mitjans en les proves fetes al mar del Bàltic amb vaixells experimentals. El repte ara són els grans vaixells. L'invent ja els ha portat a ser una de les 39 empreses seleccionades pel Fòrum Econòmic Mundial com a Pionera en Tecnologia 2008. Hi havia 273 candidats.

miércoles, 12 de diciembre de 2007

web 3? Web 2? Web1? Saben de qué hablan?

La sesión vespertina de la primera jornada de Le Web 3 (ciclo de conferencias centrado en el futuro de Internet y los medios de comunicación social, entre otros temas, que se está celebrando en París) celebrada ayer, se inició con un duro e interesante debate entre Andrew Keen, autor de The Cult of the Amateur (La cultura del aficionado) en el que hace una feroz crítica a la denominada Web 2.0, y Emily Bell, una de las periodistas más reconocidas del diario británico The Guardian, quien hizo una defensa apasionada de Internet.

Keen opina, grosso modo, que dar el papel de creador de información a cualquier persona que tenga un ordenador en su casa o en su lugar de trabajo es dañino para la cultura, para la propia sociedad; según el escritor, las webs en las que es el propio usuario quien crea, genera o distribuye los contenidos (YouTube, Wikipedia, blogs, etc) lo único que consiguen es "llenar Internet de porquería".

Para Emily Bell es precisamente eso lo que hace interesante el fenómeno 2.0 y son los gatekeepers (editores que deciden qué se publica y qué no) quienes deben velar por la pertinencia de los contenidos.

Y es aquí donde el debate se convierte en discusión. Keen saca la artillería pesada y arremete contra los medios de comunicación (tradicionales o de nueva creación) presentes en la Red ya que, en su opinión, han perdido la credibilidad precisamente por la ingente cantidad de información disponible y por la relevancia que se le da a cualquier blog. Sin embargo, Bell cree que la Red obliga a ser mucho más transparente ya que tus antecedentes "te persiguen a través de Internet".

Nuevos buscadores

La segunda y última jornada de Le Web 3 ya ha comenzado, aunque con menor concurrencia que ayer. Un poco más de Web 2.0 y mucho de emprendedores. En este aspecto, destaca la participación del hispano argentino Martín Varsavsky (creador de Fon), quien mantendrá una conversación con el organizador del evento, Loic Le Meur.

También habrá lugar para volver a discutir sobre el ruido informativo que se produce en Internet y de cómo los buscadores, poco a poco, deben tratar de separar lo relevante de lo intrascendente. Jason Calcanis es una de las personas que está tratando de buscar soluciones en este sentido con su proyecto Mahalo: un buscador 2.0, como no podía ser de otra manera.

La Gréco

ARTURO San Agustín

Demà, al Palau de la Música, actuarà Juliette Gréco. La seva arribada ha estat precedida per aquest vent que mai és com el de les cançons i per aquestes fulles mortes que tampoc són com les que va descriure Jacques Prévert.

A Barcelona, des de la globalització, fins i tot les fulles de plàtan, fulles mortes, cauen a terra a una velocitat tan industrial i amenaçadora que no hi ha manera de posar-hi ni poesia ni cançó. Les fulles mortes han de caure lentament i formar el que alguns enginyers aficionats a la poesia en diuen una alfombra vegetal, però tant se val. Les fulles mortes sempre ens tornen a Jacques Prévert i a Juliette Gréco.

Juliette és un nom que s'ha de saber portar. Sense ànim de polemitzar, la Gréco el porta molt bé, però Juliet Pomés el porta millor. Passa que la Gréco, amb aquella mirada de gata i el seu nas una mica sospitós, sempre ens arribava de negre i fumant. Ens arribava de París i de la mà d'algun germà gran o d'algun professor de francès i això sempre li dóna una altra dimensió a una dona. La Gréco era el que molts ens pensàvem que era París.

A mi no em va caure mai bé aquell pal, aquell senyor, Yves Montand. I, des de diumenge, des que vaig llegir l'entrevista que Núria Navarro va fer en aquest diari a Juliette Gréco, sé que jo tenia raó. Quan la Gréco, amb aquella veu que Déu li ha donat, millorada amb l'ajuda de la nicotina i l'alcohol, cantava aquella cançó que es titula Despulla'm o Despulla't, ara no me'n recordo, ens arronsàvem una mica. Era, en francès, com aquella senyora Robinson, la de la mitja, la cama i el marit expert en plàstics, de qui tots també ens vam enamorar. O sigui, que quan la Gréco cantava Les fulles mortes començàvem a entendre o a intuir el que la vida ens estava preparant.

Quan Juliette Gréco canta aquestes fulles mortes de Jacques Prevert i t'explica que la vida separa els que s'estimen, dolçament, sense fer soroll; quan et parla del vent del nord i de les petjades que desapareixen a la sorra de la platja, entens per què París era París.

¿Què fa la Xina a l'Àfrica?


  1. Els intercanvis comercials entre els dos mercats han augmentat un 30% l'últim any
 MARÍA TITOS
MARÍA TITOS
LUIS De Sebastián
Bàsicament el que els xinesos saben fer més bé: comprar i vendre. L'interès de la Xina per l'Àfrica sembla reduir-se a això, més que a consideracions estratègiques immediates. La Xina, que des de fa uns quants anys seguits està creixent a un ritme d'un 10 % anual, té una gran necessitat de matèries primeres i de combustibles.
El 2006, Angola li va prendre a l'Aràbia Saudita el lloc de primer exportador de petroli a la Xina, que també compra petroli a Sudan i Guinea Equatorial. A Zàmbia i a la República Democràtica del Congo hi compra coure, urani a Níger, fosfats al Marroc. A canvi, construeixen grans obres públiques amb préstecs atorgats en condicions que no són públiques però que semblen satisfer els governs africans. Però són probablement els préstecs més "lligats" que existeixen, perquè a més dels dissenys, els plànols i altres treballs d'enginyeria, són xinesos el ciment, l'acer i els obrers que fan els treballs de construcció i que viuen acampats a Angola, a Guinea Equatorial i a altres països.

D'AQUESTA MANERA
aplica les tecnologies intensives en treball que ha desenvolupat construint grans obres públiques en el passat, mentre reserva tecnologies més intensives en capital per a les seves noves obres al país. Per una altra part, l'Àfrica li serveix a la Xina per donar sortida a les seves manufactures de baix valor afegit, que van trobant barreres d'entrada en altres països emergents. De fet, els mercats africans estan plens de productes xinesos, des dels més populars: recipients i contenidors de plàstic, sabates esportives, gorres, vestits de fibres sintètiques, llums, ràdios, bicicletes, fins als més sofisticats: rellotges, televisors, càmeres fotogràfiques, ordinadors i automòbils.
Els intercanvis comercials entre la Xina i l'Àfrica han arribat fins als 39.300 milions de dòlars en els sis primers mesos del 2007, un salt del 30% amb relació a la mateixa data de l'any anterior. A l'Àfrica hi falta de tot, els seus habitants consumeixen relativament poques manufactures perquè el seu poder adquisitiu és petit, tot i que va creixent (al 5% anual, segons les estimacions realitzades pel Banc Mundial) i els africans aviat estaran preparats per absorbir més productes industrials. Però ja hi ha hagut reaccions, a Zàmbia i a Sud-àfrica com a mínim, on els productes xinesos estan creant desocupació en la naixent indústria local.
En realitat, el comerç de la Xina a l'Àfrica, encara que sembli ben rebut pels africans, està consolidant l'especialització colonial, que consistia a exportar primeres matèries i a importar productes industrials. És una situació que en algun moment ha de preocupar els governants africans.

PERÒ, ÒBVIAMENT,
la Xina no es conforma amb el comerç. Ara ja està entrant en la inversió directa, per mitjà de l'African Development Fund, per adquirir interessos en sectors estratègics africans i formar una xarxa d'empreses de la seva propietat al continent. El Banc Industrial i Comercial de la Xina, la principal entitat financera del país, ha adquirit el 20% de les accions de l'Standard Bank de Sud-àfrica, el banc més important del continent africà, una inversió de 5.500 milions de dòlars. Els xinesos no tenen pressa, no es mouen precipitadament en els temes econòmics.
I, sens dubte, la seva presència a l'Àfrica respon també a consideracions estratègiques a llarg termini, com seria la construcció d'un trampolí per poder saltar al mercat de la Unió Europea. Europa hauria d'observar amb molta atenció tots els moviments que fa la Xina al continent africà, pel que ens hi va.

jueves, 15 de noviembre de 2007

Menéame se prepara para dar el salto a la profesionalización

El servicio de noticias enviadas y valoradas por los usuarios Menéame ingresa ya 4.000 dólares (unos 2.700 euros) al mes, gracias al publicidad contextual de Adsense, lo que le sirve para cubrir gastos. Pero Menéame está dispuesta a iniciar una nueva etapa, la de la profesionalización y los grandes beneficios, según relata su fundador, el profesor de informática Ricardo Galli, en una entrevista con Eduardo Manchón, que a su vez es el cofundador de Panoramio, la web que sitúa fotos en los mapas que Google absorbió hace unos meses.


"Ingresamos algo más de 4.000 dólares al mes por AdSense -y subiendo cada mes-, y unos pocos más por campañas en FeedBurner y otras que a veces contratan directamente. Cubre gastos porque nos medimos mucho, sólo gastamos si lo podemos compensar", cuenta Galli, quien está convencido de que en poco tiempo su negocio va a empezar a dar auténticos beneficios puesto que confía en que la publicidad siga apostando por Internet.

"Si en EEUU dicen que la parte de la tarta publicitaria es todavía pequeña respecto a otros medios, imagina aquí que estamos en órdenes de magnitud por debajo. De hecho si hubiese una proporción con sitios como Digg deberíamos estar facturando unos 4 o 5 millones de euros al año", reflexiona.

En el último año, Menéame ha triplicado su audiencia y prevé crecer entre un 50% y un 100% en el próximo, por lo que Galli se propone dar el paso hacia la profesionalización, tanto para la captación de publicidad como para crear un equipo de pofesionales que lleven la gestión diaria del sitio. La compañía ha empezado a firmar contratos a tiempo parcial, aunque aún el grueso del trabajo lo hace un equipo de voluntarios de hasta 20 personas, ocupadas en eliminar spam o controlar que no haya insultos en los comentarios.

Varsavsky, el mejor socio

Una de las piezas claves que ha hecho posible el éxito de Menéame ha sido el apoyo financiero de Martin Varsavsky, quien ya tiene el 33% de la empresa. Pero su ayuda más preciada no es el dinero, también su apoyo, consejos y el acceso a abogados a la hora de resolver conflictos. "Diría que no podíamos tener mejor socio. Dado el nivel de discusión que tuvimos antes por FON diría que fuimos doblemente afortunados. No sé si nos lo merecemos", dice Galli.

Varsavsky ha sido precisamente una pieza clave para mantener el proyecto de manera independiente. Galli asegura que han recibido ofertas, superiores a los seis millones de euros, pero no cedieron a la tentación. "No nos decidimos por varias razones. Una es que Martín dice que vale o valdrá más de ese dinero. La otra fundamental para nosotros es que queremos seguir involucrados en el proyecto, que sea referencia por su independencia de intereses corporativos y además que nos divierta y no nos agobien objetivos comerciales", comenta.

lunes, 12 de noviembre de 2007

El centenari de la 'mare' de Pippi certifica l'actualitat del personatge


  1. S'acaba d'editar el text original d'Astrid Lindgren, censurat en el seu dia
  2. El Teatreneu ofereix a BCN un muntatge basat en els contes de l'autora
 Astrid Lindgren, poc abans de morir, als 94 anys. Foto:  ARXIU / EPA
Astrid Lindgren, poc abans de morir, als 94 anys. Foto: ARXIU / EPA
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
Astrid Anna Emilia Ericsson va néixer el 14 de novembre de 1907 a la granja de Nas, a la província sueca de Smaland. En aquella època, els pagesos no tenien accés a la literatura, però amb 6 anys ella va començar a devorar contes que li deixaven. El 1944, un contratemps climàtic --Astrid va relliscar a la neu-- la va obligar a fer repòs i, durant la convalescència, es va dedicar a posar per escrit una història que havia inventat per a la seva filla Karin. D'aquí va sorgir el manuscrit de Pippi Langstrump. Coincidint amb el centenari de l'autora, l'editorial Rabén & Sjögren ha rescatat el text, que va ser inicialment rebutjat per provocador.
Suècia s'ha bolcat en la celebració de la seva escriptora més universal. Durant tot l'any s'han fet reedicions dels seus llibres, conferències, exposicions i activitats especials en el parc temàtic pròxim a la granja de Nas --un espai que reconstrueix els escenaris i els personatges de les històries de Lindgren i que visiten 300.000 persones a l'any--. Però en línia amb la defensa dels drets de la infància que va fer sempre aquesta dona, l'acte més important és la construcció d'un centre per a nens orfes a la República Centreafricana. A Barcelona, la companyia Lazzigags ofereix al Teatreneu l'espectacle Pippi Langstrump i la senyora Lindgren, basat en diversos contes de l'escriptora (només fins al dia 25).
Una de les iniciatives més esperades era la publicació del manuscrit original de Pippi Langstrump (que en espanyol es va traduir com Pippa Mediaslargas, el 1962, i després Pippi Calzaslargas). El text que Astrid Lindgren va escriure mentre feia repòs al llit era a la caixa forta d'un banc i va ser la seva filla Karin, la mateixa que va inspirar el conte, la que va donar permís per a la seva publicació. Conscient de la irreverència del personatge de la nena de les trenes per a aquella època, a finals de 1944 Lindgren el va enviar a l'editorial Bonniers acompanyat d'una nota que s'acabava així: "Espero que no n'informin els serveis socials...".

UN LLIBRE PER A ADULTS
"L'autora va revisar prop del 40% de l'original --explica Ulla Lundqvist, que va dirigir l'edició facsímil titulada Ur-Pippi--. Va tallar fragments que li semblaven poc humorístics o que no s'adaptaven a la forma de pensar dels nens. També va eliminar parts que eren molt irrespectuoses per als adults o massa absurdes". La portada conserva la dedicatòria per a Karin i un dibuix original de l'autora. Ur-Pippi és el primer llibre de ficció d'Astrid Lindgren que no és per a nens, sinó per a adults.
Pippi, la nena de 9 anys que vivia sola a Villekulla i que no obeïa cap adult, va ser finalment publicada per Rabén & Sjögren i va obtenir un èxit immediat... entre el públic infantil. Els adults mai van arribar a connectar amb el personatge i aquí rau la mestria de Lindgren. Pippi era la més popular, però no estava sola. De la ploma de l'escriptora van sortir també personatges com Miquel el trapella, Kati, Karslsson de la teulada, Rasmus, Ronja la filla del bandoler, Els germans cor de lleó i Els nens de Bullerbyn.

UNA TRADUCCIÓ EXÒTICA
Lindgren va escriure 80 títols, dels quals s'han venut milions d'exemplars en 60 idiomes (en un museu d'Estocolm s'exhibeix una edició de Pippi en català a la vitrina de traduccions exòtiques). A Espanya s'han publicat més de 20 títols de l'escriptora, que està considerada la pionera de la literatura infantil moderna. Lindgren, que va morir als 94 anys, va trencar una tradició literària asfixiada per la doctrina i la moral i va apostar per la imaginació i pels nens. Sobre la clau del seu èxit va escriure: "¿Voleu una recepta? Preneu la de Schopenhauer: 'S'han d'utilitzar paraules corrents i dir coses extraordinàries".

miércoles, 7 de noviembre de 2007

Cosas de sistemas operativos: fallos en Leonard, el nuevo OSX

No está mal para un sistema operativo que necesita 10 Gbytes para instalarse:

Cuidado al mover datos en Leopard: podrías perderlo todo

por : Javier Pastor: martes 06 noviembre 2007, 09:33

Un grave error en la programación del sistema operativo provoca que si movemos ficheros a un dispositivo y en medio de la operación lo extraemos perderemos todos los datos que estábamos moviendo. El fallo es crítico, y parece no haber solución por el momento.

El blog en el que se describe el error explica cómo apareció: mientras movía archivos a un servidor FreeBSD a través del protocolo Samba. El servidor perdió la conexión y todos los ficheros que estaba copiando se perdieron en el olvido - aunque los que sí se hubieran copiado hasta ese momento sí están accesibles.

El fallo afecta a discos duros USB y Firewire, conexiones a través de protocolos SMB, y probablemente a cualquier otra transferencia de red.

En el blog se reproduce un ejemplo en el que se puede comprobar cómo la operación de copia entre una máquina con Leopard y otra cualquiera que en un momento dado se desconecta provoca la pérdida de datos, un fallo gravísimo que Apple debería corregir cuanto antes.

Espero que eso no sea la punta de un iceberg, pero luego nos quejamos cuando vemos fallos en códigos generados por minúsculos grupos.

domingo, 4 de noviembre de 2007

El pla de xoc contra la plaga del xancre salva 360 castanyers

Els tècnics creuen que els arbres estaran totalment sans en un termini de 5 a 10 anys


FERRAN GERHARD
VILANOVA DE PRADES

La guerra contra el xancre que afecta i fa malbé els castanyers de les muntanyes de Prades, un fong denominat tècnicament Cryphonectria parasitica, ha obtingut la seva primera victòria. Un total de 360 arbres malalts, al voltant d'unes 50 hectàrees de bosc, s'estan recuperant gràcies a un programa impulsat per la Diputació de Tarragona i l'Obra Social La Caixa que també ha comptat amb la col.laboració del Departament d'Agricultura de la Generalitat, d'algunes associacions d'agricultors i de municipis de la zona.
La tècnica utilitzada ha consistit a provocar en el mateix xancre una afecció, una hipovirulència, mitjançant la inoculació d'un virus que debilita el fong i reactiva les defenses de l'arbre. Aquesta espècie d'antídot es dispersa amb facilitat i contribueix, amb el temps, a frenar i reduir els episodis infecciosos. S'espera que, en un termini de 5 a 10 anys, els 360 castanyers estiguin en perfectes condicions. L'impacte negatiu del xancre ha estat molt important en poblacions com Vilanova d'Escornalbou, Prades, Capafonts (Baix Camp), Vallclara i Vilanova de Prades, ja que el 80% de les seves 450 hectàrees de castanyers estan sent atacades pel fong.

EVITAR INCENDIS FORESTALS
"Encara que el mercat de la castanya s'ha perdut avui dia, és molt important salvar els arbres perquè són un element paisatgístic essencial del futur parc natural de les muntanyes de Prades", va explicar ahir Josep Vilalta, pagès i alcalde de Vilanova de Prades. D'altra banda, el castanyer és un arbre de baixa combustibilitat i pot ajudar a evitar la propagació d'incendis forestals.
L'alcalde considera molt positiu el balanç de l'operació de salvar els castanyers iniciada fa un any, encara que adverteix que s'haurà de "portar a terme un seguiment, un control permanent, perquè es tracta d'un procés lent".
L'esperança d'aquests municipis està a poder explotar almenys un terç dels cultius de castanyers que hi havia l'any 1960. Un dels problemes és l'envelliment de la població que es dedica a l'agricultura, encara que el turisme rural i altres activitats vinculades a l'oci poden representar una alternativa.
El càncer del castanyer és originari de l'Àsia i enormement letal. El fong penetra a l'escorça de l'arbre per les escletxes i ferides que hi ha al tronc i les branques. Es fixa entre l'escorça i la fusta, danya els vasos conductors pels quals circula la saba cap a la copa i, finalment, desintegra les cèl.lules. Amb el temps, l'exemplar malalt acaba morint.

Les editorials trenquen el mur de les literatures de l'Est d'Europa


  1. Clàssics tot just editats i joves que relaten la nova realitat comencen a assentar-se en el mercat
  2. Cinc autors de l'editorial Acantilado han passat en un mes i mig per Barcelona
Stefan Chwin.  Foto:  JOAN CORTADELLAS
Stefan Chwin. Foto: JOAN CORTADELLAS
Imre Kértesz.  Foto:  JOAN CORTADELLAS
Imre Kértesz. Foto: JOAN CORTADELLAS
 Iuri Andrújovitx. Foto:  JOAN CORTADELLAS
Iuri Andrújovitx. Foto: JOAN CORTADELLAS
ELENA HEVIA
BARCELONA
Contra tot pronòstic, la caiguda del mur no va deixar passar l'aire entre l'Est i l'Oest. Tampoc la informació o la fins llavors emmordassada cultura. Gairebé 20 anys més tard, la literatura dels antics països de l'altre costat del teló d'acer segueix sent per al lector espanyol una gran desconeguda. Tot i això, i molt lentament, alguns editors estan corregint aquesta tendència a força de voluntarisme, situant a les llibreries un bon grapat d'autors centreeuropeus i eslaus en actiu. Paral.lelament, s'estan recuperant alguns noms fonamentals ignorats a les catacumbes soviètiques.
És el cas de l'editor Jaume Vallcorba, que va intentar en diferents moments, amb escàs èxit, el desembarcament d'aquests desconeguts. Gràcies al ganxo de Stefan Zweig i el cop de sort del Nobel a l'hongarès Imre Kertész, la seva proposta ha acabat trobant lectors. Altres segells, amb una vocació centreeuropea menys potent, també han fet la seva aportació a la tendència.
En l'últim mes i mig, cinc autors de l'Est, entre ells el mateix Kertész, han visitat Barcelona convidats per Acantilado, la seva editorial, per demostrar que, entre veterans i emergents, hi ha vida literària més enllà del Danubi i de l'Oder.

MIKHAIL KURÀIEV Aquest autor rus, un dels principals autors de la Glasnost, va néixer a Sant Petersburg (llavors Leningrad) el 1939. Publica Ronda nocturna, una novel.la sorgida d'una trobada real en la qual un repressor de la policia estalinista relata les seves aventures amb estremidora ingenuïtat. Com a Gogol, el seu autor de capçalera, li interessen els més humils: "Les seves vides haurien de ser recordades perquè no van patir menys dolor, esperança, amor i coratge que aquells als quals considerem herois", ha dit a manera de declaració d'intencions.

STEFAN CHWIN Nascut a Gdansk --l'antiga Danzig que va mitificar Günter Grass a El tambor de llauna-- el 1949, aquest polonès va presentar La Pelikan de oro. La novel.la és una càrrega de profunditat contra la postmodernitat disfressada de faula moral. "Elegir només els aspectes que ens convé d'una religió o d'un dogma és una cosa que la gent sol fer avui. El problema s'instal.la quan ens enfrontem a una catàstrofe natural, al terrorisme, a una malaltia, llavors, tot s'engega a rodar", explica situant l'acció de la novel.la que segueix el procés de degradació d'un professor d'universitat que acaba convertit en vagabund. Chwin, amic de Grass, va dedicar a l'escriptor alemany la que ha estat considerada la seva millor novel.la, El doctor Hanemann, també publicada a Acantilado.

IURI ANDRÚJOVITX Aquest ucraïnès nascut el 1960 s'ha emportat dos impactants llibres sota el braç, Recreaciones i Doce anillos. Cultiva una literatura postmoderna amb elements pop que Vallcorba identifica amb la de Roberto Bolaño. Encara que Andrújovitx va participar activament en la Revolució Taronja que va culminar amb la independència del seu país, avui és pura decepció. Per aquesta raó, el surrealisme que reflecteixen les seves obres no és una opció estètica: "La vida a Ucraïna és bastant surrealista. La vida al meu país podria ser descrita en termes de carnaval, fa la sensació que no es pot sortir d'ell".

IVAN KLÍMA Acantilado en castellà i Edicions 62 recuperen Amor i brossa, obra capital d'aquest patriarca de les lletres txeques nascut a Praga el 1931. A ell li va tocar sobreviure al pitjor dels dos mons. Primer al nazisme, complint condemna en la seva adolescència al camp de concentració de Terezín, i més tard al comunisme, que el va condemnar a l'ostracisme prohibint els seus llibres. El protagonista de la seva novel.la és un escriptor convertit en escombriaire per la censura. Hi ha qui ha definit Klíma, que va preferir quedar-se al seu país en els temps més agitats, com l'anti-Kundera, però ell tanca la qüestió d'un cop de ploma: "¿La meva projecció internacional seria diferent si me n'hagués anat de Txecoslovàquia? Possiblement, però no compto amb les aptituds de Kundera per autopublicitar- me, així que possiblement no seria tan conegut".

sábado, 3 de noviembre de 2007

Lleida ret homenatge als nens mortsdel bombardeig del 1937


  1. Un cruent atac de l'aviació italiana va acabar amb 48 escolars morts
  2. Els supervivents lamenten l'oblit i comparen els fets amb els de Gernika
 Dos supervivents del bombardeig, ahir, en l'homenatge a les víctimes. Foto:  RAMON GABRIEL
Dos supervivents del bombardeig, ahir, en l'homenatge a les víctimes. Foto: RAMON GABRIEL
MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
LLEIDA
Mig centenar de persones van participar ahir en un acte, convocat de forma espontània per veïns i comerciants, per recordar el 70è aniversari del bombardeig de Lleida, en què van morir, entre d'altres, 48 nens d'entre 7 i 11 anys, alumnes del col.legi Liceu Escolar. L'homenatge va comptar amb la presència de supervivents de la massacre, actualment octogenaris, que van recordar commoguts la vivència i van lamentar l'oblit en què ha restat, durant anys, el tràgic succés.
En l'atac aeri, portat a terme per l'Aviazione Legionària italiana --segons s'ha sabut recentment--, hi van morir almenys 221 persones, la majoria civils, i més de 700 van resultar ferides. Les bombes van caure el 2 de novembre del 1937, durant cinc minuts, en ple centre de la ciutat, sobre el Liceu Escolar i sobre el pròxim mercat de Sant Lluís. Després, els fets van ser silenciats pel règim franquista, fins al punt que el registre del cementiri municipal corresponent a aquells dies ha desaparegut. Els morts van ser inscrits per l'ajuntament en un llibre d'honor que tampoc ha estat localitzat.
"Va ser una tragèdia similar a la que es va produir a Gernika, però de la qual lamentablement s'ha parlat molt poc", va dir ahir Albert Llorens, fill d'una supervivent i encarregat de pronunciar les paraules de record. "Hi va haver un gran estrèpit i el terra va començar a tremolar. El sostre es va desplomar a sobre nostre. Dels cinquanta alumnes que érem a classe, amb prou feines en vam quedar vius quatre o cinc", va relatar Manel Sampedro, que està a punt de complir 80 anys. Al seu costat, Enric Aixut, de 84, recorda que aquell dia, ell es va quedar a casa "perquè tenia grip".

INSTITUCIÓ EMBLEMÀTICA
El Liceu Escolar, un centre educatiu pioner en la seva època, promotor dels principis de l'Escola Nova de Catalunya, havia estat fundat el 1906 pel pedagog lleidatà Frederic Godàs. "Probablement, si el pilot de l'avió que va descarregar les bombes hagués anat a una escola com el Liceu, no hauria estat capaç de fer el que va fer", va manifestar Llorens, al recordar el caràcter integrador i de tolerància del col.legi.

jueves, 25 de octubre de 2007

Un pergamí vaticà ocult durant 7 segles rehabilita els Templers


  1. El 'Foli de Chinon' recull l'absolució de Climent V als membres de l'orde
  2. Als seus integrants se'ls va declarar heretges per la pressió de la corona francesa
 Fotografia del Foli de Chinon tal com apareix a la web vaticana. Foto:  ARXIU SECRET DEL VATICÀ
Fotografia del Foli de Chinon tal com apareix a la web vaticana. Foto: ARXIU SECRET DEL VATICÀ
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
ROSSEND DOMÈNECH
ROMA
El temps potser fa justícia, però no torna la vida. Uns documents judicials que van quedar traspaperats més de set segles i que fa sis anys van ser descoberts, per casualitat, a l'Arxiu Secret del Vaticà, rehabiliten ara, en ple segle XXI, els Templers, un orde religiós i militar --com molts altres que van existir durant l'edat mitjana-- que va veure com els seus integrants acabaven a la foguera. A Europa havien instal.lat el primer sistema financer internacional conegut.
Van ser condemnats per heretges, per sodomia, per "petons obscens" i altres delictes, però ara s'afirma, amb proves, que el Papa Climent V no va donar mai crèdit a aquestes acusacions, sinó que va cedir a les pressions del rei de França, Felip IV, el Bell, que amenaçava amb un cisma si l'Església no li treia del mig els rics i poderosos frares soldat. El monarca els devia 300.000 florins, però ambicionava sobretot el seu ingent tresor, que, amb les arques de l'Estat francès buides, necessitava per poder pagar la guerra dels Cent Anys que lliurava contra Anglaterra.

799 EXEMPLARS A 5.900 EUROS
Les actes del procés al qual van ser sotmesos els Templers seran presentades avui al Vaticà en un acte que ha despertat curiositat. La Santa Seu n'ha editat 799 exemplars per vendre'ls a 5.900 euros cada un. Es titulen Processus contra Templarios i estan basats gairebé exclusivament en el document descobert l'any 2001: un pergamí de 70 centímetres de llarg i 58 d'ample conegut com el Foli de Chinon, que deu el seu nom al castell francès on, l'any de 1308, es van celebrar els processos contra els Templers. Entre els processats hi ha el Gran Mestre de l'Orde, Jacques de Molay, el personatge que durant molts segles ha inspirat desenes de novel.listes.
A la web en què l'Arxiu Secret Vaticà ha divulgat l'abast de la troballa (http://asv.vatican.va/es/ doc/1308. htm) s'explica que el foli "conté l'absolució impartida per Climent V a l'últim Gran Mestre del Temple, el frare Jacques de Molay, i als altres caps de l'Orde, després que aquests últims fessin acte de penitència i sol.licitessin el perdó de l'Església". El document forma part de "la primera fase del judici contra els Templers, quan Climent V encara estava convençut que podia garantir la supervivència d'aquest orde religiós".

HIBERNACIÓ DELS FRARES
D'aquesta manera, el Papa els absolia d'uns presumptes delictes que havien confessat sota tortura dels inquisidors francesos; però ja era massa tard, i Felip IV va imposar al Papa la supressió de l'Orde. Climent V no la va suprimir ni la va condemnar, però la va sotmetre a una espècie d'hibernació, fent servir una singular interpretació del dret eclesiàstic per la qual es va emetre una sentència no definitiva dictada per "la necessitat superior d'evitar un greu perill per a l'Església".
Des d'aquell moment, els Templers no van poder utilitzar ni el nom ni els signes distintius de l'Orde. La sentència els obligava a mostrar públicament el seu penediment, però Molay i alguns altres s'hi van negar i van acabar cremant a la foguera. La llegenda explica que abans de pujar al patíbul Molay va maleir el Papa, el Rei i la monarquia francesa "fins a la tretzena generació". Climent V va morir al cap d'un mes, Felip IV als tres mesos i la monarquia francesa es va extingir al cap de 13 generacions.
"Els motius de la condemna van ser polítics, no pas religiosos", ha explicat l'historiador Franco Cardini, que avui intervindrà en la presentació. "Els advocats del rei de França --va afegir-- no necessitaven construir un coherent dispositiu acusatori, només calia que fos eficaç i creïble per a l'opinió pública".
El dia 13 passat, els supervivents dels Templers es van reunir a l'església de N“tre Dame de Chine, a París, per commemorar el "martiri" de Molay i potser per celebrar la seva rehabilitació. S'explica que l'any 1885, en una parròquia situada a Rennes-le-Château, va ser descobert el tresor que pertanyia als Templers; però va desaparèixer de manera immediata, es diu que a Escòcia o Aragó. S'ignora si es tractava de diners o d'un patrimoni espiritual. La llegenda dels frares guerrillers encara continua viva.

miércoles, 10 de octubre de 2007

Measuring the quality of a Web page

At the risk of losing PPC marketers who have to think in terms of search engine guidelines, let’s talk about page quality. There are many different page characteristics we can use to determine the quality of a page. There are also different types of quality or different qualities that can and should be measured.

When I look at a page the first thing I assess is its information value. I want to know things like:

  1. How unique is the page?
  2. How much information does the page convey
  3. How well organized is the page
  4. Is the page’s purpose to be informative or to be a magnet?


There is nothing a page can tell me that determines its level of authority. I have to be able to research the page’s author, sources, and other criteria in order to determine how authoritative a page is.

Search engines and SEOs alike have perverted the whole concept of “authority” into a mediocre quality measurement but you can look at the information behind a page to evaluate its relative level of authority.

When deciding whether a page should be authoritative, I want to know:
  1. How often the page author is referred to as an authority on the page’s topic (this has nothing to do with links)
  2. How much information the author has shared on the Internet (including online discussions)
  3. How many related resources (either offline or online) the page author refers visitors to
  4. How similar in scope and depth the page is to the rest of the author’s authoritative Internet works
  5. Whether the page provides information or opinion (and many people misniterpret information they disagree with as “opinion disguised as fact” — but if the author backs up the information with references, it’s information, not “opinion disguised as fact”).


A Web page does not have to be an informative page, however. It could be a magnet page. In traditional SEO most people would probably identify doorway pages and MFA made-for-advertising) pages as magnet pages but there are other types of magnet pages. For example, let’s say you write an eBook that tells people how to make money. You want to
sell that eBook so you create a huge, endlessly scrolling sales pitch page that includes 10-15 faux testimonials (that is, they offer at best only minimal attribution like “L. Smith, Ohio” for comments) and tons of smarmy paragraphs extolling the virtues of your research, blah, blah, blah until you drag your visitor down to the “CLICK HERE TO BUY”
button that leads to your smarmy eBook on how to make money that is way overpriced at $19.95 (NOTE: I’ve noticed a trend to increase the value of these smarmy eBooks by increasing the price).

So, smarmy sales pitch pages are magnet pages.

So are profile pages. Profile pages are opportunities for us to tell people who are curious about us a little more about ourselves. Most people no longer bother to fill out all the interest boxes (I admit they are somewhat overwhelming these days). Most self-promoters
shamelessly drop links to their Web sites and leave their profile pages bare, dull, and achingly boring. But people look at profile pages nonetheless, hoping to learn more about complete and total strangers.

Any page that is designed to attract attention and lead a visitor elsewhere is a magnet page. The better magnet pages tend to provide interesting, compelling content. They are not smarmy. They don’t necessarily look for
conversions. So you should think of search engine results pages as magnet pages. And directory listing pages can be magnet pages, too.

A good magnet page draws in traffic and passes it elsewhere. So maybe we should call magnet pages something more descriptive like intake pages or funnel pages. Sucker page is another way of describing them, especially when you’re talking about doorways and smarmy sales pitch pages.

Smarm sometimes works. It depends on the expectations of your market. If everyone else you’re competing with relies on smarmy sales pitch pages you may actually do no worse than your competitors to rely on smarmy sales pitch pages. The more slick you appear to be, the more faux testimonials you use, the more garish yellow or green inserts you break up your Web content with, the more likely you’ll be able to part suckers from their money. After all, anyone who actually reads all the crap on smarmy sales pitch pages is looking to buy crap and WANTS to give you their money. You’re probably giving them a fix for their crap
habit or something.

Sales pitch pages don’t have to be very long. In fact, the more informative but concise a sales pitch page is, the more likely I am to buy from it. Other people may need to see faux testimonials before they click on the “DOWNLOAD NOW” or “ORDER NOW” or “ADD TO SHOPPING CART” button. Your mileage may vary. Me, I just want to know what it does, what the guarantees and warranties may be, how much it costs, what you tack on for shipping, and how quickly I can get it. Tell me that and you may (or may not) make a sale.

My decision to buy is not based on how long it takes me to get to the “Place your order without any more bullshit” stage. It’s based on whether I feel I can trust you to provide the product I want and to deal with me in a competent, professional manner if I don’t like the product in the end.

I said that directory pages and search results pages can be magnets. So, too, can resource pages. You know, those oft-defamed pages on Web sites where many outbound links tend to be gathered like cattle awaiting slaughter. There are certain qualities that a resource page has which sets it apart from a typical reciprocal links page. For one thing, you usually don’t find any mesmerizing sales pitches for swapping links or buying someone’s reciprocal link management (software or program). You just find links, maybe with some explanation of what lies beyond the link.

A good resource page helps people learn more about a topic. You’ll rarely actually find a good resource page or section at a community-edited Web site. The best resource pages tend to come from experts who devote a lot of and considered thought to their selections. That is, they don’t play political games and they don’t care who they
don’t link out to. Resource pages are one of the few areas on the Web where links actually acan be endorsements and recommendations.

I have written many resource pages through the years. I spend many hours researching the Web sites I link to. And though I just said that resource pages can endorse other sites, they don’t necessarily go that far. An example of what I feel is a good resource page is my where to buy huckleberry products page. While I cannot personally endorse the huckleberry providers, I at
least give my visitors a chance to get directly to the sources without having to go through resellers (who are not bad people — I’ve been advised, on the basis of the $99 eCPM Adsense tells me that page gets, to join one or more affiliate programs).

The value of a resource page is determined the quality of the destinations it leads to. The quality of the destinations is determined by the purpose of the resource page. If you’re looking for huckleberry pickers, then my sellers page is a very poor resource even though you might reason that a cottage industry relies mostly on hand-picked wild huckleberries. Why is it a poor resource? Because those companies either buy products to stock in their stores or else they may buy huckleberries from people who pick them. Yes, at least one major huckleberry seller buys berries by the bucket from anyone who brings them in.

I could create a resource page about search engine optimization specialists and call it “Recommended SEOs” or something. The quality of such a resource is determined not only by the quality of the destination pages but also by the quality of the people behind those
pages, as well as the quality of my own experience and judgement.

I submit to you that a resource page put together by a mediocre SEO who knows barely more than to go out and get lots of links is no better or worse than any resource page that you or I might put together — provided that the resource page reflects the mediocre SEO’s honest opinion about the quality of the SEOs s/he recommends. Referrals are based on personal knowledge, not on professional credentials or standards. I could recommend Alan Greenspan to you for economic planning but I’ve never actually worked with the guy. For all I know his genius lies in his ability to pick interns who really know how to crunch numbers. So don’t trust my recommendation on Alan Greenspan.

There is nothing wrong with expressing opinion through links and recommendations. You can express in any number of ways. There is nothing wrong with not expressing opinion when you provide links. Links don’t have to be recommendations and in most cases are not
recommendations. But if the purpose of your page is to refer rather than recommend, you need to make it clear to the visitor that you are referring and not recommending. A good referral page expresses some reservation in some way. My
huckleberry sellers page, for example, at least distiinguishes between companies whose products I have bought and companies whose products I have only heard of. It tells you where I have shopped and where I have not shopped.

Search engines don’t yet have the ability to assess the true quality of pages. They can assess “quality” according to very limited criteria but their quality is very unsophisticated. So, for example, if a search engine where to divide pages into “High Quality”, “Poor Quality”, and “No Quality Assessed” categories, you would not have anything useful to work with. Instead, you should be forming your own criteria for quality
and revising those criteria as you become more practiced at evaluating pages.

You should be able to tell in 5 seconds or less whether a page is high quality or not. But you only reach that level of expertise by looking at thousands of pages in the right critical frame of mind. You have to spend some time doing some research, setting a base line for yourself. No one else can do it for you.

You have to become the only available expert in the page quality that you understand and appreciate. Once you know why you place higher value on one type of page over another, you’ll be better able to consistently produce more of those high quality pages in your own
content.

lunes, 8 de octubre de 2007

Deu anys de plantes transgèniques

En general el temps acaba calmant els conflictes, encara que no és clar quant de temps haurà de passar perquè el conflicte provocat per les plantes transgèniques trobi una via de solució. Fa uns mesos va aparèixer un informe d'una organització no governamental (ISAAA) amb el títol de Els primers deu anys de plantes transgèniques i en el qual es tractava de resumir l'impacte que han tingut mundialment aquests conreus, amb unes conclusions molt positives.
Aquests dies, a França, el tema torna a ser discutit amb els mateixos arguments de sempre i no se sap quina serà la decisió del nou Govern francès, malgrat que alguns ministres ja parlen de moratòria. Al nostre país s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de declarar Catalunya lliure de transgènics. Potser haurem d'esperar 10 o 20 anys més per arribar a un consens, sigui quin sigui.

EL FET ÉS que segons l'informe publicat per ISAAA, el cultiu de plantes modificades genèticament ha crescut en el món d'una forma espectacular. Probablement es tracta de la tecnologia agrícola que més ràpidament s'ha estès mai en tota la història. Ja arriba als 100 milions d'hectàrees arreu del món i el nombre de països en els quals es cultiven creix cada any. Si bé és cert que la introducció va començar pels països més avançats com els Estats Units i el Canadà per estendre's després a l'Argentina, actualment països com el Brasil, l'Àfrica del Sud, l'Índia i la Xina també en conreen, de manera que els països en desenvolupament són avui els més grans cultivadors. El que no ha canviat en aquests darrers anys són les espècies que es cultiven i que són les de grans extensions de cultiu com el blat de moro, la colza, la soja i el cotó. En aquests dos darrers casos, la superfície ha crescut de tal manera que en certs països la proporció de soja genèticament modificada que s'hi cultiva és superior al 80%.
Les plantes que han estat autoritzades per ser plantades ho són després d'haver estat sotmeses a una anàlisi molt completa dels possibles efectes de les noves varietats. Es tracta d'assegurar que no es produeixin efectes negatius sobre la salut i el medi ambient diferents de les varietats no modificades. El conjunt de dades que es demanen són analitzades en tots els països per comitès científics i tenen un cost elevat. De fet, aquest cost és una barrera molt alta per a la introducció de nous transgènics a part de ser una de les raons per les quals no hi ha tomàquets ni pomes ni melons transgènics en el mercat. Aquestes anàlisis semblen haver funcionat correctament perquè 10 anys després, i quan ja s'han consumit centenars de milions de tones d'aquestes varietats, no ha aparegut cap problema de salut ni de medi ambient tal com era d'esperar. Això no vol dir que no hi hagi hagut altres efectes. L'èxit de la soja transgènica, per exemple, ha canviat l'estructura econòmica de grans zones de l'Amèrica del Sud, i això no s'ha fet sense conflictes. Les empreses de llavors s'han vist fortament transformades en la seva estructura, i s'ha produït un procés de concentració a nivell mundial, en part per les elevades despeses de les anàlisis necessàries per fer aprovar les varietats transgèniques.
El fet és també que tot plegat no ha servit per canviar la visió negativa que els consumidors europeus tenen de les plantes modificades genèticament. Ni els beneficis que n'han obtinguts els pagesos, ni l'absència de problemes, ni la informació facilitada sobre el que són, ni l'etiquetatge obligatori han aconseguit fer desaparèixer les campanyes en contra. Encara que en alguns països l'oposició remet lleugerament, la veritat és que l'opinió de molts països europeus és fortament contrària als transgènics. Això fa que els que han de decidir què fer sobre aquesta qüestió ho tinguin difícil.
D'una banda hi ha l'evidència que es tracta de llavors útils per als agricultors, que objectivament no hi ha cap problema ni de salut ni de medi ambient ni de coexis- tència entre els diferents tipus de conreus, i que els acords internacionals impedeixen posar barreres a qualsevol producte sense que hi hagi raons objectives i aquestes no hi són. Una vegada s'han plantat 100 milions d'hectàrees és molt difícil pensar que aquests conreus es deixin de cultivar un dia, igualment com és difícil que entrin en noves espècies amb la possible excepció de l'arròs, en el qual s'està treballant fortament a la Xina. I les darreres pujades de preus dels cereals ens diuen que la pressió per produir més en l'agricultura seguirà en els propers anys. Però d'altra banda, hi ha la pressió dels activistes, de grups polítics i d'alguns sindicats de pagesos que representen col.lectius que veuen en una agricultura més tradicional un valor afegit que es pot perdre amb les noves tecnologies, i tot això basat en una opinió pública clarament contrària.

DECLARAR una zona lliure de transgènics, per exemple, implica, segons la legislació vigent, trobar raons específiques de salut o medi ambient per a la zona tot i sabent que els pinsos a Europa estan basats en la importació de blat de moro i soja, i que aquesta és majoritàriament transgènica. La decisió no és fàcil. L'ideal seria posar sobre la taula la problemàtica en tots els seus aspectes, analitzar- la de forma transparent i rigorosa i buscar solucions que beneficiïn la majoria. Durant aquests 10 anys això no ha estat possible, esperem que no hàgim de tardar 10 anys més per aconseguir-ho.

PERE Puigdomènech*

*Laboratori de Genètica Molecular Vegetal CSIC-IRTA

lunes, 17 de septiembre de 2007

El fiscal demana 5 anys de presó per l'ús de plaguicides prohibits


J. G. ALBALAT
BARCELONA
Joan B. F. pretenia eliminar els insectes que atacaven els arbres fruiters que cuidava al pati de la seva vivenda de Sant Joan Despí, però la utilització de plaguicides considerats tòxics pot comportar-li l'ingrés a la presó si, al final, un tribunal s'acull a la tesi mantinguda per la Fiscalia del Tribunal Superior que l'acusa d'un delicte contra el medi ambient. El fiscal Francisco Javier Pérez Ruiz reclama per a l'imputat cinc anys i tres mesos de presó, una multa i el pagament d'una indemnització de 15.000 euros a una veïna, Rosa B. B., que va resultar afectada. El judici està pendent.
El fiscal va presentar al juliol als jutjats de Sant Feliu de Llobregat el seu escrit d'acusació contra Joan B. F., que ara té 74 anys, que des del 2002 i sense autorització va utilitzar els plaguicides Lebaycid i Imidan per eliminar els insectes que rondaven els arbres fruiters que tenia plantats al pati de casa seva, al carrer de Baltasar d'Espanya. Aquests plaguicides contenen dues substàncies (fenthion i phosmet) altament tòxiques per als éssers humans i amb un ús totalment reglamentat. En concret, només es poden fer servir per a fins agrícoles i pels professionals del sector.
Després d'uns quants mesos d'utilització d'aquests productes per part de Joan B. F., Rosa B., que vivia en una finca adjacent, va començar a tenir determinades afeccions, sobretot de tipus respiratori. Davant la possibilitat que les malalties fossin originades per les pràctiques del veí, la dona va posar en coneixement de l'administració la situació i l'administració, després de fer les investigacions oportunes, va requerir a l'acusat que aturés la seva activitat.

DIVERSOS AVISOS
L'Ajuntament de Sant Joan Despí va enviar un requeriment a Joan B. el desembre del 2002 i, davant les posteriors denúncies de l'afectada, el mes de març del 2004. L'imputat també va rebre una instància similar de la Direcció General de Salut Pública de la Generalitat el juliol del 2005.
Malgrat els primers avisos municipals, l'acusat va continuar fent ús dels plaguicides prohibits, tal com van poder comprovar els tècnics de l'ajuntament el març del 2005, quan van portar a terme una presa de mostres de fulles dels arbres de l'imputat. Després d'analitzar-les, van descobrir que havien estat tractades recentment amb les dues substàncies tòxiques. Com a resultat de l'exposició continuada en el temps als plaguicides, Rosa B., la veïna, té intolerància ambiental i un quadro ansiós depressiu.

lunes, 23 de julio de 2007

Mites sobre les verdures


  1. És cert que la pastanaga i el tomàquet són bons per a la vista
Publicar entrada Manats de remolatxa a la parada d'un mercat. Foto:  MARINA VILANOVA
Manats de remolatxa a la parada d'un mercat. Foto: MARINA VILANOVA
MONTSERRAT FOLCH
Metge i dietista de la clínica Teknon. Autora d''El método de la doctora Folch'
Les verdures són baixes en calories. Fals. L'aportació de calories augmenta si estan ofegades, saltades o gratinades.
Es poden menjar en quantitat lliure, si es té bona salut. Verdader. Han de formar part dels àpats del migdia i del vespre, ja que aporten vitamines i minerals, a més a més de fibra.
La verdura cuita i després congelada perd nutrients. Fals. És igual de sana, ja que s'atura el deteriorament dels aliments i es mantenen intactes les vitamines i els minerals.
Menjar la verdura crua és perjudicial per a la salut. Fals. Totes les verdures es poden menjar crues.
La verdura s'ha de congelar cuita. Verdader. Si es vol congelar verdura fresca, s'hi ha de donar una cocció durant 1-3 minuts
La verdura bullida conté els mateixos nutrients. Fals. Al bullir la verdura es perd vitamina C.
La patata engreixa molt. Fals. La patata conté un 75%-80% d'aigua i hidrats de carboni, i té 85 calories per 100 grams. Les calories dependran de la quantitat que se'n mengi i de la manera de preparació.
Podem menjar amanides vegetals variades com a plat únic. Verdader. Sempre que s'hi introdueixin fruita seca o ou dur, que aporten la dosi de proteïna.
Les verdures no contenen colesterol. Verdader. Al contrari, a causa de l'aportació de fibra, ajuden a regular el colesterol sanguini.
No contenen àcid fòlic. Fals. Les que en tenen més quantitat són les de fulla verda: bledes, espinacs, créixens, endívies, cereals integrals (civada), alvocat, fruita seca, llegums (cigrons).
La coliflor i el bròquil són anticancerígens. Verdader. Contenen vitamina A, E, C i altres substàncies anticancerígenes anomenades sulfurans, que són els responsables de la forta olor de sofre quan les bullim.
Les verdures de fulla verda ampla són molt bones per a la salut. Verdader. Aporten vitamina A, E, i C. Prevenen determinats tipus de càncer i protegeixen enfront de malalties cardiovasculars
La vitamina A és bona per a la pell. Verdader. És a la pastanaga i altres verdures de color taronja com la carbassa.
La pastanaga i el tomàquet són bons per a la vista. Verdader. Contenen carotens, que es transformen en vitamina A.
La ceba i l'all són bons per a la circulació. Verdader. Això és a causa dels seus compostos de sofre, que eviten la coagulació sanguínia.
Les verdures no contenen sal. Fals. Els espinacs, bledes, api i coliflor en porten tanta que els hipertensos n'han de moderar el consum.
Les endívies aprimen. Fals. No existeix cap aliment que aprimi.

viernes, 20 de julio de 2007

L'aroma dels Cafès

L'aroma dels Cafès
JOSEP MARIA FONALLERAS

Llegeixo enfervorit la Poética del Café, d'Antoni Martí Monterde, finalista del premi Anagrama d'assaig. Escrit amb majúscula, per diferenciar l'espresso de l'espai on es consumeix. Dic espresso i sé que exagero. Avui és molt difícil, en aquest país, trobar un cafè així, fet de manera que l'aigua travessi una pastilla de cafè de 7 grams a una pressió aproximada de 9 bars, amb una temperatura de 90 graus, durant 25 segons, amb la finalitat d'aconseguir una beguda amb escuma, que és on es concentra el sabor, de 25 mil.lilitres. Rebo aquesta definició, i la reprodueixo, de la mà del cafeter Pere Cornellà, que no és només un empresari sinó un sacerdot d'aquesta religió els fidels de la qual han de peregrinar a Itàlia per comprovar que els miracles poden ser quotidians.

Érem al llibre de Martí Monterde, però. En realitat, tot i que no n'és una conse- qüència, les quasi 500 pàgines de la Poética del Café són una resposta documentada, una tesi en tota la regla que justifica aquella afirmació de Steiner segons la qual la idea d'Europa es fonamenta en els Cafès. Europa no seria el que és sense aquests locals, i deixarà de ser- ho quan no n'hi hagi. Martí Monterde parla d'un àmbit on romandre al llarg d'un temps, d'un temps incert, sense certeses, ple d'incerteses, públic i privat, origen i exemple de la modernitat.
Ara que ja tenim les vacances a sobre, ara que destrossem els cafès amb uns dèbils glaçons, facin-me un favor i degustin aquest cafè que sembla un assaig i que s'ha de beure com fan al Sant'Eustachio de Roma. A peu dret, abans que es refredi, a cremadent. En percebran l'aroma i seran més feliços i més savis.

jueves, 19 de julio de 2007

Els vídeos sexis de la campanya dels EUA triomfen a Youtube

Els vídeos sexis de la campanya dels EUA triomfen a Youtube
JOAN CAÑETE BAYLE
WASHINGTON

Primer va ser el vídeo I've got a crush on Obama (una cosa així com He perdut el cap per Obama):



Després va venir Hott 4Hill, la declaració d'amor d'una noia per Hillary Clinton:



I aquesta setmana, arrasant igual que els dos predecessors, ha aparegut a la xarxa Obama Girl vs Giuliani Girl, un debat polític virtual dirimit en una baralla de coixins entre admiradores lleugeres de roba dels candidats Barack Obama i Rudy Giuliani:



Els vídeos musicals de la campanya electoral dels EUA arrasen davant la preocupació d'uns candidats que no poden controlar la xarxa.
Les xifres no enganyen: I've got a crush on Obama ha estat vist més de dos milions de vegades, i Hott4Hill ha rebut gairebé un milió de visites. En els seus pocs dies de vida, Obama Girl vs Giuliani Girl amenaça de superar les pròpies marques. I és que la barreja de paròdia, noies guapes, estètica MTV, melodies enganxoses i lletres enginyoses és imbatible, almenys a internet. La noia que ha perdut el cap per Obama és una aspirant a model i actriu de 25 anys anomenada Amber Lee Ettinger que en biquini, tops i shorts, interpreta un vídeo creat per dos joves per a la web www.barelypolitical.com. Ettinger, protagonista del duel amb una altra model a Obama Girl vs Giuliani Girl, admet amb satisfacció que la seva sobtada fama és benvinguda.
El mateix va pensar després de veure I've got a crush on Obama Taryn Southern, una exconcursant d'Operación Triunfo que aporta el seu toc personal a Hott4Hill: en aquest cas és una professora sexi que explica als seus alumnes que ha sentit una atracció lèsbica per la senadora de Nova York. Southern ha estat entrevistada a gairebé tots els grans canals i al seu bloc confessa que no és lesbiana ni sap si votarà Clinton.
Que aquesta seria la campanya Youtube ja se sabia --diumenge que ve, la web organitza amb la cadena CNN un debat dels candidats demò- crates--, i aquests intenten aprofitar la xarxa al màxim (la paròdia de Clinton del final de Los Soprano és una joia de la propaganda), ja sigui per publicitar-se o per recaptar fons. Però la xarxa és incontrolable, i una bona idea es dissemina com un virus sense tenir en compte si perjudica o beneficia els candidats. D'Obama se sap que el vídeo no li ha fet gràcia. ¿La raó?: "Obama, encara t'estimo. Estic esperant que el meu telèfon soni mentre veig reposicions de l'Ala Oeste de la Casa Blanca". En anglès rima.

lunes, 16 de julio de 2007

L'ascens de la xenofòbia a Espanya

A més dels partits racistes, altres han utilitzat sense rubor missatges de temor-odi als estrangers

JOAN ANTON Mellón*

El resultat electoral de les eleccions municipals de fa poc presenta dos aspectes inquietants per a la convivència democràtica: han augmentat els vots a tot Espanya de partits polítics o agrupacions electorals que fan de la xenofòbia (temor- odi a l'estranger) l'eix central del seu discurs i les seves propostes polítiques i, en segon lloc, sense cap rubor, altres forces polítiques han utilitzat una part d'aquest discurs i d'aquestes propostes per guanyar vots.
Els imitadors espanyols de Le Pen/Haider (la nostra dreta radical) han obtingut 50 regidors amb lemes com: "Immigració, atur, terrorisme; no els permetis destrossar Espanya" (Democràcia Nacional) o "Prioritat a ultrança a defensar la nostra identitat, cultura i tradicions" (Plataforma per Catalunya).

I RESPECTE al que a França s'ha denominat "lepenització dels esperits" (la influència d'arguments extremistes de dreta radical en altres partits) l'alcaldable del Partit Popular a Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha parlat durant la seva campanya de "col.lapse" dels serveis sanitaris associant-lo a l'entrega de 100.000 targetes sanitàries als immigrants, també s'ha pronunciat en contra de la "proliferació" de mesquites i ha reiterat el seu suport al candidat del seu partit a Badalona, García Albiol, que en un polèmic vídeo associava immigració i delinqüència.
Aquesta identificació causa-efecte entre immigració i diferents problemes socials (inseguretat, atur, degradació urbana, escassetat de les ajudes socials, etc.) és un dels factors clau, com també ho és la islamofòbia, que caracteritza tot discurs de dreta radical. Aquest fet reitera una altra vegada la idea que a Espanya no hi ha un fort partit de dreta radical, com en altres països del nostre entorn, perquè els seus possibles militants, dirigents i votants formen part o donen suport al Partit Popular.
Centrant-nos en Catalunya, la proposta electoral de dreta radical que té el seu epicentre a Vic ha rebut el suport de 12.400 electors a les 37 poblacions on van presentar candidatura. De quatre regidors electes en les eleccions del 2003 (Vic, Manlleu, Cervera i el Vendrell) han passat a 17: quatre a Vic i el Vendrell; dos a Cervera i Manlleu i un a Tàrrega, Manresa, Roda de Ter, Olot i Sant Martí de Riucorb. El fenomen ha de ser analitzat rebutjant tant l'alarmisme com la despreocupació. Marca una tendència politològica que és convenient estudiar globalment, amb totes les seves implicacions, ideològiques i culturals, polítiques i sociològiques.
Des d'aquesta perspectiva analítica global és obvi que el suport electoral que aquesta formació política xenòfoba ha rebut respon a un vot de protesta social davant de nous problemes socials mal enfocats i/o mal resolts per les administracions locals, però també per les autonòmiques i estatals. Nous problemes socials generats pel gran augment de la població immigrant al llarg dels últims set anys (arribada de 3,6 milions d'estrangers). Segons les xifres de l'INE (gener del 2006) al voltant de 3.884.000 persones (empadronades), el 8,7% de la població espanyola total; a aquest nombre de persones s'hi ha d'afegir la incerta bossa d'immigrants il.legals que es calcula al voltant d'uns 800.000. I encara més si tenim en compte que la immigració es concentra (el 68,6%) a Catalunya, Madrid, el País Valencià i Andalusia.

LA CORRELACIÓ entre vot de protesta i alta xifra d'immigració és directa: Vic, 22,2% d'immigrants; Cervera, 21,8%; Manlleu. 20,4%; Tàrrega, 17,2%; Olot, 16,1%, o el Vendrell, 13,5%. N'hem de ser conscients, els problemes no són identitaris sinó socials. L'arribada massiva d'immigrants ha comportat una benedicció des del punt de vista econòmic, demogràfic i assistencial a persones dependents. Com ha estat calculat en reiterades ocasions, tot immigrant integrat en el sistema productiu econòmicament "dóna" molt més del que rep. El problema, com sempre, és que es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues. A la majoria de població autòctona on es concentren els immigrants no li arriben directament els beneficis de la immigració, excepte als ocupadors d'immigrants, i sí que li arriben els inconvenients.
Davant aquesta situació politicosocial el vot electoral a opcions polítiques xenofòbiques ha de ser entès atenent les demandes socials que explicita, més que l'oferta política demagògica que la instrumentalitza. Són solucions simplistes a problemes complexos. Les solucions simplistes són demagògia barata. S'ha d'anar a l'arrel dels problemes. Ha d'augmentar la despesa social del nostre molt feble Estat de Benestar. S'ha de dotar les diferents administracions dels mitjans econòmics, tècnics i humans per abordar la problemàtica de la immigració en tots els seus complexos aspectes (sanitari, educacional, habitatge, etcètera).
Es tracta d'un tema de pobresa, no de color de pell, religió o cultura. Construir una Catalunya/Espanya més democràtica, més avançada i moderna, sense guetos ni fractures socials, és el repte. Els immigrants, treballant molt en les feines que nosaltres no volem fer, hi estan contribuint, preocupem-nos pel seu benestar, igual que el de qualsevol sector desafavorit socialment, ja que el seu benestar, igual que el seu malestar, és també el nostre.

*Catedràtic de Ciència Política (UB)

miércoles, 11 de julio de 2007

L'eix de la col

11/7/2007 Edición Impresa LA PROLIXA LEGISLACIÓ EUROPEA SOBRE FRUITES I VERDURES

L'eix de la col

  1. Un polític italià recopila les normes comunitàries sobre productes agrícoles i li surt un llibre surrealista
  2. Raffaele Costa demana a la Unió Europea que no exageri
El mercat italià Uns venedors transporten fruites i verdures, a Venècia. Foto: XAVIER JUBIERRE" height="160" width="250">
El mercat italià Uns venedors transporten fruites i verdures, a Venècia. Foto: XAVIER JUBIERRE
ROSSEND DOMÈNECH
ROMA
Primer es van fixar en el "diàmetre dels pebrots", l'"arc dels cogombres", la "curvatura del plàtan", el "melic dels tomàquets" i la "secció equatorial de les albergínies". Amb els anys, van arribar altres aspectes igualment seriosos, com que "els espàrrecs verds han de ser verds", "les clementines sense llavors no han de tenir llavors", "les avellanes no han d'estar buides" i "els tramussos dolços han de ser dolços".
Els experts de la Unió Europea que estableixen aquestes normes sobre fruites, verdures i hortalisses poden semblar uns verdaders excèntrics si algú té la paciència d'enumerar, una darrere de l'altra, les regles amb les quals, se suposa, pensen unificar les hortes i els mercats del continent.
És el que ha fet Raffaele Costa, president de diputació de Cuneo, al nord d'Itàlia, exministre de Sanitat i exdiputat europeu, que sobre la qüestió ha escrit un curiós manual. En poques pàgines, ha agrupat totes les normes de la Unió Europea sobre els centímetres, mil.límetres i formes que han de tenir les fruites, les verdures i les hortalisses per poder ser venudes. "¿El resultat? Centenars de pàgines de lleis absurdes i inaplicables", explica.

Una bogeria
A l'atzar, agafem els alls. El legislador estableix que, ja siguin solts o en manats, la diferència de diàmetre entre el bulb més petit i el més gruixut, continguts en el mateix embalatge, no pugui superar els 15 mil.límetres, quan el bulb més petit tingui un diàmetre inferior als 40 mil.límetres... Encara que s'ha de tenir en compte que, només després de determinar el calibre de l'all, a través del "diàmetre màxim de la secció equatorial", es podran establir els diàmetres mínims de cada un.
Les cols de Brussel.les ho tenen igual de fàcil: "El calibre es determina segons el diàmetre màxim de la secció normal de l'eix de la col". Per a les cols simples, només hi ha un problema d'embalatge, ja que en una sola caixa "el pes del cabdell més pesant no ha de superar el doble del cabdell més lleuger; però quan el pes del cabdell més pesant sigui igual o inferior a 2 quilos, la diferència de pes pot arribar a 1 quilo".
"No crec que els buròcrates de Brussel.les siguin ignorants, sinó que es tracta d'un formalisme tonto", comenta Costa a aquest diari, i subratlla que "un agricultor qualificat ha de respondre a les lleis que tutelen la salut dels consumidors i la qualitat dels productes, però també al sentit comú".
Els cogombres ho tenen complicadíssim, perquè els de categoria extra han de ser pràcticament rectes. Per a les nous s'ha de saber àlgebra, perquè s'ha de calcular el valor de la humitat del fruit, recorrent a una complexa fórmula, mentre que és més senzill per als alvocats, ja que "la quantitat de substància seca, determinada mitjançant dessecació a pes constant ha de ser compresa entre el 19% i el 21%".
Per als préssecs, nectarines i kiwis s'ha de saber química, perquè l'índex de "refracció de la polpa", mesurat en el centre d'aquesta en la secció màxima normal de l'eix, ha de ser igual o superior a 8 brix i la consistència ha de ser inferior a 6,5 quilos.
Costa és pessimista. "No em faig il.lusions, encara que naturalment desitjo un canvi en els procediments i, com a europeista convençut, segueixo esperant una Europa que alleugereixi i no faci més pesant el fardell legislatiu de cada país".

Mirar amb lupa
Les bananes han de ser presentades en "ramells o fragments de ramells compostos com a mínim per quatre peces" i la seva longitud ha de ser mesurada "al llarg de la cara convexa, des del punt en què el peduncle s'insereix sobre la fruita fins a l'extremitat".
Per als pèsols es necessiten raigs X, perquè en els de primera categoria les beines han de contenir almenys 5 llavors "tendres, sucoses i prou consistents, de manera que, pressionades entre dos dits, s'aixafin sense dividir-se". ¿Com es controla sense obrir-los? Entre les cireres (o els seus compradors) hi ha d'haver classes socials, perquè en les de categoria extra "els fruits esberlats o amb cucs no poden superar el 2%", però si es compren les més barates els cucs poden arribar al 4%.
"La Unió Europea --explica Costa-- és una gran conquista, però no ha d'exagerar a interferir i condicionar la societat".

viernes, 6 de julio de 2007

L'OPOSICIÓ A UNA MATÈRIA ESCOLAR QUE FOMENTA VALORS CÍVICS

6/7/2007 Edición Impresa // IAN GIBSON

Església i ciutadania

  1. Cada vegada que els enemics de la llibertat tornen a aixecar la veu cal fer-los front amb vigor

IAN Gibson*
Perdre el control de les ments juvenils sempre ha estat el pitjor malson no només de l'Església catòlica, sinó de tots els dogmatismes i fanatismes que han anat brotant al llarg dels segles. Inculcar al nen les hipòtesis de torn com si fossin veritats eternes demostrades i comprovades; imposar el mapa de ruta consagrat per la tradició, sense tolerar desviaments; consignar els càstigs preparats per la deïtat ofesa per als discrepants, de manera que la lliçó, apuntalada per la por, cali fondo... sempre ha estat la pràctica dels guardians de l'ortodòxia, i s'ha de suposar que serà així, irremeiablement, fins al final dels temps.
Hi ha una conclusió que, a la vista d'això, s'imposa. I és que cada vegada que tornen a aixecar la veu els enemics de la llibertat, que no dormen mai, incumbeix fer-los un vigorós front dialèctic, en nom de la cultura, de la raó, de la caritat i dels èxits aconseguits malgrat ells per la humanitat, amb penes i treballs, en el seu difícil caminar cap a la llum i cap a la vida. Incumbeix fer-los front, no intentar apaivagar- los. Perquè, com s'ha vist sempre, els perdonavides menyspreen els que els donen coba, i s'encoratgen esperant el moment d'acabar amb ells. En plena guerra civil, Antonio Machado va pronosticar una vegada i una altra que França i la Gran Bretanya, tan miserables en la seva actitud amb la República assetjada, pagarien la seva política conciliadora amb Hitler. I així va resultar.

SEMPRE m'han agradat els termes ciutadà, ciutadania, així com els relacionats cívic i civil, que porten a les entranyes, es diria que amb orgull, la seva il.lustre arrel romana, i fan pensar, indefectiblement, en els drets i les responsabilitats de l'individu i en el concepte del bé comú. Per això em sembla lamentable i vergonyós que la jerarquia catòlica espanyola hagi decidit anar a la lluita sense quarter, en la recta final electoral, contra l'assignatura obligatòria d'Educació per a la Ciutadania, que introduirà el Govern a partir del setembre. Els prelats em recorden els seus antecessors dels anys 30, quan la CEDA, que no va recolzar mai lleialment el règim republicà, proclamava que l'escola laica era gairebé una creació del diable, i obrava en conseqüència.
Els llibres de text de la nova assignatura ja estan publicats. Qualsevol pot consultar- ne els continguts a la web del Ministeri d'Educació (http://www.mec.es). L'ensenyament tan rebutjat per la Conferència Episcopal consistirà, en síntesi, a fomentar, des de l'educació primària, el reconeixement de la dignitat de totes les persones, el respecte al proïsme --sigui del color que sigui i tingui les creences que tingui--, el diàleg, la tolerància, la solidaritat, la cultura de la pau, la diversitat de les persones, el rebuig del racisme, la xenofòbia i l'homofòbia; a insistir en la igualtat d'homes i dones; i a explicar als alumnes els drets i les obligacions del ciutadà a l'Espanya democràtica d'avui. Tot plegat dins del marc de la Constitució i dels compromisos internacionals del país. I en perfecta consonància amb els valors predicats i preconitzats per Crist.
Però els bisbes no ho volen veure d'aquesta manera. Especialment inquiets, com sempre, davant del fet sexual, que voldrien que estigués encarrilat exclusivament a través del matrimoni d'homes i dones, estan molestos sobretot, segons sembla, per la carta de naturalesa acordada per la flamant assignatura a l'homosexualitat. Ensenyar que la "nefanda desviació" no ho és va en contra de tot el que ha dit el catolicisme des de sempre, amb les innombrables víctimes consegüents. ¿Què es pot fer? ¿Admetre que s'han equivocat? ¿Lamentar haver imposat, en nom del Salvador, tanta tortura, tanta immolació, tant dolor, tant patiment? ¿Demanar perdó? ¡Demanar la lluna en un cove!

EN LA SEVA declaració oficial sobre l'assignatura en qüestió --que és similar a la que s'ensenya en almenys 15 països europeus--, els bisbes, davant del "desafiament" que suposa ("L'Estat s'arroga un paper d'educador moral"), asseveren que "la gravetat de la situació no permet posicions passives ni acomodatícies". Les posicions, doncs, han de ser actives, i "es pot recórrer a tots els mitjans legítims per defensar la llibertat de consciència i d'ensenyament". Es tracta, en realitat, d'una crida a la desobediència civil. El fet que Rajoy hagi dit que si accedeix al poder abolirà l'assignatura està donant ànims als prelats, i sembla inevitable que al llarg dels prò- xims mesos marejaran molt la perdiu. Un indici del que ens ve a sobre l'acaba de proporcionar --¿qui si no?-- l'arquebisbe de Toledo. Per monsenyor Antonio Cañizares la nova assignatura es basa "en el nihilisme". És "una reducció cultural en què Déu no compta", un "laïcisme excloent". Agredeix la família i imposa un relativisme moral inacceptable. Acollir-la seria, per a un catòlic, col.laborar amb "el mal".
La lectura és perversa, maquia- vèl.lica, patètica. I demostra que la jerarquia espanyola és incapaç d'adaptar-se als temps que corren. Que pobre

viernes, 29 de junio de 2007

Beure un cafè no és tan fàcil com sembla

29/6/2007 Edición Impresa CRÒNICA DES DE LISBOA // PATRICIA AMEIJEIRAS

 Lisboetes prenent cafè.
Lisboetes prenent cafè.
PATRICIA Ameijeiras
Al'hora de viatjar, no dominar una llengua pot ser un problema per comunicar-nos, però una de les coses més fàcils en qualsevol lloc sol ser demanar un cafè. Coffee en anglès, caffé en italià, kaffee en alemany, cafè en català, café en francès, en espanyol i en portuguès. Amb tot, a vegades les aparences enganyen i no és tan fàcil com sembla. És el cas de Portugal.
"La cultura portuguesa passa pel cafè. Els portuguesos saben beure cafè", comenta Jaime Soares da Silva, el propietari d'A Brasileira, un dels cafès més antics de Lisboa, a l'hora de justificar les nombroses formes d'anomenar el cafè. Una italiana, una bica, un cimbalino, una carioca, un garoto, un pingado, una meia de leite... Aquestes són sols algunes de les formes d'anomenar el cafè al país veí.
Si es vol un cafè molt curt, a penes dos glops, cal demanar una italiana. Si es vol un exprés, caldrà demanar una bica a Lisboa i un cimbalino a Porto. En cas que es vulgui un tallat, es demana un garoto a la capital i un pingado o un pingo al nord. El tradicional cafè amb llet que bevem aquí, i que els portuguesos no aprecien i gairebé no consideren cafè, és una meia de leite, i si el que ens ve de gust és un cafè suau, es demana un carioca.
Però si demanar un cafè ja és prou complicat, l'aventura de comprar-lo al supermercat és encara més gran. Per començar, hi ha un cafè per a cada tipus de cafetera. Italiana, elèctrica, exprés... També hi ha cafès per a cada hora del dia: més fort per esmorzar i, a mesura que avança el dia, més suau. Després també hi ha els diferents tipus de cafè: torrat, natural, mesclat, amb aroma, sense aroma...
Tenint en compte tot aquest complex entramat, s'entén que, pels portuguesos, beure un cafè --en beuen, no en prenen-- sigui tan important. "És un company que sempre va bé", considera Antonio Sousa, propietari de Martinho da Arcada, el cafè més antic de la capital portuguesa, i potser un dels més veterans del país, amb 225 anys al darrere.
En qualsevol racó hi ha un lloc per prendre un cafè. Tot i això, "la cultura del cafè com a forma de convivència s'està perdent", assenyalen tant Antonio com Jaime, perquè "l'actual ritme de vida no ho permet". Ara "tot és més ràpid". Això no impedeix a Joao de sortir a prendre el cafè a la cafeteria de la cantonada del lloc de feina, malgrat que té una màquina d'expressos a cadascuna de les cinc plantes de la seva empresa. "Al bar el serveixen millor. La màquina és la mateixa, però no és el mateix", explica.
Una cosa semblant li passa a Luisa, que torna el cafè quan no està ben preparat. "Ha de tenir l'espuma necessària, ni més ni menys", assegura. Paulo s'ho passa fatal quan és de viatge perquè "no hi ha manera de prendre un cafè decent. A Itàlia, encara, però a Espanya, per exemple, és complicat", afirma, tot i que reconeix que "els espanyols estan millorant".
El propietari d'A Brasileira resumeix com ha de ser un cafè per a un portuguès: "Negre com el diable, calent com l'infern, pur com un àngel i dolç com l'amor". ¿Bevem un cafè?

jueves, 28 de junio de 2007

Les clarificadores revelacions d'Imaz

28/6/2007 Edición Impresa EDITORIAL

Les clarificadores revelacions d'Imaz

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

Les afirmacions realitzades ahir pel president del PNB, Josu Jon Imaz, sobre les causes del final del procés de diàleg per acabar amb la violència d'ETA tenen el doble interès d'aportar, per una banda, informació de com van anar les converses polítiques exploratòries i, per l'altra, de deixar la pilota a la teulada que correspon. El que de fet confirma Imaz és que el descarrilament del procés es va produir per culpa d'ETA, quan va transmetre a través de Batasuna que els socialistes havien d'assumir que Euskadi i Navarra s'havien d'integrar "en un sol espai d'autogovern". És a dir, ETA va fer una exigència política que els socialistes ni podien ni havien d'admetre. Aquesta és una confirmació més que el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no va cedir al xantatge en un assumpte tan delicat.
Les insinuacions del PP sobre Navarra, per tant, estaven mancades de sentit i, vistes ara, obeïen a una tàctica encaminada a deslegitimar el possible pacte dels socialistes navarresos amb la coalició nacionalista Nafarroa Bai. No és casualitat que les declaracions d'Imaz es produeixin just en l'estira-i-arronsa final per saber si serà UPN, la marca del PP, qui governi Navarra o si serà el PSN amb el suport dels nacionalistes.
Per altra banda, no deixa de sorprendre que sigui el president del PNB qui hagi fet unes revelacions que clarifiquen enormement el perquè del fracàs de l'intent de pau. Sembla més normal que hagués estat el Govern qui informés que durant la tardor passada hi va haver reunions a tres bandes entre PSE, PNB i Batasuna per preparar la taula de negociació política de partits i que ETA es va interposar en aquestes converses per tractar d'imposar, abans d'entregar les armes, les seves tesis panbasquistes.
Fa la sensació que Zapatero ha perdut capacitat de comunicar-se amb una societat que majori- tàriament recolzava la seva temptativa i que, amb tota seguretat, hauria entès les causes de la ruptura. Aquest silenci ha donat ales als seus adversaris, que no han dubtat a l'hora de ventilar la versió interessada de Gara, el diari de l'esquerra abertzale que no condemna els crims d'ETA. Imaz la va encertar al dir que Gara ven una versió del final de la treva que només busca justificar ETA davant la seva parròquia. El que és lamentable és que el PP i la seva premsa afí hagin aprofitat aquesta interpretació esbiaixada per desgastar Zapatero i condicionar el pacte de Navarra.

miércoles, 27 de junio de 2007

L'espectacle de la mort

Joan de Déu Domènech recull en un llibre la història dels suplicis, actes de fe i execucions públiques a Barcelona
L'última es va practicar, amb garrot vil, el 1897

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.
ERNEST ALÓS
BARCELONA
Quan passeja per Barcelona, Joan de Déu Domènech hi veu morts. Sota la plaça del Pi, on hi havia l'ossera a la qual es traslladaven les restes dels penjats a la Creu Coberta. A la cantonada dels carrers del Taulat i Llacuna, el Canyet, on es podrien els homosexuals i heretges que no mereixien ni una sepultura digna. Als carrers de la Llibreteria i la Bòria, on començava la processó dels condemnats a qui se'ls amputaven punys, orelles o nas i rarament arribaven vius als cadafals de la Boqueria, el Rec o l'actual Pla de Palau. O a l'institut Milà i Fontanals, que s'aixeca al lloc on es va celebrar l'última execució pública de Barcelona, al garrot, el 15 de juny del 1897.
Domènech recull a L'espectacle de la pena de mort (La Campana) la història de les execucions públiques a Barcelona. En totes les seves variants. Els suplicis que podien acabar o no en mort, la forca, les decapitacions i immersions en aigua reservades als nobles, la foguera --generalment de cadàvers, però no sempre--, els afusellaments i, finalment, el garrot vil.
Els assassinats legals van continuar fins a l'execució de Puig Antich. Però la mort com a espectacle públic --que convertia el botxí en tot un personatge, amb uns guants i una capa groga-- va tenir el seu últim episodi fa 110 anys. Fins llavors, l'objectiu de la pena de mort era "castigar el delinqüent i ser un exemple per a la resta, perquè tots veiessin quin final tenien els infractors de la llei", explica Domènech.
Però la funció pedagògica de les execucions públiques no resultava efectiva --"mentre es penjaven els lladres a l'Esplanada, altres lladres robaven al públic"-- i en canvi el seu gran èxit popular era si fa no fa un espectacle recreatiu. "Era una distracció. El 1897 encara era una gresca, amb venedors de xufles com avui hi ha venedors de samarretes als camps de futbol", explica Domènech, que té clar si és una casualitat que la finalització de les execucions en públic coincideixi amb l'inici dels grans espectacles de la primera societat de masses (el futbol, els toros, la lluita o la boxa).

Venedors de xufles
Actualment, l'espectacle de la mort real s'ha vist substituït per la mort virtual del cine i els videojocs. "No sé si som més bons. Les sobreexposicions a la mort virtual la banalitza. La conclusió és: quines bèsties que som les persones", reflexiona Domènech. Encara que avui difícilment se suportaria l'espectacle de caps, extremitats o intestins penjats com un escarment per totes les portes i places de la ciutat.
Domènech, que va obtenir el premi Sent Soví amb la seva recopilació de les notes gastronòmiques dels dietaris del baró de Maldà, també ha explotat aquesta font inesgotable per recollir dades. També els diaris del Consell de Cent i de la Generalitat i l'exhaustiu arxiu de la confraria de Nostra Senyora dels Desemparats, encara dipositat a la mateixa seu de la germandat que es dedicava a acompanyar tots els executats, avui rectoria de l'església del Pi. Les empremtes de la història sagnant de la ciutat es poden trobar molt i molt a prop. Fins i tot apareixen en el vocabulari popular. Quan s'estava a punt d'executar un o dos condemnats, la Confraria de la Puríssima Sang treia a passejar un crucifix de mida regular. Si n'hi havia més, treia al carrer el Sant Cristo gros.

martes, 26 de junio de 2007

Arqueòlogs egipcis anuncien la troballa més gran des de la de la tomba de Tutankamon

Els experts asseguren que han identificat la mòmia de Hatsepsut, la faraona més cèlebre

Bust de Hatsepsut. Foto:  ARXIU
Bust de Hatsepsut. Foto: ARXIU
AGÈNCIES
EL CAIRE

Un equip d'egiptòlegs han assegurat que han identificat amb certesa la mòmia de Hatsepsut(1502-1482 aC), la faraona més cèlebre de l'Antic Egipte, en una humil tomba de la Vall dels Reis que fins ara s'atribuïa a la seva nodrissa.

El secretari general del Consell Suprem d'Antiguitats, Zahi Hawas, ha afirmat que demà oferirà una roda de premsa al Caire en què desvelarà els resultats dels treballs realitzats per un equip de científics, arqueòlegs i professors de les universitats egípcies que demostraran si la mòmia és de la reina o de la seva nodrissa, tal com es creia fins ara.

La conferència de premsa per presentar el que Hawas ha considerat com la troballa més important a la Vall dels Reis des que es va descobrir la tomba del faraó Tutankamon tindrà lloc a la seu del Museu Egipci al Caire, on hi ha la mòmia en l'actualitat. Discovery Channel ha anunciat l'emissió del documental Secrets of Egypt's Lost Queen (Secrets de la reina perduda d'Egipte) pel diumenge 15 de juliol a les nou del vespre.

Hatsepsut es va dotar de tots els títols masculins

Hatsepsut, que pertany a la 18a dinastia de l'Imperi Nou, va ser la més cèlebre dona faraó i es va dotar de tots els títols masculins en el període faraònic. El temple de Hatsepsut a Dair al-Bahari --on era la mòmia fins l'any passat-- és un dels monuments més visitats pels turistes que viatgen a la ciutat pròxima de Luxor, 720 quilòmetres al sud del Caire.

L'egiptòloga Elizabeth Thomas ha plantejat durant anys la hipòtesi que una de les dues mòmies de dones trobades el 1930 a la Vall dels Reis era la de Hatsepsut, perquè col·locar el braç dret sobre el pit de la dona indica reialesa. El seu cadàver momificat potser va ser amagat en aquesta humil tomba per seguretat després de la seva mort perquè el seu fillastre i successor, Tuthmosis III, va intentar eliminar la seva memòria.

20 anys d'esplendor i segles de silenci

Hatsepsut era filla del faraó Tuthmosis I i esposa de Tuthmosis II, el seu germanastre. Quan el seu germanastre va morir, es va convertir en regent del jove rei Tuthmosis III, fill del seu marit Tuthmosis II i una concubina. Però Hatsepsut no va acceptar aquest paper secundari i aviat es va proclamar faraona. Durant els seus 20 anys de regnat, Egipte va disfrutar d'una era de pau, prosperitat i esplendor. Després de la seva mort, l'única dona faraona va ser menyspreada, les seves imatges i inscripcions mutilades i els seus monuments demolits pel seu gelós successor, Tuthmosis III.

De les obres monumentals construïdes durant el seu regnat, només dos grans temples, el de Karnak i el de Dair al- Bahari, es mantenen. Aquest últim va ser escenari el 1997 d'un dels pitjors atemptats terroristes que va patir Egipte: en l'atac van morir 57 turistes i tres egipcis pels trets d'un grup de sis terroristes.

La mòmia de Hatsepsut mai va ser trobada. Quan Howard Carter va explorar la seva tomba inacabada KV20 el 1920, va trobar dos sarcòfags buits: un era per a Hatsepsut i l'altre per al seu pare, Tuthmosis I.