miércoles, 14 de mayo de 2008

Tres dones egípcies converteixen les seves webs personals en llibres d'èxit


somrients


Una imatge de les tres autores de llibres supervendes a Egipte. Foto: KIM AMOR" height="177" width="250">
Blocaires somrients Una imatge de les tres autores de llibres supervendes a Egipte. Foto: KIM AMOR
KIM AMOR
EL CAIRE
Ghada Abdelal és una jove egípcia que ha revolucionat el món editorial del seu país. El bloc personal que va obrir fa només dos anys ha sortit al mercat en forma de llibre imprès i s'ha convertit en un supervendes. Porta per títol Vull casar-me, una sàtira sobre els matrimonis pactats. Com a introducció, Abdelal escriu: "Sóc una de les 15 milions de noies, d'edats compreses entre els 25 i 35 anys, que reben pressions cada dia de la societat per casar-se". El llibre, escrit en àrab dialectal egipci, es va posar a la venda al febrer i ja va per la tercera edició, una cosa insòlita.
"Aquí, la gran majoria de noies s'acaben casant amb homes que amb prou feines coneixen", explica Abdelal al jardí del centre cultural Siwa del Caire. "La noia a penes veu tres o quatre vegades el seu futur marit i hi parla abans del casament", afegeix. Abdelal, farmacèutica de 29 anys, no ha passat per l'adreçador, i això que de pretendents no n'hi han faltat. Des que es va graduar, fa vuit anys, ha rebut, de forma directa o indirecta, unes 50 propostes de matrimoni: "A molts dels pretendents ni tan sols els vaig arribar a veure; va ser el meu entorn el que em va dir que estaven interessats per mi".
Amb un estil directe i desenfadat, però carregat de fortes dosis d'ironia i crítica, l'autora explica al llibre divertides anècdotes relacionades amb la seva experiència personal. Entre grans riallades, recorda el cas del seu primer pretendent, un fisioterapeuta que es va plantar un dia a casa seva: "Em va dir que una de les seves principals qualitats era imitar les veus dels actors. '¡Quina carrera més brillant!', vaig pensar. Després es va asseure a la sala d'estar a mirar un partit de futbol".
Ara reconeix que, des que ha publicat el llibre, ningú ha tornat a demanar la seva mà. Segons afirma, una altra vegada entre rialles, "perquè potser tenen por que pugui parlar d'ells al meu bloc".

Més pressió a l'interior
Abdelal, que treballa en un hospital públic, adverteix que la pressió matrimonial és molt més forta a l'interior del país, com a Mahalla, al nord del Caire, on resideix. "A la meva ciutat, ser soltera a la meva edat és un problema, i es converteix en un desastre als 30". Però això és una cosa que a ella no la preocupa: "Casar-me no forma part de les meves prioritats, al contrari del que els passa a la majoria de noies del meu país". Ara està preparant un altre llibre i estudia per ser guionista de cine, que és al que es vol dedicar.
Però Abdelal no és l'única que ha obtingut un èxit sonat amb la versió impresa del seu bloc on line. La mateixa editorial també ha tret al mercat, i amb un nombre similar de vendes, els títols de dues blocaires més: Aquest és el meu ball, de Ghada Mohammad Mahmud, i Arròs amb llet per a dos, de Rehab Bassam. En tots dos casos, la temàtica és molt àmplia. Els seus escrits, reflexions i vivències quotidianes reflecteixen d'una manera espontània i oberta part de la realitat de la societat egípcia. Aquest és probablement el secret del seu èxit. "Les persones, sobretot les dones que llegien els nostres blocs i després han llegit els llibres s'hi senten identificades; les nostres històries són les seves", subratlla Mahmud, de 24 anys, casada i embarassada del seu primer fill.
Llicenciada en filologia anglesa i lectora empedreïda --admira les escriptores Sylvia Path, Emily Dickinson i Isabel Allende-- Mahmud afirma que el bloc que va obrir fa tres anys l'ha ajudat a depurar el seu estil literari, en què també utilitza l'àrab dialectal. Quan se li demana que esculli un dels relats curts d'Aquest és el meu ball, esmenta el que tracta sobre l'assetjament sexual "verbal i físic" que pateixen moltes dones als carrers d'Egipte.
"En aquesta mena de situacions les dones ens protegim les unes a les altres; això és el que intento explicar en aquest capítol en què relato un cas que em va passar a mi", assenyala davant la mirada de les seves companyes.

Ficció i realitat
Rehab Bassam, pel seu costat, és l'única de les tres que barreja textos de ficció amb realitat. Va ser la primera que va penjar el seu diari a la xarxa, el 2004: "Internet s'ha convertit en un camp obert per a l'expressió lliure; per això em va atraure tant. Crec que per començar a escriure és necessari parlar primer de les coses que coneixes, que has après a través de la teva experiència. I això he fet".
És la més gran de les tres blocaires. Té 30 anys, treballa com a traductora i tot i que també és musulmana, no es tapa els cabells amb el vel islàmic. "He crescut en el si d'una família en què no s'ha donat mai importància a la religió que un professa, sinó a la persona com a ésser humà", diu. El seu llibre és una guia per conèixer els esdeveniments polítics i socials d'Egipte en quatre anys.
A les tres populars blocaires els agradaria veure algun dia traduïts els seus llibres a altres idiomes. Seria una bona oportunitat perquè lectors de la resta del món poguessin conèixer més bé la complexa societat egípcia sota les mirades de tres dones plenes de vitalitat.

jueves, 8 de mayo de 2008

Arqueólogos alemanes hallan el palacio de la Reina de Saba

Fragmento del fresco 'Salomón y la Reina de Saba' de Tibaldi, conservado en El Escorial

Fragmento del fresco 'Salomón y la Reina de Saba' de Tibaldi, conservado en El Escorial-

Su antiguo Reino, referido en la Biblia y el Corán, se encontraba en la zona de Etiopía

Arqueólogos alemanes han encontrado los restos del palacio de la legendaria reina de Saba en la localidad de Axum, en Etiopía, y desvelado con ello uno de los mayores misterios de la antigüedad, según anunció hoy la Universidad de Hamburgo. "Un grupo de científicos bajo la dirección del profesor Helmut Ziegert ha encontrado durante una investigación de campo llevada a cabo esta primavera el palacio de la reina de Saba, datado en el siglo X antes de nuestra era, en Axum-Dungur", señala un comunicado de la citada universidad.

Etiopía

Etiopía

A FONDO

Capital:
Addis Abeba.
Gobierno:
República Federal.
Población:
73.053.286

La noticia en otros webs

La nota subraya que "en ese palacio pudo estar custodiada durante un tiempo el Arca de la Alianza", donde, según fuentes históricas y religiosas, se guardaban las tablas con los Diez Mandamientos que Moisés recibió de Dios en el monte Sinaí. Los restos de la residencia de la reina de Saba fueron hallados bajo el palacio de un rey cristiano.

"Las investigaciones han revelado que el primer palacio de la reina de Saba fue trasladado poco después de su construcción y levantado de nuevo orientado hacia la estrella de Sirius", destacan los arqueólogos de la Universidad de Hamburgo.

Estos presumen que Menelik I, rey de Etiopía e hijo de la reina de Saba y del rey Salomón de Jerusalén, fue quien ordenó levantar el palacio en su lugar final. Los arqueólogos alemanes destacan que en ese palacio había un altar, en el que probablemente reposó el Arca de la Alianza, que según la tradición era un cofre de madera de acacia recubierto de oro.

Las numerosas ofrendas que los científicos germanos encontraron en torno al lugar donde debió de estar el altar han sido valoradas por los expertos como una clara señal de que la especial relevancia del lugar se ha transmitido a lo largo de los siglos. El equipo en torno al profesor Ziegert estudia en Axtum desde 1999 la historia de los principios del reino de Etiopía y de la iglesia ortodoxa etíope. "Los resultados actuales indican que, con el Arca de la Alianza y el judaísmo, llegó a Etiopía el culto a Sothis, que se mantuvo hasta el siglo VI de nuestra era", afirman los arqueólogos germanos

Dicho culto, relacionado con la diosa egipcia Sopdet y la estrella Sirius, traía consigo que "todos los edificios de culto se orientasen hacia el nacimiento" de esa constelación, comenta la nota universitaria. Finalmente revela que "los restos encontrados de sacrificios de reses vacunas son una característica también" del culto a Sirius practicado por los descendientes de la reina de Saba.

Els negatius de Mèxic amplien l'obra de la companya de Capa


  1. Fotografies que van ser atribuïdes al reporter o que no tenien un autor clar corresponen a Gerda Taro
  2. Entre les 3.500 imatges també n'apareixen algunes de David Seymour i Fred Stein
 Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein. Foto:  FRED STEIN
Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein. Foto: FRED STEIN
Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein.
Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein.

MÉS INFORMACIÓ

ERNEST ALÓS
BARCELONA
La troballa dels negatius perduts de Robert Capa a Mèxic s'ha convertit en una oportunitat única per seguir redescobrint la figura de Gerda Taro com la gran pionera femenina del fotoperiodisme, injustament oculta rere la imatge de "la nòvia de Capa a qui van matar a la guerra", en paraules de Kristen Lubben, comissària de l'exposició que el Centre Internacional de Fotografia (ICP) de Nova York va dedicar la tardor passada a la fotoperiodista hongaresa. Un dels primers fruits de l'anàlisi dels negatius retrobats ha estat poder atribuir a Gerda Taro imatges que va firmar conjuntament amb Robert Capa mentre treballaven en equip i que, de forma rutinària, s'havien atribuït prioritàriament al cofundador de Magnum. "Estem tornant a Taro el seu treball", va explicar dimarts Lubben a Barcelona.
De fet, segons la conservadora adjunta de l'ICP, a més d'ampliar el nombre d'imatges conegudes o reproduïbles de Capa i completar sèries de fotografies per reconstruir així el seu mètode de treball, una de les principals conseqüències del descobriment serà "deixar clara la qualitat del material de Taro i revelar la de David Seymour, Chim".

UN SEGELL VERMELL
De moment, l'ICP, fundat pel germà de Robert Capa, Cornell Capa, ha identificat tots els reportatges --es confirma que no hi apareix la seqüència del milicià mort a Cerro Muriano-- i ha obtingut còpies de qualitat dels negatius d'una de les tres capses conservades durant decennis pels hereus d'un general mexicà, la que contenia sobres amb tires de pel.lícula tallades. Ja s'ha confirmat una primera sorpresa: els 3.500 negatius de Capa corresponen, a parts iguals, a Robert Capa, a Gerda Taro i a David Seymour, Chim, amb l'afegit d'un parell de rodets d'un altre fotògraf reconegut, l'emigrat alemany Fred Stein.
L'alemanya Gerta Pohorylle i l'hongarès Andre Friedman van treballar en equip des que van inventar al mateix temps els seus pseudò-
nims --que sonaven a Greta Garbo i Frank Capra-- i firmaven conjuntament els seus treballs. Però el fet que utilitzessin formats diferents --ell, una Leica de 35 mm, amb fotografies rectangulars, ella una Rolley, amb negatius quadrats-- ha permès posteriorment atribuir correctament les fotos que van enviar des dels fronts de la guerra civil espanyola. Però des del mes de febrer del 1937 Capa va passar la seva vella càmera a Taro, de manera que es va fer difícil distingir les imatges de l'un i de l'altre fins a la mort de Taro a la batalla de Brunete, el juliol d'aquell mateix any. Fins i tot en els quaderns de contactes (reproduccions positivades de mida petita) estava barrejat el treball de tots dos. "Eren un equip fotogràfic, fins i tot aquests fulls revelen la seva mentalitat col.lectivista", opina Lubben.
Aquí és on apareixen els sobres de les capses mexicanes: molts amb el segell Photo Taro, ja han permès atribuir a la fotògrafa imatges d'autoria fins al moment indistingible, com les dels bombardejos de València i l'enterrament del general Luckács.
En aquests sobres, va avançar dimarts Kristen Lubben en una conferència organitzada per KRTU, han aparegut també imatges inèdites, com algunes en què es veu l'ombra de Taro mentre fotografia. Fins aleshores, la tendència a atribuir imatges a Capa va arribar a nivells absurds: Lubben recorda que una fotografia de Capa filmant amb una càmera de cinema a Segòvia, que va ser feta per Taro, havia estat identificada com un autoretrat.
L'exposició de l'ICP, que el CCCB vol portar a Barcelona, ja va suposar la consagració de Taro com a autora amb una personalitat pròpia. Segons la comissària de la mostra, alguns tics estilístics identifiquen Taro. Com per exemple, els contrapicats heroics de milicians que revelaven la influència de l'estètica soviètica en Taro. O també la forma com els fotografiats interactuen amb la fotoperiodista. "Es pot veure en alguns casos com hi flirtejaven: ens podríem preguntar si això fa que el treball de les fotògrafes sigui en algun cas diferent", apunta Lubben. Però cap imatge com les dels primers plans al dipòsit de cadàvers de València després d'un bombardeig mostren "una fotògrafa tan diferent de tot el que havia fet Capa, molt més macabra".