viernes, 17 de junio de 2011

Kathryn M. Ireland: Hoarding Versus Collecting

Kathryn M. Ireland: Hoarding Versus Collecting

Kathryn M. Ireland Fri Jun 17 22:26:00 2011

As an interior designer, I live and work in the world of decorative objects and therefore understand the appeal of collecting objects of beauty. Recently I worked with a very wealthy client who went on a manic spree of indiscriminate acquisition, accumulating a stockpile of furniture and furnishings that filled several off-site storage containers. This is a compulsion I've seen before and understand. Imagine a gin rummy hand right after the deal. Until you build a winning hand, you're trying to assemble sets and runs by drawing cards and discarding others, before you even know what you really need. You either pull it off and every card is a keeper or you're stuck with deadwood. Expensive deadwood. Someone with less means and more impulse control has to deeply consider each additional occasional table, settee, or portrait haggled for at the Marche aux Puces in Paris (St-Ouen de Clignancourt). But if you have enough money you don't have to choose. You can buy it all and then pay someone to edit for you. During this job, I found myself wondering about my own life and the lives of people I've worked with in the past... if your finances don't limit your choices, how do you say no? When does more moreness become too much muchness? How does one recognize the line between collecting and hoarding?

I'm prone to flirtation with excess myself (I'm a self-described bohemian but even the most die-hard hippie doesn't need 15 handmade Moroccan caftans) but fortunately I've learned to jerk myself back from the cliff's edge before the thought of losing or missing out on an object causes me more panic than pleasure. Material culture can be a delightful playground but there's a Rubicon to be wary of and we all confront it. Whether it's food, clothes or men, everyone wrestles with the excitement of possession versus the agitation of gluttony. When the serendipitous delight of finding something you come across is replaced by a nervous obligation to acquire it because you believe there's a world of scarcity and that if you pass up this Salvador Teran box today you'll never see it tomorrow, then you're starting to cross over from collecting into hoarding.

I've frequently had clients ask me to incorporate various meaningful collections into my design for their homes -- from California Plein Air landscapes to tabletop cigarette boxes, art books, and even vintage fishing creels. I love to integrate pieces in my design that have personal meaning to the client. Most people are passionate, even gushing, about where and how and when they found something they love. But if you can't recall an item's origin, then maybe it doesn't belong in your world. When your eyes scan your living room, you should be reminded of pleasant experiences, not the feeling of "this room is filled with furnishings of unassailable taste. They exist and I own them." That's no accomplishment.

I traffic in a world of excess, bought or inherited, due to hard work or good fortune. I'm dealing with the people who are the Joneses, who have what other people think they want. Anyone fortunate enough to have disposable income can spend it on experience or possessions. I'm no psychiatrist so my insights are instinctive and emotional rather than academic and clinical, but if the balance of your life is tipped in the category of possessions and you don't go out to a friend's birthday because you might miss out on an eBay auction or you find yourself afraid to serve Spanish red wine or to allow your friend's child in your living room because it's filled with fragile objects, then your possessions are dictating your life. If you have imprisoned yourself with objects that have elaborate care and feeding requirements, then you're crowding out experience. You can only cherish so many things at one time; the rest is a burden. A collection ends when the obligation to collect outweighs the joy. If you continue to collect once it becomes a compulsion, you're hoarding. If you have more than you can possibly love and cherish, then you're depriving someone else, a fellow traveler, of the pleasure of stewardship, and you're a hoarder. Whether it's Biedermeier furniture or comic books, if you don't know when you're done and you don't know what game you're playing but you keep on accumulating and, after a point, the weight of the collection prevents you from moving or traveling or skinny dipping, then you've entered the realm of the hoarder.

However, if each component piece of your collection provides you with pleasure and you want to show it off with great pride, you are a legit collector. A collection is more public. Collectors enjoy sharing it and educating others. But if you've forgotten what your inventory is, or you have to keep it in second and third locations, you're hoarding. Hoarders are generally furtive and secretive about their excess. They're content to have things packed away and out of sight. Hoarders are vulgarians, taking things out of the public domain and saving it for their own private creep show. They don't want people to know about their collections, because they don't want the competition.

My choice is to err on the side of life and not stuff because obviously you can't take it with you. That's not to say I don't love objects; I do. I'm just saying only put as much on your plate as you can eat. If you take more than you have room for and it becomes waste, then you're hoarding and it's disrespectful to the cosmos.

viernes, 18 de febrero de 2011

No hi ha esquerra sense Europa

Els efectes de la crisi en la socialdemocràcia


Les formacions progressistes han estat incapaces de donar una resposta alternativa a la conservadora

Divendres, 18 de febrer del 2011 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text
Carlos Carnicero Urabayen Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics

La crisi econòmica ha demostrat insistentment que qualsevol resposta eficaç només es pot articular a nivell europeu, però els partits polítics i els seus discursos continuen sent fonamentalment nacionals. Durant dècades, aquesta desconnexió entre les decisions que es prenen a Brussel·les i els debats a cada capital europea ha estat una realitat confortable per als líders polítics, gelosos davant de la seva pèrdua de poder. Aquesta dissociació de discursos ha fet més imperfecta la democràcia a la Unió Europea, però ara es descobreix a més a més com la principal debilitat de l'esquerra socialdemòcrata per iniciar la seva recuperació.

MONRA

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

La complexitat dels procediments europeus i el caràcter tècnic de molts dels assumptes de la Unió és el que explica que hagi estat difícil involucrar-hi més la ciutadania. Però hi ha un element més: la competició de poder entre els dirigents polítics nacionals i els creixents àmbits de poder de Brussel·les. Els governs han anat cedint poder -moltes vegades a contracor- a les estructures comunes, però silenciant-ne alhora la importància. La pedagogia política imprescindible per impregnar d'europeisme la ciutadania ha estat minsa.

L'anomenat dèficit democràtic que pateix la Unió Europea s'ha combatut mitjançant l'augment sistemàtic de poder del Parlament Europeu, l'autèntic guanyador institucional de totes les reformes dels tractats que hi ha hagut des dels anys 80. No obstant, les campanyes electorals es continuen desenvolupant en un to fonamentalment nacional, de manera que es crea així la paradoxa de consolidar a la Unió una legitimitat democràtica formal, però no material. I el clientelisme dels partits es continua exercint des d'una òptica essencialment nacional, al no haver-se avançat en la configuració de llistes europees.

L'hecatombe financera que castiga Europa més que qualsevol altra regió del món, també s'acarnissa més amb l'esquerra que amb la dreta. Malgrat les expectatives de canvi generades -va ser el mateix Sarkozy qui va parlar de «refundar el capitalisme»-, l'esquerra ha estat incapaç de donar una resposta convincent i alternativa a la conservadora. I el cost d'oportunitat ha estat ben alt: just quan les idees econòmiques que van entrar en crisi el setembre del 2008 es posaven en qüestió, l'esquerra no va ser capaç de presentar una alternativa en línia amb els seus valors.

La majoria de les anàlisis sobre la decadència de la socialdemocràcia s'han centrat en una sola variable: l'idil·li entre les formacions progressistes i l'ortodòxia de les polítiques econòmiques liberals des dels anys 90, cosa que va convertir la socialdemocràcia en copracticant d'un model econòmic ara fracassat. Però ignoren un segon element no menys important: la situació de dèficit democràtic va crear la il·lusió a les formacions d'esquerra que era possible sobreviure sense una adaptació i coordinació del seu discurs a nivell europeu. I sense narrativa europea, l'esquerra ara no pot proposar ni portar a terme una sortida alternativa de la crisi.

És veritat que els partits conservadors tampoc han tingut-ni tenen encara- un discurs europeu a nivell nacional, però per a ells constitueix un problema menor: l'actual marc europeu i la seva resposta a la crisi han estat fonamentalment conservadors. La recerca de la recuperació econòmica ha ignorat altres variables com el cost social per aconseguir-ho o l'impacte que tindran les retallades de cara a la conservació del model social.

Si l'esquerra aconsegueix un discurs propi sobre la sortida de la crisi, haurà de practicar-lo a nivell europeu però l'haurà d'explicar a nivell nacional. El discurs sobre un repartiment equitatiu dels costos que imposa la crisi, perquè els poderosos també hi donin un cop de mà, o la idea d'inventar noves formes de fiscalitat per gravar les transaccions financeres, només són possibles de manera efectiva en una Europa coordinada.

Fins i tot el pols que lliuren els governs democràtics d'Europa amb els mercats és susceptible també de tenir un component ideològic. Conceptualment, ha de ser una batalla liderada per l'esquerra la voluntat d'aconseguir que la política s'imposi als mercats i no a l'inrevés. Per un altre costat, l'onada de retallades de despesa pública que recorre Europa podia haver estat menys dràstica i igual de ferma si s'hagués fixat com a data de consolidació fiscal per exemple el 2015, i no el 2013. Aquesta decisió va ser una expressió de la voluntat de calmar els mercats (amb poc èxit de moment), independentment del cost social que impliqués aquest afany tan necessari. Però és la falta d'una coordinació estratègica de les formacions i governs progressistes a Europa el que fa difícil algunes alternatives d'aquesta mena.

L'única manera d'afrontar la crisi d'una manera progressista és mitjançant una coordinació i un discurs europeu. No hi ha esquerra sense Europa; però lamentablement sí que hi ha Europa sense esquerra. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics.

sábado, 15 de enero de 2011

Narcos, fum i pseudointel·lectuals

La prevenció del tabaquisme


Rebel·lar-se contra la llei antitabac és sotmetre's a una indústria que necessita 400 fumadors nous al dia

Dissabte, 15 de gener del 2011 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text

Em nego a donar més dades sobre mortalitat del tabac. Els esclats de rebel·lia, totalitarisme, imposició i retallada de llibertats que es veuen saltar aquests dies em fan venir al cap el fornit vaquer dels anuncis de Winston. A David Goerlitz li va estranyar que no fumessin els directius de la companyia a la qual havia prestat la seva imatge de llibertat, amb el cigarret a la mà i muntant a cavall per la pradera, i els va preguntar per què. La resposta va quedar reflectida al sumari del judici de Maryland (1976), en què va responsabilitzar els seus caps del seu càncer de pulmó. Goerlitz va repudiar la falsa llibertat que havia venut al món i abans de morir ens va deixar la resposta del tabaquer. «Nosaltres no fumem -va contestar entre rialles el peix gros-, aquesta merda la venem. L'hi reservem als joves, als negres, als pobres i als estúpids».

MIRTA ARIGORIA

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 15 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

El meu amic Jose Mari va morir aquest Nadal, dies abans que es promulgués la mal anomenada llei antitabac. Igual que al vaquer de Winston, també el va matar el càncer de pulmó. La gran diferència és que Jose Mari no va encendre mai ni un cigarret, però en va fumar milers durant 31 anys de cambrer al bingo on treballava. La carta que va enviar a la web porquenosotrosno.org acabava amb aquesta pregunta: «Quan els fumadors criden pel seu dret a fumar, dret que ningú els nega ja que només se'ls demana que no forcin a fer-ho els altres, ¿ha d'estar aquest dret per sobre del meu a viure i ser feliç amb la meva família?».

S'equivoquen els que diuen que la llei 42/2010 és una llei antitabac, ja que en cap article qüestiona l'acte de fumar. Només regula on fer-ho. Amb tots els respectes, senyora Defensora del Poble en disfuncions, la nova llei és reguladora i no prohibitiva com vostè diu. No li tremolin les cames davant els sorollosos; mai una llei s'ha fet a gust de tothom. La llei del 2005 es va fer a capritx de la Federació Espanyola d'Hostaleria i Restauració (FEHR). Una decisió de salut pública tan important com on fumar va quedar a les seves mans. Van ser sobirans per decidir si es fumava o no als seus locals. El resultat ja el coneixem: fum a dojo i intoxicació obligatòria per a treballadors i clients. L'actual llei del tabac no satisfà l'últim capritx d'una FEHR en mans de les grans superfícies hostaleres, que són les úniques que es poden permetre un nyap car i ineficaç com els cubicles que proposen. Aquests fumadors eren l'última possibilitat que quedava als seus patrons de Philip Morris per fer fracassar una altra llei més a base de picaresca i de marginar del seu invent la gran majoria de la nostra petita hostaleria tradicional, que hauria vist els seus petits bars buits per a glòria i negoci dels espavilats del cubicle.

No, ja no ens mamem el dit. Totalitarisme és imposar als altres el meu verí argumentant no sé quin dret. ¿De quina prohibició es parla? Legalitzar les drogues no és vendre-les a Carrefour, sinó acordar entre els agents socials fórmules i normes de convivència comprensibles i eficaces basades en el respecte a un valor tan fonamental com la salut. Tant si agrada com si no, aquesta llei representa aquest esforç cívic i democràtic.

Els que treballem per la salut sabem que els 11 milions de persones addictes al tabac a Espanya hauran de controlar i diferir la seva abstinència momentània. Però també sabem que aquestes mateixes persones poden respondre en clau col·lectiva amb respecte, com estan demostrant fer. Defensar la rebel·lia contra una norma de salut pública aconseguida a pols per la ciutadania davant dels interessos econòmics de Goliat no és més que rebequeria, però també submissió davant una indústria tabaquera que diàriament necessita captar 400 dels nostres xavals per compensar la pèrdua de negoci dels que l'abandonen, bé perquè es moren o perquè espavilen a temps i deixen de comprar-li la seva dosi diària. Són aquests narcos els que es freguen les mans amb el patètic espectacle d'aquests pseudointel·lectuals que obliden la seva responsabilitat de construir la consciència col·lectiva que ens permeti superar els nous reptes de convivència.

El final no és meu, és idea de l'admirat psiquiatre Luis Rojas Marcos quan des d'una ciutat amb bars sense fum com Nova York es va unir a les 253 associacions i més de 2.087.000 suports que integren la iniciativa científica i ciutadana ¿Per què Nosaltres No? Luis em deia: «El tema del consum de tabac és complicat i alhora senzill. El costat complicat: tots tenim dret a escollir els nostres propis verins. Per això em temo que seran molts els que continuaran considerant el cigarret un ingredient imprescindible de la seva forma de viure. Però per compensar aquest costat difícil aquí tenim la senzilla veritat: el fum del tabac mata. Si veiem morir als nostres braços una persona estimada, víctima d'aquest fum de segona mà, l'única opció que ens queda és perseguir l'assassí».

En la lluita contra aquest assassí, tots, la societat civil, fumadors, no fumadors, hostalers i clients, juguem al mateix equip. I aquest partit el guanyarem. Salut i llarga vida a la nova llei antifum.

Metge de salut pública, membre del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme i coordinador de ¿Per què Nosaltres No?