Deu anys de plantes transgèniques

En general el temps acaba calmant els conflictes, encara que no és clar quant de temps haurà de passar perquè el conflicte provocat per les plantes transgèniques trobi una via de solució. Fa uns mesos va aparèixer un informe d'una organització no governamental (ISAAA) amb el títol de Els primers deu anys de plantes transgèniques i en el qual es tractava de resumir l'impacte que han tingut mundialment aquests conreus, amb unes conclusions molt positives.
Aquests dies, a França, el tema torna a ser discutit amb els mateixos arguments de sempre i no se sap quina serà la decisió del nou Govern francès, malgrat que alguns ministres ja parlen de moratòria. Al nostre país s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de declarar Catalunya lliure de transgènics. Potser haurem d'esperar 10 o 20 anys més per arribar a un consens, sigui quin sigui.

EL FET ÉS que segons l'informe publicat per ISAAA, el cultiu de plantes modificades genèticament ha crescut en el món d'una forma espectacular. Probablement es tracta de la tecnologia agrícola que més ràpidament s'ha estès mai en tota la història. Ja arriba als 100 milions d'hectàrees arreu del món i el nombre de països en els quals es cultiven creix cada any. Si bé és cert que la introducció va començar pels països més avançats com els Estats Units i el Canadà per estendre's després a l'Argentina, actualment països com el Brasil, l'Àfrica del Sud, l'Índia i la Xina també en conreen, de manera que els països en desenvolupament són avui els més grans cultivadors. El que no ha canviat en aquests darrers anys són les espècies que es cultiven i que són les de grans extensions de cultiu com el blat de moro, la colza, la soja i el cotó. En aquests dos darrers casos, la superfície ha crescut de tal manera que en certs països la proporció de soja genèticament modificada que s'hi cultiva és superior al 80%.
Les plantes que han estat autoritzades per ser plantades ho són després d'haver estat sotmeses a una anàlisi molt completa dels possibles efectes de les noves varietats. Es tracta d'assegurar que no es produeixin efectes negatius sobre la salut i el medi ambient diferents de les varietats no modificades. El conjunt de dades que es demanen són analitzades en tots els països per comitès científics i tenen un cost elevat. De fet, aquest cost és una barrera molt alta per a la introducció de nous transgènics a part de ser una de les raons per les quals no hi ha tomàquets ni pomes ni melons transgènics en el mercat. Aquestes anàlisis semblen haver funcionat correctament perquè 10 anys després, i quan ja s'han consumit centenars de milions de tones d'aquestes varietats, no ha aparegut cap problema de salut ni de medi ambient tal com era d'esperar. Això no vol dir que no hi hagi hagut altres efectes. L'èxit de la soja transgènica, per exemple, ha canviat l'estructura econòmica de grans zones de l'Amèrica del Sud, i això no s'ha fet sense conflictes. Les empreses de llavors s'han vist fortament transformades en la seva estructura, i s'ha produït un procés de concentració a nivell mundial, en part per les elevades despeses de les anàlisis necessàries per fer aprovar les varietats transgèniques.
El fet és també que tot plegat no ha servit per canviar la visió negativa que els consumidors europeus tenen de les plantes modificades genèticament. Ni els beneficis que n'han obtinguts els pagesos, ni l'absència de problemes, ni la informació facilitada sobre el que són, ni l'etiquetatge obligatori han aconseguit fer desaparèixer les campanyes en contra. Encara que en alguns països l'oposició remet lleugerament, la veritat és que l'opinió de molts països europeus és fortament contrària als transgènics. Això fa que els que han de decidir què fer sobre aquesta qüestió ho tinguin difícil.
D'una banda hi ha l'evidència que es tracta de llavors útils per als agricultors, que objectivament no hi ha cap problema ni de salut ni de medi ambient ni de coexis- tència entre els diferents tipus de conreus, i que els acords internacionals impedeixen posar barreres a qualsevol producte sense que hi hagi raons objectives i aquestes no hi són. Una vegada s'han plantat 100 milions d'hectàrees és molt difícil pensar que aquests conreus es deixin de cultivar un dia, igualment com és difícil que entrin en noves espècies amb la possible excepció de l'arròs, en el qual s'està treballant fortament a la Xina. I les darreres pujades de preus dels cereals ens diuen que la pressió per produir més en l'agricultura seguirà en els propers anys. Però d'altra banda, hi ha la pressió dels activistes, de grups polítics i d'alguns sindicats de pagesos que representen col.lectius que veuen en una agricultura més tradicional un valor afegit que es pot perdre amb les noves tecnologies, i tot això basat en una opinió pública clarament contrària.

DECLARAR una zona lliure de transgènics, per exemple, implica, segons la legislació vigent, trobar raons específiques de salut o medi ambient per a la zona tot i sabent que els pinsos a Europa estan basats en la importació de blat de moro i soja, i que aquesta és majoritàriament transgènica. La decisió no és fàcil. L'ideal seria posar sobre la taula la problemàtica en tots els seus aspectes, analitzar- la de forma transparent i rigorosa i buscar solucions que beneficiïn la majoria. Durant aquests 10 anys això no ha estat possible, esperem que no hàgim de tardar 10 anys més per aconseguir-ho.

PERE Puigdomènech*

*Laboratori de Genètica Molecular Vegetal CSIC-IRTA