Alemanya estrena la navegació mercantil amb tracció d'estel

1. • El sistema estalvia fins a un 50% de combustible i redueix la contaminació
   
2. • La companyia Sky Sails diu que la iniciativa ajuda contra el canvi climàtic
   

L''MS Beaufort' amb estel. Foto: SKY SAILS

ESTHER CELMA
TARRAGONA

Dues companyies alemanyes botaran avui a Hamburg el vaixell destinat a reinventar la navegació de vela. L'MS Beluga Sky Sails, de 133 metres d'eslora, serà el primer navili mercant remolcat per un estel de 160 metres i tracció mecànica. L'estel, que recorda un parapent, s'eleva amb un pal automàtic i vola a més de 100 metres. Com que a aquesta altura els vents són més forts, l'energia és el triple de la que s'obté amb les veles tradicionals.
L'enlairament i l'aterratge de l'estel són automàtics i duren 20 minuts com a màxim. Aquest nou sistema de navegació pot reduir la despesa de combustible fins a un 50% en condicions òptimes de vent. La càrrega del vaixell pioner ja és una proclama d'intencions sobre l'energia eòlica: aerogeneradors fabricats a Esbjerg (Dinamarca) amb destí a Houston, a Texas.
El nom del vaixell tampoc és casual. Beluga correspon a la naviliera Beluga Group, amb seu a Bremen, i Sky Sails, a la firma d'Hamburg que ha desenvolupat en els últims sis anys estels amb una potència de propulsió de 6.800 cavalls. La seva premissa és que el vent és la font d'energia més rendible a alta mar, però que no s'utilitza perquè, fins ara, cap sistema de vela ha complert els requisits de força i velocitat que exigeix la navegació comercial.
Segons la web de la companyia Sky Sails (www.skysails.info), el nou sistema suposarà un estalvi d'entre un 10% i un 35% de combustible cada any. A efectes pràctics, 280.000 euros per a un vaixell de càrrega de 80 metres. Això ajuda les navilieres a ser competitives, tot i que es disminueixi la taxa de càrrega. Per una altra part, l'estel millora la seguretat del vaixell, ja que ajuda a estabilitzar-lo a alta mar, i és un sistema de propulsió alternatiu en el cas que falli el motor.

CANVIAR LA SITUACIÓ I
també pot ser una bona manera de combatre el canvi climàtic. Stephan Wrage, soci de la companyia, subratlla que el trànsit marítim produeix més de mil milions de tones de CO2 cada any i és responsable del 5% de les emissions mundials, i està convençut que "l'ús sistemàtic de l'Sky Sails permetria estalviar 150 milions de tones de CO2 anuals". El presi-
dent de Beluga Shipping, Neils Stolberg, destaca a la web de la seva companyia (www.beluga-group. com) el paper de Stephan Wrage en la lluita activa contra les emissions contaminants: "Wrage vol canviar la situació amb un sistema que redueix combustible i contaminació al mateix temps".
Anne Staack, portaveu de Sky Sails, va explicar a aquest diari que els estels, de fins a un total de 5.000 metres quadrats, es produiran en sèrie durant l'any 2008. De moment, ja s'han declarat aptes per a grans iots, pesquers i mercants mitjans en les proves fetes al mar del Bàltic amb vaixells experimentals. El repte ara són els grans vaixells. L'invent ja els ha portat a ser una de les 39 empreses seleccionades pel Fòrum Econòmic Mundial com a Pionera en Tecnologia 2008. Hi havia 273 candidats.

web 3? Web 2? Web1? Saben de qué hablan?

La sesión vespertina de la primera jornada de Le Web 3 (ciclo de conferencias centrado en el futuro de Internet y los medios de comunicación social, entre otros temas, que se está celebrando en París) celebrada ayer, se inició con un duro e interesante debate entre Andrew Keen, autor de The Cult of the Amateur (La cultura del aficionado) en el que hace una feroz crítica a la denominada Web 2.0, y Emily Bell, una de las periodistas más reconocidas del diario británico The Guardian, quien hizo una defensa apasionada de Internet.

• El lado oscuro de Internet es el lado oscuro del mundo
• El futuro de Internet, a debate en París

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Keen opina, grosso modo, que dar el papel de creador de información a cualquier persona que tenga un ordenador en su casa o en su lugar de trabajo es dañino para la cultura, para la propia sociedad; según el escritor, las webs en las que es el propio usuario quien crea, genera o distribuye los contenidos (YouTube, Wikipedia, blogs, etc) lo único que consiguen es "llenar Internet de porquería".

Para Emily Bell es precisamente eso lo que hace interesante el fenómeno 2.0 y son los gatekeepers (editores que deciden qué se publica y qué no) quienes deben velar por la pertinencia de los contenidos.

Y es aquí donde el debate se convierte en discusión. Keen saca la artillería pesada y arremete contra los medios de comunicación (tradicionales o de nueva creación) presentes en la Red ya que, en su opinión, han perdido la credibilidad precisamente por la ingente cantidad de información disponible y por la relevancia que se le da a cualquier blog. Sin embargo, Bell cree que la Red obliga a ser mucho más transparente ya que tus antecedentes "te persiguen a través de Internet".

Nuevos buscadores

La segunda y última jornada de Le Web 3 ya ha comenzado, aunque con menor concurrencia que ayer. Un poco más de Web 2.0 y mucho de emprendedores. En este aspecto, destaca la participación del hispano argentino Martín Varsavsky (creador de Fon), quien mantendrá una conversación con el organizador del evento, Loic Le Meur.

También habrá lugar para volver a discutir sobre el ruido informativo que se produce en Internet y de cómo los buscadores, poco a poco, deben tratar de separar lo relevante de lo intrascendente. Jason Calcanis es una de las personas que está tratando de buscar soluciones en este sentido con su proyecto Mahalo: un buscador 2.0, como no podía ser de otra manera.

La Gréco

ARTURO San Agustín

Demà, al Palau de la Música, actuarà Juliette Gréco. La seva arribada ha estat precedida per aquest vent que mai és com el de les cançons i per aquestes fulles mortes que tampoc són com les que va descriure Jacques Prévert.

A Barcelona, des de la globalització, fins i tot les fulles de plàtan, fulles mortes, cauen a terra a una velocitat tan industrial i amenaçadora que no hi ha manera de posar-hi ni poesia ni cançó. Les fulles mortes han de caure lentament i formar el que alguns enginyers aficionats a la poesia en diuen una alfombra vegetal, però tant se val. Les fulles mortes sempre ens tornen a Jacques Prévert i a Juliette Gréco.

Juliette és un nom que s'ha de saber portar. Sense ànim de polemitzar, la Gréco el porta molt bé, però Juliet Pomés el porta millor. Passa que la Gréco, amb aquella mirada de gata i el seu nas una mica sospitós, sempre ens arribava de negre i fumant. Ens arribava de París i de la mà d'algun germà gran o d'algun professor de francès i això sempre li dóna una altra dimensió a una dona. La Gréco era el que molts ens pensàvem que era París.

A mi no em va caure mai bé aquell pal, aquell senyor, Yves Montand. I, des de diumenge, des que vaig llegir l'entrevista que Núria Navarro va fer en aquest diari a Juliette Gréco, sé que jo tenia raó. Quan la Gréco, amb aquella veu que Déu li ha donat, millorada amb l'ajuda de la nicotina i l'alcohol, cantava aquella cançó que es titula Despulla'm o Despulla't, ara no me'n recordo, ens arronsàvem una mica. Era, en francès, com aquella senyora Robinson, la de la mitja, la cama i el marit expert en plàstics, de qui tots també ens vam enamorar. O sigui, que quan la Gréco cantava Les fulles mortes començàvem a entendre o a intuir el que la vida ens estava preparant.

Quan Juliette Gréco canta aquestes fulles mortes de Jacques Prevert i t'explica que la vida separa els que s'estimen, dolçament, sense fer soroll; quan et parla del vent del nord i de les petjades que desapareixen a la sorra de la platja, entens per què París era París.

¿Què fa la Xina a l'Àfrica?

1. • Els intercanvis comercials entre els dos mercats han augmentat un 30% l'últim any
   

MARÍA TITOS

LUIS De Sebastián

Bàsicament el que els xinesos saben fer més bé: comprar i vendre. L'interès de la Xina per l'Àfrica sembla reduir-se a això, més que a consideracions estratègiques immediates. La Xina, que des de fa uns quants anys seguits està creixent a un ritme d'un 10 % anual, té una gran necessitat de matèries primeres i de combustibles.
El 2006, Angola li va prendre a l'Aràbia Saudita el lloc de primer exportador de petroli a la Xina, que també compra petroli a Sudan i Guinea Equatorial. A Zàmbia i a la República Democràtica del Congo hi compra coure, urani a Níger, fosfats al Marroc. A canvi, construeixen grans obres públiques amb préstecs atorgats en condicions que no són públiques però que semblen satisfer els governs africans. Però són probablement els préstecs més "lligats" que existeixen, perquè a més dels dissenys, els plànols i altres treballs d'enginyeria, són xinesos el ciment, l'acer i els obrers que fan els treballs de construcció i que viuen acampats a Angola, a Guinea Equatorial i a altres països.

D'AQUESTA MANERA
aplica les tecnologies intensives en treball que ha desenvolupat construint grans obres públiques en el passat, mentre reserva tecnologies més intensives en capital per a les seves noves obres al país. Per una altra part, l'Àfrica li serveix a la Xina per donar sortida a les seves manufactures de baix valor afegit, que van trobant barreres d'entrada en altres països emergents. De fet, els mercats africans estan plens de productes xinesos, des dels més populars: recipients i contenidors de plàstic, sabates esportives, gorres, vestits de fibres sintètiques, llums, ràdios, bicicletes, fins als més sofisticats: rellotges, televisors, càmeres fotogràfiques, ordinadors i automòbils.
Els intercanvis comercials entre la Xina i l'Àfrica han arribat fins als 39.300 milions de dòlars en els sis primers mesos del 2007, un salt del 30% amb relació a la mateixa data de l'any anterior. A l'Àfrica hi falta de tot, els seus habitants consumeixen relativament poques manufactures perquè el seu poder adquisitiu és petit, tot i que va creixent (al 5% anual, segons les estimacions realitzades pel Banc Mundial) i els africans aviat estaran preparats per absorbir més productes industrials. Però ja hi ha hagut reaccions, a Zàmbia i a Sud-àfrica com a mínim, on els productes xinesos estan creant desocupació en la naixent indústria local.
En realitat, el comerç de la Xina a l'Àfrica, encara que sembli ben rebut pels africans, està consolidant l'especialització colonial, que consistia a exportar primeres matèries i a importar productes industrials. És una situació que en algun moment ha de preocupar els governants africans.

PERÒ, ÒBVIAMENT,
la Xina no es conforma amb el comerç. Ara ja està entrant en la inversió directa, per mitjà de l'African Development Fund, per adquirir interessos en sectors estratègics africans i formar una xarxa d'empreses de la seva propietat al continent. El Banc Industrial i Comercial de la Xina, la principal entitat financera del país, ha adquirit el 20% de les accions de l'Standard Bank de Sud-àfrica, el banc més important del continent africà, una inversió de 5.500 milions de dòlars. Els xinesos no tenen pressa, no es mouen precipitadament en els temes econòmics.
I, sens dubte, la seva presència a l'Àfrica respon també a consideracions estratègiques a llarg termini, com seria la construcció d'un trampolí per poder saltar al mercat de la Unió Europea. Europa hauria d'observar amb molta atenció tots els moviments que fa la Xina al continent africà, pel que ens hi va.