Mites sobre les verdures

1. • És cert que la pastanaga i el tomàquet són bons per a la vista
   

Publicar entrada

Manats de remolatxa a la parada d'un mercat. Foto: MARINA VILANOVA

MONTSERRAT FOLCH
Metge i dietista de la clínica Teknon. Autora d''El método de la doctora Folch'

Les verdures són baixes en calories. Fals. L'aportació de calories augmenta si estan ofegades, saltades o gratinades.
Es poden menjar en quantitat lliure, si es té bona salut. Verdader. Han de formar part dels àpats del migdia i del vespre, ja que aporten vitamines i minerals, a més a més de fibra.
La verdura cuita i després congelada perd nutrients. Fals. És igual de sana, ja que s'atura el deteriorament dels aliments i es mantenen intactes les vitamines i els minerals.
Menjar la verdura crua és perjudicial per a la salut. Fals. Totes les verdures es poden menjar crues.
La verdura s'ha de congelar cuita. Verdader. Si es vol congelar verdura fresca, s'hi ha de donar una cocció durant 1-3 minuts
La verdura bullida conté els mateixos nutrients. Fals. Al bullir la verdura es perd vitamina C.
La patata engreixa molt. Fals. La patata conté un 75%-80% d'aigua i hidrats de carboni, i té 85 calories per 100 grams. Les calories dependran de la quantitat que se'n mengi i de la manera de preparació.
Podem menjar amanides vegetals variades com a plat únic. Verdader. Sempre que s'hi introdueixin fruita seca o ou dur, que aporten la dosi de proteïna.
Les verdures no contenen colesterol. Verdader. Al contrari, a causa de l'aportació de fibra, ajuden a regular el colesterol sanguini.
No contenen àcid fòlic. Fals. Les que en tenen més quantitat són les de fulla verda: bledes, espinacs, créixens, endívies, cereals integrals (civada), alvocat, fruita seca, llegums (cigrons).
La coliflor i el bròquil són anticancerígens. Verdader. Contenen vitamina A, E, C i altres substàncies anticancerígenes anomenades sulfurans, que són els responsables de la forta olor de sofre quan les bullim.
Les verdures de fulla verda ampla són molt bones per a la salut. Verdader. Aporten vitamina A, E, i C. Prevenen determinats tipus de càncer i protegeixen enfront de malalties cardiovasculars
La vitamina A és bona per a la pell. Verdader. És a la pastanaga i altres verdures de color taronja com la carbassa.
La pastanaga i el tomàquet són bons per a la vista. Verdader. Contenen carotens, que es transformen en vitamina A.
La ceba i l'all són bons per a la circulació. Verdader. Això és a causa dels seus compostos de sofre, que eviten la coagulació sanguínia.
Les verdures no contenen sal. Fals. Els espinacs, bledes, api i coliflor en porten tanta que els hipertensos n'han de moderar el consum.
Les endívies aprimen. Fals. No existeix cap aliment que aprimi.

L'aroma dels Cafès

L'aroma dels Cafès
JOSEP MARIA FONALLERAS

Llegeixo enfervorit la Poética del Café, d'Antoni Martí Monterde, finalista del premi Anagrama d'assaig. Escrit amb majúscula, per diferenciar l'espresso de l'espai on es consumeix. Dic espresso i sé que exagero. Avui és molt difícil, en aquest país, trobar un cafè així, fet de manera que l'aigua travessi una pastilla de cafè de 7 grams a una pressió aproximada de 9 bars, amb una temperatura de 90 graus, durant 25 segons, amb la finalitat d'aconseguir una beguda amb escuma, que és on es concentra el sabor, de 25 mil.lilitres. Rebo aquesta definició, i la reprodueixo, de la mà del cafeter Pere Cornellà, que no és només un empresari sinó un sacerdot d'aquesta religió els fidels de la qual han de peregrinar a Itàlia per comprovar que els miracles poden ser quotidians.

Érem al llibre de Martí Monterde, però. En realitat, tot i que no n'és una conse- qüència, les quasi 500 pàgines de la Poética del Café són una resposta documentada, una tesi en tota la regla que justifica aquella afirmació de Steiner segons la qual la idea d'Europa es fonamenta en els Cafès. Europa no seria el que és sense aquests locals, i deixarà de ser- ho quan no n'hi hagi. Martí Monterde parla d'un àmbit on romandre al llarg d'un temps, d'un temps incert, sense certeses, ple d'incerteses, públic i privat, origen i exemple de la modernitat.
Ara que ja tenim les vacances a sobre, ara que destrossem els cafès amb uns dèbils glaçons, facin-me un favor i degustin aquest cafè que sembla un assaig i que s'ha de beure com fan al Sant'Eustachio de Roma. A peu dret, abans que es refredi, a cremadent. En percebran l'aroma i seran més feliços i més savis.

Els vídeos sexis de la campanya dels EUA triomfen a Youtube

Els vídeos sexis de la campanya dels EUA triomfen a Youtube
JOAN CAÑETE BAYLE
WASHINGTON

Primer va ser el vídeo I've got a crush on Obama (una cosa així com He perdut el cap per Obama):



Després va venir Hott 4Hill, la declaració d'amor d'una noia per Hillary Clinton:



I aquesta setmana, arrasant igual que els dos predecessors, ha aparegut a la xarxa Obama Girl vs Giuliani Girl, un debat polític virtual dirimit en una baralla de coixins entre admiradores lleugeres de roba dels candidats Barack Obama i Rudy Giuliani:



Els vídeos musicals de la campanya electoral dels EUA arrasen davant la preocupació d'uns candidats que no poden controlar la xarxa.
Les xifres no enganyen: I've got a crush on Obama ha estat vist més de dos milions de vegades, i Hott4Hill ha rebut gairebé un milió de visites. En els seus pocs dies de vida, Obama Girl vs Giuliani Girl amenaça de superar les pròpies marques. I és que la barreja de paròdia, noies guapes, estètica MTV, melodies enganxoses i lletres enginyoses és imbatible, almenys a internet. La noia que ha perdut el cap per Obama és una aspirant a model i actriu de 25 anys anomenada Amber Lee Ettinger que en biquini, tops i shorts, interpreta un vídeo creat per dos joves per a la web www.barelypolitical.com. Ettinger, protagonista del duel amb una altra model a Obama Girl vs Giuliani Girl, admet amb satisfacció que la seva sobtada fama és benvinguda.
El mateix va pensar després de veure I've got a crush on Obama Taryn Southern, una exconcursant d'Operación Triunfo que aporta el seu toc personal a Hott4Hill: en aquest cas és una professora sexi que explica als seus alumnes que ha sentit una atracció lèsbica per la senadora de Nova York. Southern ha estat entrevistada a gairebé tots els grans canals i al seu bloc confessa que no és lesbiana ni sap si votarà Clinton.
Que aquesta seria la campanya Youtube ja se sabia --diumenge que ve, la web organitza amb la cadena CNN un debat dels candidats demò- crates--, i aquests intenten aprofitar la xarxa al màxim (la paròdia de Clinton del final de Los Soprano és una joia de la propaganda), ja sigui per publicitar-se o per recaptar fons. Però la xarxa és incontrolable, i una bona idea es dissemina com un virus sense tenir en compte si perjudica o beneficia els candidats. D'Obama se sap que el vídeo no li ha fet gràcia. ¿La raó?: "Obama, encara t'estimo. Estic esperant que el meu telèfon soni mentre veig reposicions de l'Ala Oeste de la Casa Blanca". En anglès rima.

L'ascens de la xenofòbia a Espanya

A més dels partits racistes, altres han utilitzat sense rubor missatges de temor-odi als estrangers

JOAN ANTON Mellón*

El resultat electoral de les eleccions municipals de fa poc presenta dos aspectes inquietants per a la convivència democràtica: han augmentat els vots a tot Espanya de partits polítics o agrupacions electorals que fan de la xenofòbia (temor- odi a l'estranger) l'eix central del seu discurs i les seves propostes polítiques i, en segon lloc, sense cap rubor, altres forces polítiques han utilitzat una part d'aquest discurs i d'aquestes propostes per guanyar vots.
Els imitadors espanyols de Le Pen/Haider (la nostra dreta radical) han obtingut 50 regidors amb lemes com: "Immigració, atur, terrorisme; no els permetis destrossar Espanya" (Democràcia Nacional) o "Prioritat a ultrança a defensar la nostra identitat, cultura i tradicions" (Plataforma per Catalunya).

I RESPECTE al que a França s'ha denominat "lepenització dels esperits" (la influència d'arguments extremistes de dreta radical en altres partits) l'alcaldable del Partit Popular a Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha parlat durant la seva campanya de "col.lapse" dels serveis sanitaris associant-lo a l'entrega de 100.000 targetes sanitàries als immigrants, també s'ha pronunciat en contra de la "proliferació" de mesquites i ha reiterat el seu suport al candidat del seu partit a Badalona, García Albiol, que en un polèmic vídeo associava immigració i delinqüència.
Aquesta identificació causa-efecte entre immigració i diferents problemes socials (inseguretat, atur, degradació urbana, escassetat de les ajudes socials, etc.) és un dels factors clau, com també ho és la islamofòbia, que caracteritza tot discurs de dreta radical. Aquest fet reitera una altra vegada la idea que a Espanya no hi ha un fort partit de dreta radical, com en altres països del nostre entorn, perquè els seus possibles militants, dirigents i votants formen part o donen suport al Partit Popular.
Centrant-nos en Catalunya, la proposta electoral de dreta radical que té el seu epicentre a Vic ha rebut el suport de 12.400 electors a les 37 poblacions on van presentar candidatura. De quatre regidors electes en les eleccions del 2003 (Vic, Manlleu, Cervera i el Vendrell) han passat a 17: quatre a Vic i el Vendrell; dos a Cervera i Manlleu i un a Tàrrega, Manresa, Roda de Ter, Olot i Sant Martí de Riucorb. El fenomen ha de ser analitzat rebutjant tant l'alarmisme com la despreocupació. Marca una tendència politològica que és convenient estudiar globalment, amb totes les seves implicacions, ideològiques i culturals, polítiques i sociològiques.
Des d'aquesta perspectiva analítica global és obvi que el suport electoral que aquesta formació política xenòfoba ha rebut respon a un vot de protesta social davant de nous problemes socials mal enfocats i/o mal resolts per les administracions locals, però també per les autonòmiques i estatals. Nous problemes socials generats pel gran augment de la població immigrant al llarg dels últims set anys (arribada de 3,6 milions d'estrangers). Segons les xifres de l'INE (gener del 2006) al voltant de 3.884.000 persones (empadronades), el 8,7% de la població espanyola total; a aquest nombre de persones s'hi ha d'afegir la incerta bossa d'immigrants il.legals que es calcula al voltant d'uns 800.000. I encara més si tenim en compte que la immigració es concentra (el 68,6%) a Catalunya, Madrid, el País Valencià i Andalusia.

LA CORRELACIÓ entre vot de protesta i alta xifra d'immigració és directa: Vic, 22,2% d'immigrants; Cervera, 21,8%; Manlleu. 20,4%; Tàrrega, 17,2%; Olot, 16,1%, o el Vendrell, 13,5%. N'hem de ser conscients, els problemes no són identitaris sinó socials. L'arribada massiva d'immigrants ha comportat una benedicció des del punt de vista econòmic, demogràfic i assistencial a persones dependents. Com ha estat calculat en reiterades ocasions, tot immigrant integrat en el sistema productiu econòmicament "dóna" molt més del que rep. El problema, com sempre, és que es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues. A la majoria de població autòctona on es concentren els immigrants no li arriben directament els beneficis de la immigració, excepte als ocupadors d'immigrants, i sí que li arriben els inconvenients.
Davant aquesta situació politicosocial el vot electoral a opcions polítiques xenofòbiques ha de ser entès atenent les demandes socials que explicita, més que l'oferta política demagògica que la instrumentalitza. Són solucions simplistes a problemes complexos. Les solucions simplistes són demagògia barata. S'ha d'anar a l'arrel dels problemes. Ha d'augmentar la despesa social del nostre molt feble Estat de Benestar. S'ha de dotar les diferents administracions dels mitjans econòmics, tècnics i humans per abordar la problemàtica de la immigració en tots els seus complexos aspectes (sanitari, educacional, habitatge, etcètera).
Es tracta d'un tema de pobresa, no de color de pell, religió o cultura. Construir una Catalunya/Espanya més democràtica, més avançada i moderna, sense guetos ni fractures socials, és el repte. Els immigrants, treballant molt en les feines que nosaltres no volem fer, hi estan contribuint, preocupem-nos pel seu benestar, igual que el de qualsevol sector desafavorit socialment, ja que el seu benestar, igual que el seu malestar, és també el nostre.

*Catedràtic de Ciència Política (UB)

L'eix de la col

11/7/2007 LA PROLIXA LEGISLACIÓ EUROPEA SOBRE FRUITES I VERDURES

L'eix de la col

1. • Un polític italià recopila les normes comunitàries sobre productes agrícoles i li surt un llibre surrealista
   
2. • Raffaele Costa demana a la Unió Europea que no exageri
   

El mercat italià Uns venedors transporten fruites i verdures, a Venècia. Foto: XAVIER JUBIERRE" height="160" width="250">

El mercat italià Uns venedors transporten fruites i verdures, a Venècia. Foto: XAVIER JUBIERRE

ROSSEND DOMÈNECH
ROMA

Primer es van fixar en el "diàmetre dels pebrots", l'"arc dels cogombres", la "curvatura del plàtan", el "melic dels tomàquets" i la "secció equatorial de les albergínies". Amb els anys, van arribar altres aspectes igualment seriosos, com que "els espàrrecs verds han de ser verds", "les clementines sense llavors no han de tenir llavors", "les avellanes no han d'estar buides" i "els tramussos dolços han de ser dolços".
Els experts de la Unió Europea que estableixen aquestes normes sobre fruites, verdures i hortalisses poden semblar uns verdaders excèntrics si algú té la paciència d'enumerar, una darrere de l'altra, les regles amb les quals, se suposa, pensen unificar les hortes i els mercats del continent.
És el que ha fet Raffaele Costa, president de diputació de Cuneo, al nord d'Itàlia, exministre de Sanitat i exdiputat europeu, que sobre la qüestió ha escrit un curiós manual. En poques pàgines, ha agrupat totes les normes de la Unió Europea sobre els centímetres, mil.límetres i formes que han de tenir les fruites, les verdures i les hortalisses per poder ser venudes. "¿El resultat? Centenars de pàgines de lleis absurdes i inaplicables", explica.

Una bogeria
A l'atzar, agafem els alls. El legislador estableix que, ja siguin solts o en manats, la diferència de diàmetre entre el bulb més petit i el més gruixut, continguts en el mateix embalatge, no pugui superar els 15 mil.límetres, quan el bulb més petit tingui un diàmetre inferior als 40 mil.límetres... Encara que s'ha de tenir en compte que, només després de determinar el calibre de l'all, a través del "diàmetre màxim de la secció equatorial", es podran establir els diàmetres mínims de cada un.
Les cols de Brussel.les ho tenen igual de fàcil: "El calibre es determina segons el diàmetre màxim de la secció normal de l'eix de la col". Per a les cols simples, només hi ha un problema d'embalatge, ja que en una sola caixa "el pes del cabdell més pesant no ha de superar el doble del cabdell més lleuger; però quan el pes del cabdell més pesant sigui igual o inferior a 2 quilos, la diferència de pes pot arribar a 1 quilo".
"No crec que els buròcrates de Brussel.les siguin ignorants, sinó que es tracta d'un formalisme tonto", comenta Costa a aquest diari, i subratlla que "un agricultor qualificat ha de respondre a les lleis que tutelen la salut dels consumidors i la qualitat dels productes, però també al sentit comú".
Els cogombres ho tenen complicadíssim, perquè els de categoria extra han de ser pràcticament rectes. Per a les nous s'ha de saber àlgebra, perquè s'ha de calcular el valor de la humitat del fruit, recorrent a una complexa fórmula, mentre que és més senzill per als alvocats, ja que "la quantitat de substància seca, determinada mitjançant dessecació a pes constant ha de ser compresa entre el 19% i el 21%".
Per als préssecs, nectarines i kiwis s'ha de saber química, perquè l'índex de "refracció de la polpa", mesurat en el centre d'aquesta en la secció màxima normal de l'eix, ha de ser igual o superior a 8 brix i la consistència ha de ser inferior a 6,5 quilos.
Costa és pessimista. "No em faig il.lusions, encara que naturalment desitjo un canvi en els procediments i, com a europeista convençut, segueixo esperant una Europa que alleugereixi i no faci més pesant el fardell legislatiu de cada país".

Mirar amb lupa
Les bananes han de ser presentades en "ramells o fragments de ramells compostos com a mínim per quatre peces" i la seva longitud ha de ser mesurada "al llarg de la cara convexa, des del punt en què el peduncle s'insereix sobre la fruita fins a l'extremitat".
Per als pèsols es necessiten raigs X, perquè en els de primera categoria les beines han de contenir almenys 5 llavors "tendres, sucoses i prou consistents, de manera que, pressionades entre dos dits, s'aixafin sense dividir-se". ¿Com es controla sense obrir-los? Entre les cireres (o els seus compradors) hi ha d'haver classes socials, perquè en les de categoria extra "els fruits esberlats o amb cucs no poden superar el 2%", però si es compren les més barates els cucs poden arribar al 4%.
"La Unió Europea --explica Costa-- és una gran conquista, però no ha d'exagerar a interferir i condicionar la societat".

L'OPOSICIÓ A UNA MATÈRIA ESCOLAR QUE FOMENTA VALORS CÍVICS

6/7/2007 // IAN GIBSON

Església i ciutadania

1. • Cada vegada que els enemics de la llibertat tornen a aixecar la veu cal fer-los front amb vigor
   

IAN Gibson*

Perdre el control de les ments juvenils sempre ha estat el pitjor malson no només de l'Església catòlica, sinó de tots els dogmatismes i fanatismes que han anat brotant al llarg dels segles. Inculcar al nen les hipòtesis de torn com si fossin veritats eternes demostrades i comprovades; imposar el mapa de ruta consagrat per la tradició, sense tolerar desviaments; consignar els càstigs preparats per la deïtat ofesa per als discrepants, de manera que la lliçó, apuntalada per la por, cali fondo... sempre ha estat la pràctica dels guardians de l'ortodòxia, i s'ha de suposar que serà així, irremeiablement, fins al final dels temps.
Hi ha una conclusió que, a la vista d'això, s'imposa. I és que cada vegada que tornen a aixecar la veu els enemics de la llibertat, que no dormen mai, incumbeix fer-los un vigorós front dialèctic, en nom de la cultura, de la raó, de la caritat i dels èxits aconseguits malgrat ells per la humanitat, amb penes i treballs, en el seu difícil caminar cap a la llum i cap a la vida. Incumbeix fer-los front, no intentar apaivagar- los. Perquè, com s'ha vist sempre, els perdonavides menyspreen els que els donen coba, i s'encoratgen esperant el moment d'acabar amb ells. En plena guerra civil, Antonio Machado va pronosticar una vegada i una altra que França i la Gran Bretanya, tan miserables en la seva actitud amb la República assetjada, pagarien la seva política conciliadora amb Hitler. I així va resultar.

SEMPRE m'han agradat els termes ciutadà, ciutadania, així com els relacionats cívic i civil, que porten a les entranyes, es diria que amb orgull, la seva il.lustre arrel romana, i fan pensar, indefectiblement, en els drets i les responsabilitats de l'individu i en el concepte del bé comú. Per això em sembla lamentable i vergonyós que la jerarquia catòlica espanyola hagi decidit anar a la lluita sense quarter, en la recta final electoral, contra l'assignatura obligatòria d'Educació per a la Ciutadania, que introduirà el Govern a partir del setembre. Els prelats em recorden els seus antecessors dels anys 30, quan la CEDA, que no va recolzar mai lleialment el règim republicà, proclamava que l'escola laica era gairebé una creació del diable, i obrava en conseqüència.
Els llibres de text de la nova assignatura ja estan publicats. Qualsevol pot consultar- ne els continguts a la web del Ministeri d'Educació (http://www.mec.es). L'ensenyament tan rebutjat per la Conferència Episcopal consistirà, en síntesi, a fomentar, des de l'educació primària, el reconeixement de la dignitat de totes les persones, el respecte al proïsme --sigui del color que sigui i tingui les creences que tingui--, el diàleg, la tolerància, la solidaritat, la cultura de la pau, la diversitat de les persones, el rebuig del racisme, la xenofòbia i l'homofòbia; a insistir en la igualtat d'homes i dones; i a explicar als alumnes els drets i les obligacions del ciutadà a l'Espanya democràtica d'avui. Tot plegat dins del marc de la Constitució i dels compromisos internacionals del país. I en perfecta consonància amb els valors predicats i preconitzats per Crist.
Però els bisbes no ho volen veure d'aquesta manera. Especialment inquiets, com sempre, davant del fet sexual, que voldrien que estigués encarrilat exclusivament a través del matrimoni d'homes i dones, estan molestos sobretot, segons sembla, per la carta de naturalesa acordada per la flamant assignatura a l'homosexualitat. Ensenyar que la "nefanda desviació" no ho és va en contra de tot el que ha dit el catolicisme des de sempre, amb les innombrables víctimes consegüents. ¿Què es pot fer? ¿Admetre que s'han equivocat? ¿Lamentar haver imposat, en nom del Salvador, tanta tortura, tanta immolació, tant dolor, tant patiment? ¿Demanar perdó? ¡Demanar la lluna en un cove!

EN LA SEVA declaració oficial sobre l'assignatura en qüestió --que és similar a la que s'ensenya en almenys 15 països europeus--, els bisbes, davant del "desafiament" que suposa ("L'Estat s'arroga un paper d'educador moral"), asseveren que "la gravetat de la situació no permet posicions passives ni acomodatícies". Les posicions, doncs, han de ser actives, i "es pot recórrer a tots els mitjans legítims per defensar la llibertat de consciència i d'ensenyament". Es tracta, en realitat, d'una crida a la desobediència civil. El fet que Rajoy hagi dit que si accedeix al poder abolirà l'assignatura està donant ànims als prelats, i sembla inevitable que al llarg dels prò- xims mesos marejaran molt la perdiu. Un indici del que ens ve a sobre l'acaba de proporcionar --¿qui si no?-- l'arquebisbe de Toledo. Per monsenyor Antonio Cañizares la nova assignatura es basa "en el nihilisme". És "una reducció cultural en què Déu no compta", un "laïcisme excloent". Agredeix la família i imposa un relativisme moral inacceptable. Acollir-la seria, per a un catòlic, col.laborar amb "el mal".
La lectura és perversa, maquia- vèl.lica, patètica. I demostra que la jerarquia espanyola és incapaç d'adaptar-se als temps que corren. Que pobre