jueves, 14 de junio de 2007

L'ofensiva neofranquista del PP

L'ofensiva neofranquista del PP

  1. Els populars han recuperat l'esperit de croada cristiana per la salvació d'una pàtria en perill
 TOÑO VEGA
TOÑO VEGA
JOSÉ MANUEL Fajardo*
Se sol dir que, davant de les eleccions, els discursos polítics es radicalitzen i que després tornen a una "normalitat de la discrepància" i que no convé prendre's seriosament els excessos retò- rics dels períodes electorals. Aquest punt de vista, que significaria acceptar que la impostura és consubstancial a les eleccions, ni tan sols pot servir de cínic consol en l'actual situació política espanyola. Perquè el problema és que el Partit Popular s'ha declarat en període electoral permanent des de l'endemà de les eleccions del 14 de març de 2004, i els seus excessos verbals, constants des de fa tres anys, mostren una actitud que té greus conseqüències.
La primera és que revela la seva no acceptació de la derrota electoral del 2004: per més que de tant en tant algun líder conservador digui que sí que la van acceptar, l'acusació que el Govern s'ha servit del terrorisme d'ETA, o fins i tot hi ha col.laborat, per contribuir a la destrucció del país, i l'obstinació per relacionar ETA amb l'11-M, suggerint una conspiració per portar el PSOE al poder, han suposat de fet la negació de qualsevol legitimitat al Govern. Una estratègia que continua malgrat l'anunci del final de la treva d'ETA, ja que la lleu rebaixa del to de les crítiques es condiciona al seguidisme per part del Govern de les tesis populars.

LA
SEGONAconseqüència és que la radicalitat del discurs del PP ha passat de retòrica preelectoral a eix de la seva acció política. Les exageracions i mentides catastrofistes dels conservadors espanyols no són "tics franquistes" destinats a recollir el vot de l'extrema dreta, sinó la columna vertebral d'una mobilització política constant, d'un clar contingut neofranquista, que pretén fer impossible el normal exercici del govern a qui legítimament té l'en- càrrec de fer-ho: el PSOE, vencedor de les últimes eleccions generals. És en aquest sentit en què s'han d'interpretar les constants crides dels líders populars a una "rebel.lió cívica".
I és important aturar-se en l'anà- lisi del caràcter neofranquista de la política de l'actual direcció del PP, no perquè serveixi per desqualificar una acció política sinó perquè és aquest caràcter el que permet explicar la inexplicable, en aparença, deriva fanàtica de la dreta espanyola.
¿Quins són els trets que caracteritzen com a neofranquista la polí- tica actual del PP? Bàsicament, la recuperació de l'esperit de croada cristiana per la salvació d'una pàtria en perill i contra l'anti-Espanya, és a dir, contra la part de la societat espanyola que és vista com a enemiga de la pàtria i de Déu. La presentació de la llei d'educació i del reconeixement de drets als homosexuals com atacs a la llibertat religiosa i a l'ordre natural ha comptat amb el suport entusiasta de l'Església catòlica espanyola, en la qual els bisbes, eterns absents de les manifestacions contra guerres i injustícies socials, van sortir al carrer per escenificar un discurs apocalíptic. A això s'hi ha unit l'acusació que el Govern pretenia comprar la pau a ETA a canvi de la desintegració d'Espanya, el primer pas del qual seria la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

AQUEST
ÉSel discurs: Espanya està en perill, l'Església és atacada, la família tradicional des- apareixerà, el Govern s'entén amb els terroristes i traeix la pàtria i els morts. Un discurs que adapta al present el vell discurs de la dictadura franquista. No és casual que l'expresident José María Aznar digués que qualsevol vot que no anés a parar al PP serviria per recolzar ETA o que el Govern ens portava a una situació de divisió com la que va donar peu a la guerra civil. No són excessos retòrics sinó que responen a una idea clau: que solament el PP representa la verdadera Espanya. Per sostenir-la, el PP ha hagut de generar una aparent divisió del país en dos: el dels que l'estimen i el dels que el traeixen. La referència d'Aznar en aquest context ideològic al que va succeir fa 70 anys no pot ser més inquietant, perquè llavors "la verdadera Espanya" es va alçar en armes contra el Govern legal de la nació, provocant una catàstrofe per la qual ningú ha passat mai comptes. I aquí hi ha la clau del problema polític espanyol d'avui: els hereus del franquisme, encarnats en aquest PP resultat de la fagocitació del centrisme d'UCD per l'extrema dreta d'Aliança Popular, es neguen a acceptar la legitimitat d'un Govern que pretengui una societat espanyola més laica, que trenqui els últims lligams amb el passat de la dictadura, que s'atreveixi a "remoure ossos".

L'ÚNIC CONSOL
davant d'aquest panorama és que la Història, quan es repeteix, acostuma a fer-ho com a farsa i, a l'Espanya actual del desenvolupament econòmic i l'expansió de les llibertats, l'actitud del PP resulta ridícula. No obstant, continua obtenint vots i no s'ha de prendre a broma perquè estem assistint, en realitat, a una lluita política que té molt de combat pedagògic, i que faria bé el govern del PSOE de comprendre que si és en l'ensenyament privat catòlic on hi ha el viver del neofranquisme, només una aposta decidida pel laïcisme pot aconseguir a mitjà termini minar la base social que sosté polítiques tan perilloses per a la convivència democràtica com la que practica l'actual direcció del PP.