jueves, 14 de junio de 2007

La memòria dels europeus

La memòria dels europeus

  1. Les turbulentes aigües del passat d'Europa són agitades pels historiadors i pels estats
 MARTÍN TOGNOLA
MARTÍN TOGNOLA
GLÒRIA Soler*
La celebració del 50è aniversari de la firma del Tractat de Roma, que va suposar l'inici de la construcció europea, ha coincidit amb un revifament del debat sobre la responsabilitat històrica dels seus ciutadans. Aquest ressorgiment del debat històric és objecte de la constant i necessària reflexió dels historiadors sobre els límits de la seva disciplina que, tal com ha denunciat Enzo Traverso, s'enfronta avui en dia als obstacles derivats de la confusió entre memòria i història. Efectivament, mentre l'estudi de la història aspira a la màxima objectivitat, cosa que el porta a distanciar-se dels sentiments subjectius, el concepte de memòria històrica, sorgit als anys 60, es troba sotmès a les contínues reinterpretacions del present, on es barregen l'àmbit polític i el privat.
Si volen conservar la seva autonomia, els historiadors s'han de mantenir aliens al culte religiós de la memòria i rebutjar el paper de summes sacerdots que els volen assignar aquells col.lectius interessats a salvaguardar un determinat passat. Igualment, la seva funció no s'hauria de barrejar amb el turisme de la memòria, interessat a obtenir benefici d'aquesta demanda. A més, el treball historiogràfic exigeix dels governs europeus la correcta disposició i el lliure accés als documents. En aquest sentit, s'ha de saludar dues bones iniciatives: la restitució dels documents incautats a la Generalitat de Catalunya per les tropes franquistes i l'obertura sense restriccions dels arxius secrets del Servei de Seguretat de l'Estat de l'extinta República Democràtica Alemanya.
Però les turbulentes aigües del passat europeu no solament són agitades pels historiadors, sinó també pels estats. En el seu primer dia al capdavant de la República Francesa, Nicolas Sarkozy va anticipar una mesura legislativa dedicada a la memòria de la resistència francesa a l'ocupació nazi, i va anunciar que, en tots els instituts de França, al començament del pròxim curs, serà llegida una carta de comiat escrita per un jove comunista de 17 anys que va ser executat pels nazis el 1941, i en la postdata del qual es llegeix: "Sigueu dignes de nosaltres, dels 27 que morirem".
A la Polònia dels bessons ultraconservadors Kaczynski, l'Institut de la Memò- ria Nacional investiga el passat dels ciutadans que, entre els anys 1945 i 1989, van suportar com van poder el règim comunista que dirigia el país, especialment d'aquells que considera "falses figures de prestigi".

A ESPANYA, el Govern de Rodríguez Zapatero va aprovar, al Consell de Ministres del 22 de juny del 2006, el projecte de llei de la memòria, que es troba pendent de la seva remissió a les Corts, i, el mes de gener passat, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar la creació del Memorial Democràtic per fomentar el coneixement de la repressió, els valors i les accions de l'antifranquisme. També el president de la República Italiana, Giorgio Napolitano, ha impulsat una revisió del passat, que ha conduït a l'aprovació per unanimitat al Parlament d'un Dia de la Memòria i el Perdó pels crims i els excessos del feixisme, del comunisme i contra les minories lingüístiques de Trieste i els Balcans.
Al marge d'aquestes i altres mesures polítiques, que per respondre a una demanda col.lectiva de memòria alguns consideraran de conveniència o hipòcrites, i altres, febles, tardanes, mediàtiques, exagerades o de plena justícia, la responsabilitat històrica dels europeus és un element que es mou al ritme de la nostra civilització, que ens concerneix a tots i gràcies al qual accedim a ser ciutadans. Per aquest motiu, en determinats moments i malgrat que això pugui resultar contrari als nostres interessos, a tots se'ns convoca a exercir-la.

AIXÍ HO VAN fer, públicament i assumint totes les seves conseqüències, Hannah Arendt (1906-1975) i Günter Grass (1927), dos intel.lectuals alemanys de trajectòries diametralment oposades. La primera, d'origen jueu i exiliada als Estats Units, es va atrevir a contradir el relat consensuat de l'Holocaust jueu i va criticar alguns aspectes de l'actuació dels seus, i a escriure que no tenia sentit parlar de culpa o d'innocència col.lectiva, perquè la culpa només concerneix a l'individu com a tal, "algú disposat a renunciar a les conviccions, a l'honor i a la dignitat humana a canvi d'una pensió i una existència segura". El segon, al final de la seva carrera literària i després de rebre el premi Príncep d'Astúries de les lletres i el Nobel de literatura, va confessar la seva pertinença a les SS durant la seva joventut, cosa que li va reportar els retrets de la crítica. A aquestes figures s'hi ha de sumar la del Nobel de literatura Orhan Pamuk, que per denunciar el genocidi armeni, l'altre gran Holocaust europeu, mai reconegut per Turquia, es va haver dexiliar als Estats Units.
La història europea s'ha de llegir com un paisatge col.lectiu heretat i canviant, on als ciutadans ens és possible retrobar-nos una vegada i una altra amb el nostre passat de guerres colonials, de violències totalitàries i de guerres civils, com l'espanyola. La nostra responsabilitat consisteix a aconseguir que aquest territori memorístic comú segueixi sent un dels nostres principals actius, allò a través del qual ens podem explicar el món.

Historiadora