miércoles, 1 de julio de 2009

¿Qui tem Lisbeth Salander?


  1. El personatge de ‘Millennium’ és un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir
MIQUEL ZUERAS
MIQUEL ZUERAS
GERARD Costa*

Lisbeth Salander serà una icona audiovisual durant els pròxims anys, i una aposta guanyadora si es produeix la versió de Hollywood de Millennium amb Lucy Liu de protagonista. Ha estat qualificada com la nova Jason Bourne, una postmoderna James Bond; és la representant del nou gènere negre schwedenkrimi, i pul·lularà pels nostres mitjans, carpetes d’adolescents i videojocs familiars. Ja ha generat un Millennium tour al barri de Södermalm, a Estocolm, on podem visitar el seu bloc d’apartaments i aquell carreró on executa la seva venjança amb inusual violència. És un dels efectes col·laterals de vendre milions de còpies que des de la rural Umea agrairan el pare i el germà del difunt Stieg Larsson.
Però Lisbeth Salander és, al mateix temps, un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir, de com hem modelat les pròximes generacions: més enllà d’un personatge de novel·la negra és un retrat de la següent generació, lluny de l’estereotip que Pepsi va utilitzar durant anys a la seva publicitat, i massa pròxim a la frase del sociòleg Alain Touraine: «La nostra societat no té gaire confiança en el futur ja que n’exclou aquells que representen el futur». I qualsevol dels lectors de la trilogia de culte (és curiós que ja siguem capaços d’encunyar com de culte una obra que no estava ni publicada) haurà de reflexionar sobre dos factors que ajuden a perfilar aquest escenari futur com a escruixidor: qui l’ha dibuixat, i com l’ha perfilat.
Larsson descriu la societat sota una pàtina hiperrealista d’éssers que viuen sota el patró de prendre cafè, copular i tornar a prendre cafè. Un autor nascut pobre a Suècia, tan pobre que viu amb els seus avis al camp fins als 8 anys, idealista fundador d’una publicació permanentment deficitària on els periodistes treballen gratis per poder explicar coses que no els permeten els grans mitjans.
I que aconsegueix ser ric només després de la seva mort, per finalment acabar entregant la seva fortuna als seus avorrits familiars (un se’ls imagina com aquella melancòlica família de William Hurt a El turista accidental, l’antítesi del caràcter de Lisbeth Salander) per no haver fet un testament per a la seva parella de fet durant 30 anys. Larsson es cuidava tan poc, s’alimentava tan malament i fumava tant, que mor potser per un ascensor espatllat que l’obliga a pujar a peu els set pisos fins al seu despatx professional. Senzillament, un fill de la seva època, un dels nostres.

Però Larsson, al mateix temps, té la capacitat de sintonitzar amb els joves, aquell tall de la navalla on ens movem aquells que hi interactuem constantment. Larsson no observa a la societat el mateix que els altres. Algú ha descrit la seva obra com la voluntat d’ensenyar el soterrani de la societat, mirant a sota de l’alfombra, encara que sigui el perfumat, envasat al buit, detritus escandinau.
Larsson ha estat capaç d’anticipar-nos una Lisbeth Salander de 25 anys, una sociòpata que no sabem si ha perdut la noció de la importància de les normes socials, o simplement no les reconeix com a tals. Una ciutadana que està en el procés de trobar la seva pròpia identitat, però d’entrada sempre sospitant de les motivacions d’aquells que la intenten ajudar a trobar-se. Una representant de la primera generació en dècades que pensa que viurà més malament que els seus pares, una mutació no desitjada de Pippi Langstrump, una generació que quan arribi a la jubilació començarà a percebre que aquest món serà inhabitable (com acaba de predir Stephen Hawking).
La mateixa tristesa, rebel·lia i violència del replicant Roy de Blade Runner, però sense necessitar el romanticisme d’haver vist naus en flames més enllà d’Orió. Lisbeth ha generat la seva sociopatia des d’una societat sueca basada en el benestar, on les adolescents planifiquen el seu embaràs cap als 17 anys per poder accedir als serveis socials d’apartament i sou gratuïts durant uns quants anys. Però també una societat que ha generat una de les taxes de delictes més altes de tota la Unió Europea, tant si és violència domèstica com assetjament escolar.

La rebel·lia de Lisbeth prové de veure el mateix que nosaltres: la prostitució forçada, la violència masclista, la fam del tercer món; uns polítics esperpènticament populistes, els desastres humanitaris de Bòsnia o del Sudan, on intervenim quan només hi queden cadàvers, o el retransmès en directe final dels pols. Segur que ella faria seva, com la parella de Larsson, la frase de Lillian Hellman davant McCarthy: «No puc escurçar la meva consciència per acomodar-la a la moda d’avui».
Potser Lisbeth atrau perquè ha estat capaç de vehicular una resposta a la impotència que la majoria dels humans sentim davant d’una realitat incontrolable, i és capaç de donar sortida a una perplexitat tan gran. I potser hauríem de témer-la perquè simbolitza una generació que no especula, que no juga a la política per enriquir-se, que ni tan sols considera el fet de robar per accedir al nostre paradís consumista. Ni el mateix Larsson va saber si qualificar-la d’autista, de sociòpata o de futur. Lisbeth, per un costat, és una llunyana escandinava de ficció a qui ja podem posar una cara morena d’artista. No obstant, ha estat engendrada per nosaltres, per la nostra educació, perquè la seva motivació vital, la raó de la seva força, és la venjança.

*Professor del Departament de Direcció de Màrqueting d’Esade