L'enigma visual d'Espejo

L’escriptor Juan Villoro, premi Ciutat de Barcelona de periodisme per un reportatge publicat el mes de gener del 2008 a EL PERIÓDICO en el qual explicava l’extraordinària troballa de l’anomenada ‘maleta mexicana’ amb valuosos rodets inèdits de Robert Capa, reflexiona sobre la solució de la fotografia del milicià. Manté que el fet que fos un muntatge no resta valor simbòlic a la imatge.

1. • La solució del misteri de la cèlebre fotografia del milicià confirma la tendència de Capa a afegir detalls a la realitat
   

La imatge del dolor 8 La fotografia El milicià mort, de Robert Capa, que exhibeix actualment el MNAC. Foto: SAMUEL ARANDA

JUAN Villoro

Ernest Alós va decidir seguir la més famosa bala perduda de la història de la fotografia i va descobrir que no va tocar el blanc. En l’apassionant crònica que va publicar EL PERIÓDICO DE CATALUNYA divendres passat, s’aclareix on va caure el protagonista d’El milicià mort. No va ser a Cerro Muriano, com s’havia dit, sinó en una localitat a 50 quilòmetres que sembla batejada per provocar enigmes visuals: Espejo.
Des del 1975, quan Philip Knightley va publicar The First Causalty, la hipòtesi d’un muntatge era tema de discussió entre els especialistes en Robert Capa. L’exposició que s’exhibeix al Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC) va permetre a Ernest Alós precisar el paisatge de la foto i fer una investigació in situ.
Robert Capa va disparar l’obturador el 5 de setembre de l’any 1936. A Espejo només hi va haver combats 20 dies després. ¿És possible que una bala estigués tan avançada?
La veritat és una categoria que canvia així que coneixem més coses. En el seu guió museogràfic per a l’exposició de Montjuïc, Cynthia Young comenta que la tesi d’una mort en combat s’havia substituït per la d’un tret accidental. Això restava dramatisme a la foto més cèlebre de la guerra civil espanyola, però no la convertia en una posa.
No es poden descartar les dades que portarà el futur. ¿Algú descobrirà que el 5 de setembre de 1936 un enemic o un company va disparar la seva arma per bogeria o distracció, en absoluta soledat i molt lluny del front?
Per ara, la informació d’EL PERIÓ-DICO confirma la tendència de Capa a afegir detalls a la realitat. No és casual que la seva autobiografia portés el títol de Lleugerament fora de focus. Les distorsions que són la maledicció del fotògraf poden ser la virtut del narrador.
Seductor i mentider, Robert Capa es va construir un personatge (començant pel seu nom, que va substituir el d’André Friedmann) i va animar les nits de París amb relats no sempre fiables de les seves peripècies als fronts de guerra. No hi ha el menor dubte de la seva intrepidesa, que el va portar a morir al Vietnam el 1954, ni de la seva qualitat com a fotògraf.
Apostador consumat, va dependre de la fortuna. Va desembarcar a Normandia, però un laboratorista va sobreescalfar els negatius i només 11 preses van resultar acceptables. A Espejo es va arriscar menys i va aconseguir la més discutida de les seves imatges.
El milicià mort és una fotografia excepcional per la forma en què atrapa un cos que cau. La mirada del soldat s’extravia, el peu esquerre s’afluixa, ja vençut, el cos es desploma en una posició incòmoda, torçada, aliè a qualsevol altre impuls que no fos sucumbir, el rifle està a punt de ser deixat anar, com un trasto inservible. Una icona de l’aniquilació.
Fins ara no s’han trobat els negatius de la seqüència. En cas que se’n fessin diverses preses, seria difícil trobar-ne una de més convincent.
«La imatge fotogràfica és sempre alguna cosa més que una imatge: és el lloc d’una divisió, d’un trencament sublim entre el món sensible i l’intel·ligible, entre la còpia i la realitat, entre el record i l’esperança», escriu Giorgio Agamben.
Tota fotografia reclama ser interpretada, és una mediació entre el que va passar i el que sentim en temps present.
El milicià mort no deixarà d’interrogar els que el contemplin. El dolor que transmet és verdader. Amb les importants dades que tenim, hem de deixar de tractar-ho com una notícia de la mort. És una altra cosa: un símbol. Igual que el Crist d’Andrea Mantegna, representa un sacrifici que no necessàriament es va produir d’aquella manera.