jueves, 1 de octubre de 2009

Els silencis culpables


  1. Avui també es calla davant de fets que soscaven la justícia, les llibertats i la democràcia
MARÍA TITOS
MARÍA TITOS
JESÚS López-Medel*

Ara es commemora el 70è aniversari de l’inici de la segona guerra mundial. El primer acte va ser la invasió alemanya de la veïna Polònia el setembre del 1939. L’acte oficial, amb presència dels dirigents polítics europeus, va tenir per eix aquest episodi militar. També moltes de les anàlisis realitzades ho són en aquest registre. No obstant, crec que s’ha parlat molt poc, ara, de com es va fonamentar aquella bogeria que donaria lloc a 60 milions de morts. Les accions bèl·liques van començar llavors, encara que un any abans l’annexió d’Àustria i dels Sudets va marcar el rumb cap al qual, inexorablement, com a destinació gairebé obligada, es va encaminar la humanitat en una de les seves pitjors tragèdies col·lectives. Però tot va començar bastant abans.
Encara segueixo impactat per un dels llibres que aquest estiu ha caigut a les meves mans. Historia de un alemán (Memorias 1914-1933) és un relat esgarrifós i revelador de la situació d’Alemanya abans de l’arribada d’Adolf Hitler al poder per via democràtica, i les seves actuacions en els primers mesos. El text el va escriure Sebastian Haffner (pseudònim) i no seria descobert ni, per tant, publicat fins al 2000, després de la mort del seu autor. És terrible veure com un llibre escrit bastant abans de l’inici de la guerra analitza amb amenitat i gran lucidesa en primera persona les bases psicològiques, sociològiques i polítiques que van portar tota una nació a una bogeria.

En la gènesi d’aquell gran desastre tindria gran valor l’acord d’aquell mateix estiu, quan l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica es van aliar i es van repartir el món. Això donaria ales a les ànsies expansives dels alemanys. D’una manera particular, les tres repúbliques bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, patirien amb una gran virulència les brutals repressions dels seus successius ocupants. El pacte es trencaria el 1941, i precisament la gran contribució i patiment de l’URSS va ser decisiva per derrotar el nazisme. Una altra cosa és que, a part de cobrar-s’ho després a Ialta, la intervenció soviètica estigués sustentada en una ideologia opressiva, i que Stalin fos, juntament amb Hitler, un dels assassins més grans que ha conegut la història. Però això és geopolítica i el que vull ressaltar aquí és la lliçó que n’hem d’aprendre.
Tal com he indicat abans, dono un gran valor a l’anàlisi del que va portar a produir els fets ocorreguts ara fa 70 anys. Hitler va arribar al poder després de les eleccions del 1933, sis anys abans de l’inici de la contesa bèl·lica. Però ja en aquell període, i fins i tot abans, es van anar conjugant els elements que desembocarien en el que ja coneixem. De tots ells, vull centrar la meva anàlisi en el silenci. El silenci covard, el silenci vergonyant, el silenci còmplice de molts va ser essencial perquè el nazisme anés arrasant l’ètica d’un poble que assistiria, inicialment callat i després enfervorit, al rentat de cervell col·lectiu propi avui de les sectes. La immensa majoria d’alemanys es va quedar al país. Només en van fugir alguns caps preclars, com el mateix autor del llibre, a qui el nazisme li semblava groller i dictatorial, tot i que acabaria, gairebé sense adonar-se’n, aixecant el braç i exclamant Heil Hitler. Feia la passantia per ser advocat i hauria de fer, com en tants altres sectors, cursos de «camaraderia» en què la consciència s’anava debilitant fins a sortir-ne adoctrinada o narcotitzada.
El silenci dels juristes, el silenci dels partits democràtics, el silenci de les esglésies, el silenci dels altres països d’una inexistent comunitat internacional. Van passar moltes coses en aquell llarg període fins al començament de la guerra, però sobretot es va registrar un desolador silenci interior i exterior. El fracàs que després seria la guerra es va assentar sobre ell. La insolidaritat dels grups inicialment no afectats per l’aniquilació col·lectiva va ser tràgica i premonitòria del que succeiria amb tots. Establert en la mentida, com qualsevol règim dictatorial, cal recordar com, evocant Neró, Hitler una nit va fer incendiar el Reichstag (Parlament). La propaganda va expandir que els autors havien estat els comunistes. Una mentida per prohibir-los i clausurar el Parlament. Silenci dels altres partits opositors. Va ser només una mostra d’aquella paràbola de Martín Niemöler: van venir a buscar els comunistes, però com que jo no ho era; van venir a buscar els jueus, però com que jo no ho era…

Els silencis davant de fets que soscaven la justícia, les llibertats i la democràcia en qualsevol país del món també són lamentablement reals avui en dia. Tapar la corrupció perquè són dels nostres; callar «per cortesia» davant dels rebrots feixistes que reneixen manifestament en comportaments totalitaris i immorals; no donar valor a la creixent i gravíssima censura i control dels mitjans de comunicació en alguns països llatinoamericans; acceptar que es pugui alliberar un terrorista libi pres per afavorir una empresa petrolera nacional; silenciar l’existència de detencions il·legals i presons fantasmes per enfortir l’amic entossudit en una lluita contra el terror com a coartada del «tot s’hi val», incloent-hi restriccions de drets elementals; mirar cap a una altra banda davant la clara regressió democràtica d’un potent país del qual tenim dependència energètica, etcètera.
El gran desastre de fa 70 anys es va fonamentar sobre molts factors. Però, sobretot, en el silenci de molts. Que sapiguem aprendre’n la lliçó.

*Advocat de l’Estat