jueves, 24 de septiembre de 2009

Llibres, internet i cercadors


  1. Google és el nou bibliotecari de la humanitat, amb més capacitat que criteri
CABA
CABA
RAMON Folch*
Una persona a qui he enviat una determinada informació em diu, fent broma: “¡Ets millor que el Google, és un afalac del segle XXI!”. Té raó. No que jo sigui millor que el Google, sinó que ser-hi comparat favorablement és avui dia un afalac, perquè la rapidesa amb què aquest cercador troba centenars o milers de documents sobre qualsevol cosa és astoradora. La seva derivada Google Earth fa una cosa comparable amb les imatges aèries de la Terra. Aquelles ortofotos que costava tant de trobar 10 anys enrere són ara a l’abast de tothom, baldament corresponguin al més remot dels racons planetaris. Fantàstic.
Dos estudiants de Stanford University, Larry Page i Sergey Brin, van fundar Google l’any 1998. Al cap d’un any ja tenien finançament per valor de 25 milions de dòlars. Era una idea prometedora que mereixia ser recolzada. L’atreviment ven als Estats Units. Aquí desperta recel. La imaginació és mal vista entre nosaltres, se la confon amb la fantasia. Després admirem les consecucions nord-americanes –o les denigrem envejosament , però no modifiquem les nostres pautes. Aquí, els bancs deixen diners a qui ja en té. Una llàstima

Google és una alteració deliberada de la paraula googol, terme que l’any 1938 inventà el nen de nou anys Milton Sirotta, nebot del matemàtic novaiorquès Edward Kasner, per a designar el nombre incommensurable 10100 (un 1 seguit de 100 zeros) que s’acabava d’empescar el seu oncle. És un nom adequat per a aquest cercador que rep més de 100 milions de consultes diàries, les quals satisfà immediatament regirant en centèsimes de segon, gràcies a un potentíssim motor de recerca, més de 1.300 milions de bases de dades extretes de webs d’arreu del món.
Tot plegat mareja una mica i dóna la dimensió de la revolució silenciosa que ens han dut la informàtica i internet. Una revolució amplament socialitzada, perquè seria impossible sense moltíssimes complicitats. Per potent que sigui, el motor de recerca de Google no trobaria res, si no hi hagués res per cercar a la xarxa. És a dir, si milions d’usuaris no hi haguessin posat la informació que remenen els cercadors. La majoria prové de llibres i documents prèviament editats.
A la meravellosa Galleria degli Uffizi de Florència hi ha un quadre de Bartolomeo Schedoni –seleccionat, per cert, per a l’exposició El pa dels àngels, reeixida mostra de pintura religiosa barroca italiana exhibida a Caixafòrum de Barcelona a final del 2008 en què, sota la desconcertada mirada de la Mare de Déu i de sant Josep, el Nen Jesús i sant Joan Baptista consulten amb destresa un llibret. És una idealització, naturalment. Però sona a metàfora: les noves generacions dominen tècniques de comunicació que desborden les generacions anteriors.

Avui, internetés la biblioteca dels joves, que deserten del paper imprès dels pares i per això cada dia es venen menys llibres. Em corre tinta per les venes i participo emocionalment de l’angoixa dels llibreters. Però cal admetre que això no és cap drama cultural, si la creativitat s’expressa per altres vies. El problema és que ho fa en excés i sense sedassos. L’editorial electrònica Bubok ha publicat en dos anys 11.000 títols, però només ha venut 50.000 exemplars, és a dir, menys de cinc exemplars de cada títol. Per contra, moltes obres bàsiques no són a internet i, per tant, Google no les troba. Què se’n treu de topar amb els 11.000 títols de Bubok, si no trobem els de la Bernat Metge? Algunes grans biblioteques comencen a digitalitzar els seus fons i a penjar-los a la xarxa. Això sí que canvia les coses. Els cercadors, aleshores, troben gra enmig de tanta palla.
Google és el nou bibliotecari de la humanitat. Un bibliotecari rapidíssim i objectiu, però encara molt immadur quant a criteri. Aquest és el problema: com que ofereix tant, sembla que ho sàpiga tot. De fet, només ho troba; ho despenja de seguida, però no destria el que dóna. Lliura la informació, sigui cultura, dades o bajanades, jerarquitzada segons l’atenció que les consultes anteriors han anat posant de manifest, de manera que Google és avui més elaborat i fiable que ahir i una mica menys que demà, però només en termes de mercat. El rigor i la qualitat no depenen del volum de la demanda. Sovint és al revés.

En tot cas, em crida l’atenció la indiferència amb què les noves generacions es miren totes aquestes coses extraordinàries. Han nascut en ple terratrèmol i no parpellegen veient moure’s les muntanyes. Troben natural que darrere una pantalla i quatre tecles resideixi tota la informació quotidiana i el saber universal. El proper pas podria ser trobar banal el saber en ell mateix. Podria passar que mil·lennis d’esforç i creativitat fossin considerats una cosa trivial. Això sí que acabaria essent un problema seriós, perquè la cultura esdevindria una commodity, una prestació aliena a l’activitat intel·lectual de cadascú. Ho tindríem tot, no sabríem res. Un mal dia, aleshores, arribaria que ningú es molestaria a fer cap pregunta sobre coneixement al Google: total, ¿per què? Correm el risc que la xarxa esdevingui una immensa biblioteca virtual amb molts consumidors displicents i cap lector emocionat. O potser no. Potser tindrem una feliç nova alternativa: pocs llibres i bons, com abans, i escrits fets per tothom, més informació no cultural diversa, poblant la xarxa. Tant de bo.

*Socioecòleg i director general d’ERF

No hay comentarios: