miércoles, 20 de enero de 2010

Del perill roig a l’amenaça del moro

Del perill roig a l’amenaça del moro

1. • Occident ha debilitat els sectors àrabs més il·lustrats i els fonamentalismes han crescut

leonard beard
leonard beard

REYES Mate

L’Ajuntament de Logronyo ha inclòs al calendari municipal les dates del Ramadà i de la festa musulmana del sacrifici del be. És una raresa que ha pagat amb la protesta sonora dels que estimen que així «Jesucrist hi surt perdent respecte a Mahoma». Aquesta atenció a l’islam sona a provocació en un temps com el nostre en què el que es porta és multar amb 750 euros les dones que portin burca, com volen alguns diputats francesos; extremar les mesures de seguretat a tots els aeroports del món, perquè creix l’amenaça gihadista, o prohibir la construcció de minarets enmig de les pulcres ciutats suïsses.
Un cop dissolt el perill roig, emergeix l’amenaça mora, amb l’avantatge que això ho fem millor perquè Occident disposa d’un demolidor imaginari moro, llaurat durant segles. L’Orient creat per Occident va ser el subtítol que va donar Edward Saïd al seu cèlebre llibre Orientalisme. Europa –i per tant Occident, que és plusquam Europa– sempre s’ha mirat el melic. Sent la pàtria de la filosofia, s’ha cregut que és la seu de la raó, la casa de la il·lustració i l’encarnació de la civilització humana. Va recórrer a aquest destí superior per conquistar les terres americanes que no li pertanyien esgrimint la creu, va convertir el continent africà en un mar de colònies gràcies a la seva superioritat tècnica i, recentment, va exportar la democràcia a l’Iraq a cop de canó.
Si Europa era el centre, la resta era el que Europa excloïa. Incapaç de tractar l’altre com un partner, només podia veure en el no europeu l’encarnació d’allò que ella rebutjava, menyspreava o temia. Entre aquests altres demonitzats, el moro se n’ha endut la pitjor part. Per a l’edat mitjana, va encarnar l’infidel; per al modern, la prehistòria. En l’imaginari col·lectiu va representar l’invasor, quan va ser fort, i l’immigrant irreductible als valors occidentals, quan ha estat pobre. L’espanyol accentua si és possible aquests trets maleïts, ja que no oblida els segles d’ocupació musulmana de la Península ni tampoc les milícies marroquines en les tropes de Franco.

ÉS CLAR que no es pot negar que existeix el terrorisme d’origen islàmic. Ho sabem prou bé a Espanya. I és innegable que aquest terrorisme és una amenaça creixent que obliga a combatre’l. Però alguna cosa estem fent malament perquè el perill creix com més el combatem. L’estratègia dissenyada pels Estats Units –que passa per la guerra a l’Iraq, ara a l’Afganistan, l’assetjament a l’Iran i la sospita sistemàtica del moro– és com apagar un incendi amb gasolina.
Hem aconseguit debilitar els sectors més il·lustrats dins del món àrab i han crescut els fonamentalistes. Augmenta la llista de líders àrabs moderns i moderats perseguits pels reaccionaris de dins i marginats pels suposats civilitzadors de fora. Hi ha hagut i hi ha intel·lectuals reformistes que se senten aïllats perquè sumen a les persecucions de dins el menyspreu dels col·legues de fora. Domina, efectivament, entre aquests intel·lectuals la preocupació per cohonestar tradició amb modernitat, religió amb democràcia. Els intel·lectuals europeus els miren amb gest de superioritat perquè pensen que aquests intents queden lluny del que al seu moment van plantejar Locke, Voltaire o Lessing. A Occident, es diuen a si mateixos aquests genis europeus, hi ha una teoria de la tolerància seriosa basada en valors universals, com la raó, i no en assumptes privats i incontrolables com és la religió. Però raonant així ens enganyem a nosaltres mateixos, perquè la Il·lustració europea no va abandonar mai la terra del cristianisme, per més que un fos deista i l’altre agnòstic; i també perquè en la història de l’islam hi abunden moments de màxima tolerància.

En lloc d’aquests judicis sumaríssims sobre la possible o impossible relació entre islam i democràcia, més valdria que prenguéssim nota d’alguns notables casos d’acostament intel·ligent als problemes d’aquests pobles. Per exemple, repassar el que explica Calderón de la Barca a la seva obra El Tuzaní de la Alpujarra en què porta a escena els successos de la guerra de l’Alpujarra. Per als historiadors, aquells successos van determinar l’expulsió dels moriscos, l’any 1609. El dramaturg, no obstant, se centra en un cas d’extermini local. Han de morir perquè es rebel·len contra un poder polític que no respecta els acords. Hi ha un personatge menor, el morisc Alcuzcuz, el gracioset, que és digne d’atenció. Aquest morisc se salva perquè en el moment oportú emmudeix. El preu de la seva vida és el silenci. Se li perdona la vida perquè renuncia a parlar. Però, ¿quina vida l’espera, es pregunta el dramaturg Juan Mayorga que ha rescatat l’obra, si per viure ha de renunciar a «tener fiestas, hacer zambras, vestir sedas, verse en baños, juntarse en ninguna casa, ni hablar en su algarabía», com havia decretat Felip III?
Sense pretendre descarregar els terroristes de les seves responsabilitats, ha arribat l’hora de preguntar-nos si aquesta explosió de violència assassina, moltes vegades suïcida, no és el resultat d’una història de negació del Pròxim Orient per part d’un Occident abstret en ell mateix.

Filòsof i investigador del CSIC