martes, 1 de septiembre de 2009

Jugar a petanca és zen


  1. Un mestre budista francès triomfa amb un llibre on exalça l’activitat com a eina de creixement personal «sempre que es practiqui amb l’esperit adequat»
 Concentració. Tres jugadors de petanca, a Barcelona. Foto: ARXIU / GUILLERMO MOLINER
Concentració. Tres jugadors de petanca, a Barcelona. Foto: ARXIU / GUILLERMO MOLINER
MARCELO BERNÁRDEZ
BARCELONA
Abans, molt abans de convertir-se en mestre budista, Alain Krystaszekv –nascut a França però de pares polonesos– era un bon jugador de petanca. Alguns diuen que excel·lent. Els que coneixien el fervor de la seva afició no es van estranyar gaire quan, molts anys després, van saber que aquell que amb el temps va acabar fent-se dir mestre Kaisen no només havia seguit practicant, sinó que havia contagiat als seus companys de meditació i havia convertit el joc en una pràctica comuna al Temple Zen del Cim Lluminós, situat al sud de França. El mestre va revelar més tard –i és inevitable pensar en tots els avis que cada dia es dediquen a practicar aquest joc– la següent veritat: la petanca i la meditació zen són germanes. Tenen trets en comú. Aquell que juga com s’ha de jugar, va dir Kaisen sense immutar-se, pot paladejar l’eternitat.
Pràctica superior
Kaisen (que significa «ermita solitària de la muntanya profunda») va trobar en algun moment que la seva teoria havia de ser impresa i divulgada, i acaba de publicar un llibre en el qual recorre els 35 anys que fa que medita i juga. «Si es practica la petanca amb l’esperit adequat, aleshores et pot fer créixer com a persona», assegura aquest home que ja és avi i venerable i que a les fotografies que li han fet per promocionar el llibre apareix sempre amb un resplendent somriure.
L’èxit de L’esperit de la petanca és el que té menys importància de tot això. De fet, probablement el més important és que ha fet sortir del seu cau veterans jugadors que, segons es desprèn de les seves declaracions, feia anys que intuïen (o sabien) que la petanca és una espècie de pràctica superior, capaç de fer millors les persones, i que –per descomptat, si es practica amb l’esperit adequat– pot arribar fins i tot a propiciar moments d’epifania.
«L’excel·lència s’aconsegueix
–argumenta el mestre– deixant-te portar i apartant-te dels aspectes il·lusoris. En un determinat moment, es produeix una unitat entre el cos, l’ànima i la teva pròpia respiració. T’oblides de tu mateix i t’oblides dels altres. No ets aquí ni allà; ets a tot arreu».
Aplaudiment d’un campió
Un dels que van subscriure entusiasmats la teoria del mestre Kaisen va ser ni més ni menys que Philippe Quintais, que ha estat 12 vegades campió del món i és una espècie d’heroi nacional per als francesos. Quintais va llegir el llibre i quan va arribar a l’última pàgina va decidir que havia de conèixer l’il·luminat. Va agafar un avió i es va plantar al cap de poc temps a la Dordonya, al Temple del Cim Lluminós; segons sembla, van jugar diverses partides, van parlar i es van agradar. «No sóc un fanàtic del budisme –va declarar el robust i eixerit Quintais–, però gent com aquesta et recarrega les bateries».
¿Acabarà la petanca, gràcies a l’experiència i les teories del mestre Kaisen, per obra i gràcia de l’enorme difusió que està tenint el seu llibre (de moment a França), compartint setial al costat de pràctiques considerades perfectament zen com el tir amb arc, la cal·ligrafia o el combat bushido? Qui es decideixi a llegir les més de 200 pàgines de l’obra entendrà que per a l’autor la pregunta és retòrica. Per descomptat. «Hem de perfeccionar-nos sense parar
–diu–, aprofitar que és el cos-esperit el que apunta i llança la bola i el que s’oposa als altres jugadors. És llavors quan l’esport es converteix de sobte en art, pràctica i recerca d’una millora a la vegada mental, espiritual i corporal».