La viuda de Julio Cortázar desvela els textos oblidats de l’escriptor

1. • Aurora Bernárdez ha seleccionat un centenar de relats, poemes, articles i capítols dispars
   
2. • SSLqPapeles inesperados’ reuneix el contingut de cinc calaixos plens d’originals, molts d’inèdits
   

Una petita mostra dels papers trobats a la calaixera, ahir a la seu de l’Agencia Balcells. Foto: ALBERT BERTRAN

ELENA HEVIA
BARCELONA

Que una tesi doctoral demostri sentit de l’humor té mèrit. Però en té encara més haver fet riure algú que coneixia bé el tema a estudiar: Julio Cortázar. A Aurora Bernárdez, primera dona, marmessora i viuda oficial de l’escriptor, li va fer tanta gràcia la que va escriure Carles Álvarez, doctor en filologia hispànica, que, com si fos una fada bona, el va recompensar amb un tresor. Els innombrables papers que amagava una calaixera plena de mecanoscrits (i uns quants escrits a mà) que ara componen el gruix de Papeles inesperados (Alfaguara), un llibre miscel·lani de textos dispersos que apareixen quan ja es creien publicats i complets tots els inèdits de l’autor.
El llibre, segons el parer d’Álvarez, responsable de l’edició juntament amb Bernárdez, completa la imatge tradicional que el públic té de Cortázar i invita a redescobrirlo. «És una obra per als seus lectors vius, no per a la història de la literatura», situa. El conjunt aporta 11 relats mai inclosos en llibre, 3 històries de cronopios que l’autor va rebutjar en origen, un capítol inèdit del Libro de Manuel, 11 episodis protagonitzats per Lucas (D’Un tal Lucas, és clar), 35 articles de literatura, política i viatges, 10 peces dedicades als amics (entre les quals una joia sobre la cantant de tangos Susana Rinaldi en un intent d’impulsar el seu debut a París), 11 articles sobre pintura, escultura i fotografia, nou textos juganers i inclassificables (un dels quals, sobre les propietats de la medicina efervescent, s’inclou aquí), quatre iròniques autoentrevistes i 13 poemes inèdits. En total: 488 pàgines per disfrutar o potser per complir el destí d’aquella pintada carregada d’humor negre que va aparèixer a Buenos Aires durant el corralito: «Julio ‘volvé’, qué te cuesta».
La recomanació d’Álvarez és deixar-se endur per l’atzar, picotejar aquí i allà en un joc similar al que l’autor proposava a la seva novel·la Rayuela. El que hi trobarà el lector veterà és «pur Cortázar», no un Cortázar diferent. Manuscrito hallado junto a un mano, un dels millors relats del volum, que data aproximadament de l’any 1955, n’és un bon exemple, però també s’ofereixen rareses incunables com el seu discurs escolar de 1938 o el discurs per a mestres de l’any següent. Alguns altres textos donen compte del seu quefer polític, la seva etapa actualment més injuriada.

SELECCIÓ REAL / «No hem publicat tot el que hi vam trobar», defensa l’editor sortint al pas d’alguna crítica malintencionada. «Hi ha hagut una verdadera selecció i ha sigut Aurora Bernárdez qui, exercint la potestat que li va donar Cortázar per voluntat testamentària, ha decidit quins textos es publicaven i quins no». És per aquesta raó que un discurs davant la tomba del general Guido, un treball primerenc, repetitiu i «avorrit», segons Álvarez, n’ha quedat fora. Un altre factor secunda aquesta delicada decisió, el fet que tots els textos van ser corregits per l’autor. Una excepció a aquesta regla és l’impressionant, per íntim, El lento desplazarse de las constelaciones por tu piel, que l’autor va escriure en el moment més fosc de la seva vida, després de la mort de la seva jove segona dona Carol Dunlop (que anomenava Osita), malalt també ell de leucèmia malgrat que suposadament no en sabia res: «Cuánto quisiera que escribiésemos juntos muchas páginas, Osita. Creo que lo haremos, quiero que lo hagamos. Estaremos de nuevo tan juntos, Osita». L’editor i la viuda coincideixen: «Una peça així havia de veure la llum».