miércoles, 28 de marzo de 2007

el dret a informar: Marc Carrillo a el Periódico

Informació, intimitat i imatge

1. • El Constitucional distingeix amb precisió els casos en què preval el dret a informar


Marc Carrillo*

En memòria de Guillem Vidal i Andreu, magistrat.

La imatge d'un conegut financer reclòs a la presó menjant-se un entrepà és captada i publicada per un mitjà de comunicació. El reclús al.lega que amb aquesta informació gràfica s'han violat els seus drets a la pròpia imatge i a la intimitat. Després d'un llarg itinerari jurisdiccional, el cas va recalar al Tribunal Constitucional (TC) al qual es va recórrer en demanda d'empara, i ha estat no admès per un acte de l'1 de març passat. Davant de la pretensió del recurrent en defensa dels seus drets a la pròpia imatge i a la intimitat, el tribunal considera que el mitjà de comunicació ha exercit el dret a la llibertat d'informació a través de fets veraços i rellevants socialment.

El cas té especial interès perquè posa en relleu la importància dels límits en l'exercici dels drets fonamentals de la personalitat com són la pròpia imatge i la intimitat, enfront del dret a la informació. Convé recordar què significa cada un d'aquests per tal de valorar el significat de la resolució del Tribunal Constitucional. El dret a comunicar informació es basa en la difusió de fets. I la rellevància pública de l'objecte de la informació o de la persona que la protagonitza són el cànon que s'ha de tenir en compte perquè el que s'ha difós compti amb cobertura constitucional. Per la seva part, el dret a la pròpia imatge atribueix al seu titular la potestat per disposar de la seva imatge física impedint-ne la difusió, excepte que hi mediï el seu propi consentiment. Els avenços tecnològics permeten milers de maneres de reproduir la imatge d'una persona sense que aquesta pugui arribar a apercebre-se'n, raó per la qual la constitucionalització de manera autònoma d'aquest dret de la personalitat, diferenciant-lo dels drets a l'honor i a la intimitat, és una garantia enfront d'aquelles intromissions il.legítimes sobre la vida de la persona, consistents a reproduir la seva imatge física a través de qualsevol mitjà que la pugui fer identificable (televisió, vídeo, fotografia o fins i tot caricatura), amb absoluta abstracció de la seva pròpia voluntat. Finalment, el dret a la intimitat és aquell nucli de la vida privada d'una persona inaccessible als altres excepte que hi mediï el seu propi consentiment.

En resum, amb el reconeixement dels drets de la personalitat s'intenta protegir un bé jurídic que, com la resta que defineixen els drets fonamentals, es basa en el respecte al valor constitucional de la dignitat de la persona. Però, sempre d'acord amb les normes socials vigents, la qual cosa fa que tant el dret a la pròpia imatge com la intimitat d'una persona hagin de ser interpretades, no només d'acord amb la legítima subjectivitat de l'afectat per una eventual intromissió il.legítima, sinó també en funció dels criteris objectius basats en l'interès general de la informació.
La qüestió a resoldre per part del Tribunal Constitucional va consistir a determinar si realment es tractava d'un fet noticiable, és a dir, si era d'interès públic difondre la fotografia d'un molt conegut financer en una situació certament singular, com era la d'aparèixer dins d'una cel.la d'una presó menjant-se un entrepà. Davant la invocació del financer, consistent a sostenir que el seu dret a la intimitat havia quedat vulnerat amb la publicació de la fotografia, al considerar que la cel.la era un espai privat, el tribunal recorda que l'àmbit constitucionalment protegit pel dret a la intimitat no es pot fer amb criteris exclusivament espacials.

És a dir, no és intimitat tot allò que es desenvolupa en el si de la cel.la, i per descomptat no ho és ingerir un entrepà. A la qual cosa es pot afegir que si bé no hi pot haver dubte que una persona privada de llibertat per la comissió d'un delicte continua disposant del seu dret a la intimitat a la presó, també és cert que en una situació de subjecció especial com és la d'estar empresonat, el grau de cobertura de la intimitat que pot gaudir com a pres és menor, a causa de la situació de privació de llibertat i de la garantia de seguretat que correspon mantenir a la direcció de la presó.

Però e l fet jurídicament més rellevant era si es podia difondre la instantània del financer menjant darrere dels barrots de la finestra de la cel.la. És a dir, si el seu dret a la pròpia imatge havia quedat lesionat. I és aquí on el cànon de la rellevància pública de la notícia, el fet noticiable, era la fotografia en si mateixa, és a dir, l'expressió gràfica de l'estada a la presó d'una persona que en un altre temps havia ocupat de manera habitual l'espai públic de la informació com a conseqüència de la seva activitat en el camp de les finances. Tal com ha posat en relleu la jurisprudència constitucional, la imatge enriqueix notablement el contingut del missatge que es dirigeix a la formació d'una opinió pública lliure (STC 56/2004). I en el cas del financer Javier de la Rosa, la seva imatge a la presó reproduïda per un diari i després per uns quants més, transmet per si mateixa --segons estableix el tribunal-- una informació rellevant. Una rellevància basada en el fet que aquesta persona no era ningú anònim, sinó algú molt conegut i circumstancialment privat de llibertat per actes punibles i perseguibles jurídicament.

*Marc Carrillo es Catedràtic de Dret Constitucional.