'Informe irresponsable sobre el pantà de Riba-roja'

José Luis Aparicio. Alcalde de Riba-roja d’Ebre

El pantà de Riba-roja es va construir el 1969 i, que aquest alcalde sàpiga, ningú abans havia posat en dubte la seva seguretat. Però, fa uns dies, el Departament de Medi Ambient va fer un informe en què sustenta les seves al·legacions contra la candidatura d’Ascó com a cementiri nuclear, ja que, segons el text citat, l’embassament de Riba-roja s’esquerdaria i causaria una inundació gairebé bíblica que acabaria amb tot signe de vida al llarg del riu Ebre. Siguem seriosos, per favor. ¿Algú ha fet un estudi que detecti esquerdes o fissures a la presa? No em consta, de manera que exigeixo a la Generalitat que faci públic l’esmentat document si és que ha elaborat un estudi d’aquestes característiques, atès l’interès d’aquest ajuntament per conèixer l’estat de l’embassament i garantir la seguretat dels veïns.

Siguem seriosos. ¿Com es pot causar una alarma social tan gran de manera gratuïta? ¿Qui pagarà els danys i perjudicis a les empreses turístiques que envolten l’embassament? La situació que planteja Medi Ambient és impossible. Perquè passés una desgràcia tan descomunal, l’embassament de Riba-roja no solament s’hauria d’esquerdar, sinó que s’hauria de desintegrar, i això provocaria una avinguda d’aigua que ho arrossegaria tot. Les al·legacions de la Generalitat contra el magatzem de residus d’Ascó s’acosten al ridícul; en qualsevol cas, són irresponsables. Si el Govern té el més mínim dubte de la seguretat de l’embassament, que n’exigeixi el tancament immediat i el desmantellament de la central d’Ascó, que guarda 1.000 tones de residus d’alta activitat i està aigües avall de Riba-roja. Oposar-se al magatzem nuclear d’Ascó dient que la presa de Riba-roja s’ensorrarà denota una gran falta de rigor

Maite Carranza aborda el tabú de l’abús sexual infantil en una novel·la

1. • L’autora de ‘La guerra de les bruixes’ aparca la fantasia per denunciar un drama silenciat
2. • Una nena tancada 4 anys en un ‘zulo’ protagonitza ‘Paraules emmetzinades’, premi Edebé juvenil

La veterana escriptora barcelonina Maite Carranza, envoltada de llibres, la setmana passada a la llibreria Laie de Barcelona. Foto: ALBERT BERTRAN
La veterana escriptora barcelonina Maite Carranza, envoltada de llibres, la setmana passada a la llibreria Laie de Barcelona. Foto: ALBERT BERTRAN

MÉS INFORMACIÓ

* Delphine Bertholon incideix en la força vital d’una adolescent

ANNA ABELLA
BARCELONA

Bàrbara Molina té 15 anys quan desapareix. La policia investiga el seu entorn més pròxim, un professor, un nòvio, la família, una amiga íntima..., però ningú, excepte el seu segrestador, sap que des d’aleshores fa quatre anys que està tancada en un zulo, patint abusos físics i psíquics. Sent ràbia, odi, culpabilitat, por, vergonya, resignació... Aquesta crua i excel·lentment ben resolta història titulada Paraules emmetzinades, premi Edebé de literatura juvenil que arriba ara a les llibreries, va començar a materialitzar-se arran de les preguntes que van generar a una conscienciada Maite Carranza els tristament famosos casos de les austríaques Natascha Kampusch i Elisabeth Fritzl.
Però no s’enganyin, aquesta novel·la trenca clarament les fronteres de l’edat i acaba atrapant el lector adult i reclamant la seva atenció. Aparcant la fantasia que envoltava les seves últimes novel·les –Màgia d’una nit d’estiu i la trilogia supervendes La guerra de les bruixes–, la veterana escriptora barcelonina, amb més de 40 obres en la seva trajectòria, vol «donar visibilitat a les víctimes» de l’abús sexual infantil i denunciar obertament un drama que la societat acostuma a silenciar. I ho aconsegueix gràcies a una estructura de thriller policíac amb un entranyable subinspector que està a punt de jubilar-se.

CASOS KAMPUSCH I FRITZL / Carranza tenia al cap des de fa anys escriure sobre el maltractament a dones i el poder del fort sobre el feble. Però van ser els casos de Kampusch i Fritzl, totes dues tancades en zulos, durant 8 anys la primera per Wolfgang Priklopil, i durant 24 la segona, pel seu pare, amb qui va tenir set fills, els que alimenten Paraules emmetzinades. «¿Com van viure?, ¿com s’aixecaven cada dia sense esperances?, ¿com eren de febles les seves armes per ser segrestades tan joves?, ¿van patir la síndrome d’Estocolm?, ¿podien odiar l’única persona que les lligava al món i de la qual depenia la seva supervivència? I la mare de Fritzl, ¿ignorava el que passava?, ¿com podia viure amb l’agressor de la seva filla sense sospitar res?», es va preguntar l’autora.
Encara que en les últimes setmanes els escàndols de pederàstia al si de l’Església catòlica es multipliquen, és un tema que segueix sent tabú en «una societat molt hipòcrita que tendeix a amagar la porqueria sota l’alfombra. Hi ha jutges que acusen les víctimes d’haver seduït el seu abusador i escoles que aconsellen a les famílies callar per no embrutar el nom del centre», assegura Carranza, que ha realitzat una conscienciosa feina d’investigació parlant amb inspectors dels Mossos d’Esquadra, amb psicòlegs, víctimes i amb la Fundació Vicki Bernadet, especialitzada en l’ajuda i atenció als afectats.

LES XIFRES / Les estadístiques són esglaiadores: a Espanya, un 23% de nenes i un 15% de nens menors de 17 anys han patit abús sexual. El 60% no ha rebut cap ajuda i és probable que molts casos no hagin sortit a la llum. Són dades de l’últim estudi seriós del Govern, «però són xifres del 1994 i és necessari actualitzar-les. Si no ho fan potser és perquè temen els resultats», reclama Vicki Bernadet, víctima d’abusos des dels 9 fins als 17 anys i presidenta de la fundació que porta el seu nom (www.fbernadet.org). Opina i avisa a més que segueix sent «un problema íntim, que no traspassa els límits de l’àmbit familiar, i que s’ha d’aconseguir que sigui un problema social».

A L’ENTORN FAMILIAR / Per això considera important que Paraules emmetzinades sigui lectura recomanada a les escoles: «És un error i una assignatura pendent no tractar aquests temes amb naturalitat entre els joves. Se’ls ha d’alertar dels riscos». I aquests, segons els experts, solen estar en l’entorn més pròxim als infants. Segons Carranza, que va ser professora de Batxillerat durant 14 anys, «se’ls diu ‘no parlis amb desconeguts’, però aquests són només un 10% dels abusadors. La majoria són persones que estan en el cercle de la víctima, gent que els mereix confiança: un mestre, un familiar, un metge, un veí...».
Els abusadors «són persones seductores, que utilitzen paraules dolces, enganyoses, emmetzinades, que confonen els nens sobre la diferència entre amor i sexe, entre carícia i abús –afirma–. No s’ha d’associar l’abusador amb un malalt, anòmal o pervers. Són persones respectables i encantadores en la seva vida familiar i professional i intel·ligents perquè aconsegueixen el silenci de les víctimes». Fan que se sentin culpables –«Els diuen ‘ningú et creurà perquè jo sóc una persona respectable’»– i exerceixen «un maltractament i manipulació psicològica per eliminar la seva autoestima i perquè sentin vergonya de si mateixes».
Per això, tant adults com joves han d’estar atents per interpretar les pistes que van deixant les víctimes –canvis de comportament, autolesions, mentides, orinar-se al llit...– i denunciar l’abús. «La primera arma de l’abusador –sentencia Carranza amb rotunditat– és el silenci de la víctima, la connivència, la por i la complicitat».

El primer film d’una gran batuda de jueus a París sacseja França

El primer film d’una gran batuda de jueus a París sacseja França

1. • Jean Reno protagonitza l’obra, que recorda l’amuntegament de més de 8.000 persones el 1942
2. • ‘La rafle’, de Rose Bosch, narra un episodi de col·laboracionisme nazi silenciat durant anys



ELIANNE ROS
PARÍS

El 16 i 17 de juliol del 1942, una horda de policies va detenir 13.185 jueus a l’àrea de París. Per falta d’espai als camps de concentració des dels quals eren enviats a les cambres de gas d’Alemanya i Polònia, 8.000 van ser amuntegats en condicions infrahumanes al Velòdrom d’Hivern de la capital. L’operació la van ordenar les autoritats gal·les. Volien demostrar als nazis la seva capacitat de repressió i van decidir deportar també els nens malgrat que els alemanys no hi estaven interessats. Aquest negre episodi de la història de França, silenciat durant molt temps, ha estat portat per primera vegada al cine en el film La rafle (La batuda) per Rose Bosch, filla d’un anarquista català exiliat.
Amb Jean Reno i Mélanie Laurent en dos dels papers principals, l’ambiciosa producció ha arribat aquesta setmana als cines acompanyada d’una gran expectació. I és que l’estrena de La rafle ha aixecat un enorme tabú. Si van haver de passar 53 anys perquè l’Estat francès reconegués, el 1995, la seva culpa en els crims perpetrats durant l’ocupació, n’han hagut de passar 15 més perquè els ciutadans puguin visualitzar l’horror del Vél’d’hiv (com es coneix el velòdrom), del qual no hi ha fotos ni imatges.
Amb l’ajuda dels escassos testimonis vius, que fins ara havien callat, Bosch ha reconstruït a Hongria el Velòdrom –derruït en els anys 60– i el camp de Beaune-la-Rolande, un dels punts de partida dels anomenats trens de la mort.

PUDOR IMMUNDA / L’espai i l’ambient recreats en el decorat eren tan aproximats a la realitat que quan va entrar Joseph Weismann, que tenia 11 anys quan va ser detingut amb la seva família a casa seva, a Montmartre, immediatament va percebre una fortor immunda. «Vaig haver de sortir fora a respirar, en realitat jo era l’únic que sentia aquella pudor. La impressió va ser tan forta que em va projectar 68 anys enrere. Al Velòdrom –explica– feia una calor asfixiant, gairebé no hi havia lavabos, no teníem aigua, el soroll era ensordidor, no hi havia espai per jeure...»
La directora ha pres com a fil conductor l’odissea d’aquest nen que va aconseguir escapar-se del camp de concentració després de ser separat de la seva mare i de les seves germanes. Weismann apareix en una seqüència de la pel·lícula amb el seu nét. El seu fill interpreta un dels gendarmes que participen en la batuda.
Els actors principals tampoc eren aliens al drama. Els avis de Laurent van tornar miraculosament d’Auschwitz. Quan la jove actriu
–coneguda a nivell internacional arran de la seva participació en l’últim Tarantino– va trucar per acceptar el paper després de llegir el guió escrit per Bosch, la directora no va reconèixer la seva veu. Estava feta un mar de llàgrimes. La seva interpretació de la infermera enviada al Velòdrom amb l’ordre de no explicar res del que hi veiés surt directament de les entranyes. Per la seva part, Reno, criat de petit entre jueus a Rabat i fill d’immigrants, ha viscut igualment a flor de pell el personatge del sacrificat doctor amb l’estrella de David cosida a la pitrera.
Per la seva banda, Bosch està casada amb el productor Ilan Goldman (Casino, de Martin Scorsese; Cristóbal Colón, de Ridley Scott; La vida en rosa...), fill al seu torn de supervivents de la gran batuda. La directora admet que el fet de ser filla d’immigrants li ha permès tenir «la distància necessària» per abordar un tema tan delicat, basant-se en històries reals i sense caure en el simplisme. Perquè la ferida d’un país «que ha navegat entre la il·lusió d’haver estat del costat de la resistència i el sentiment vergonyós del col·laboracionisme» encara està lluny de cicatritzar. «Els comissaris que van ordenar la batuda van morir rics i ben considerats. No s’ha fet justícia», lamenta Weismann, que considera La rafle com el seu «testament».

Despedida literaria de Miguel Delibes

MIGUEL DELIBES

"Aunque viví hasta el 2000..., el escritor Miguel Delibes murió en Madrid el 21 de mayo de 1998, en la mesa de operaciones de la clínica La Luz. Esto es, los últimos años literariamente no le sirvieron de nada.

El balance de la intervención quirúrgica fue desfavorable. Perdí todo: perdí hematíes, memoria, dioptrías, capacidad de concentración... En el quirófano entró un hombre inteligente y salió un lerdo. Imposible volver a escribir. Lo noté enseguida. No era capaz de ordenar mi cerebro. La memoria fallaba y me faltaba capacidad para concentrarme. ¿Cómo abordar una novela y mantener vivos en mi imaginación, durante dos o tres años, personajes con su vida propia y sus propias características? ¿Cómo profundizar en las ideas exigidas por un encargo de mediana entidad? Estaba acabado. El cazador que escribe se termina al tiempo que el escritor que caza. Me faltaban facultades físicas e intelectuales. Y los que no me creyeron y vaticinaron que escribiría más novelas después de El hereje, se equivocaron de medio a medio. Terminé como siempre había imaginado: incapaz de abatir una perdiz roja ni de escribir una cuartilla con profesionalidad.

No me quejaba. Otros tuvieron menos tiempo. Al fin y al cabo, setenta y ocho años son bastantes para realizar una obra. Le di gracias a Dios, que me permitió terminar El hereje, y me dediqué a la vida contemplativa. Las cosas que intenté no eran serias. Con mi hijo Miguel hicimos un libro sobre el cambio climático, en el que no intervine más que para hacer preguntas propias de un ciudadano preocupado, pero no aporté una sola idea. En Muerte y resurrección de la novela di a la estampa algo que tenía hecho para dar la sensación de que trabajaba, de que aún disponía de una vida activa.

Los optimistas que sobreviven a un cáncer suelen decir que lo vencieron. Yo no me atrevo a tanto. Los cirujanos impidieron que el cáncer me matara, pero no pudieron evitar que me afectara gravemente. No me mató pero me inutilizó para trabajar el resto de mi vida. ¿Quién fue el vencedor?

Y bien: cuando mi obra, dicho lo dicho, está concluida, y por tal la doy, veo con satisfacción que los prestigiosos editores de Círculo de Lectores y Ediciones Destino se ocupan ahora de recopilarla y reunirla en los siete volúmenes que van a configurar esta serie. Cada volumen, además, irá prologado por un destacado estudioso de mi obra. ¿Qué hacer sino sentirme halagado y agradecido? Si mi primera novela apareció en 1948 —hace ahora sesenta años— y la última en 1998, ha sido media centuria, la segunda del siglo XX, la que me he ocupado escribiendo y publicando libros. Y siempre con el beneplácito de mis lectores. También a ellos, y a cuantos ahora se asomen a las páginas de estas Obras completas, quiero agradecer sinceramente su benevolencia y fidelidad".

MAIG DEL 2007

Descobertes les estrelles més antigues de l'Univers

1. • Es van formar immediatament després del 'big bang', fa uns 13.700 milions d'anys

Una imatge de la galàxia nana Fornax, on s'ha descobert l'estrella més antiga. Foto: EFE / ESO
Una imatge de la galàxia nana Fornax, on s'ha descobert l'estrella més antiga. Foto: EFE / ESO

ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA

Uns investigadors han detectat amb el telescopi VLT una de les joies de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, les estrelles més primitives fora de la Via Làctia, formades just després del big bang, fa uns 13.700 milions d'anys. "Després de dècades amagant-se, han estat desemmascarades finalment", comenta l'ESO en un comunicat.

Al marge de la magnitud de la xifra, el descobriment ha servit per resoldre un important enigma astrofísic. "En efecte, hem trobat un defecte en els mètodes forenses utilitzats fins ara", resumeix la investigadora Else Starkenburg, primera firmant del treball. "El nostre enfocament ha permès descobrir estrelles molt primitives amagades enmig de les altres estrelles comunes".

Pobres en metalls

Les estrelles descobertes són conegudes com a "estrelles extremadament pobres en metalls" a causa de l'escassa presència de materials pesants, una mil·lèsima part menys que el nostre Sol. En argot astronòmic, "metall" és tot el que no és ni hidrogen ni heli, els dos elements primigenis que ja existien abans que es formessin les estrelles. Es considera que si tenen pocs metalls és precisament perquè estan poc evolucionades, és a dir, són molt antigues.

A causa d'aquesta particularitat, de l'absència de metalls, era pràcticament impossible detectar-les més enllà de la Via Làctia (on, per cert, tampoc eren precisament abundants).

Els cosmòlegs pensen que les grans galàxies, com la Via Làctia, es van formar de la fusió de galàxies més petites. Les estrelles extremadament pobres en metalls a la nostra Via Làctia ja devien ser presents a les galàxies nanes a partir de les quals es va formar, de manera que poblacions semblants haurien de ser presents en altres galàxies nanes.

"Fins ara, aquesta evidència havia estat escassa --prossegueix la coautora Giuseppina Battaglia--. Les anàlisis fetes els últims anys segueixen mostrant que la població d'estrelles molt antigues a la Via Làctia no coincideix amb el de galàxies nanes, cosa que no era esperable segons els models cosmològics".

Estranys espectres

L'abundància d'elements es mesura a través d'espectres, una espècie d'empremta química deixada per les estrelles. Amb l'instrument Flames del VLTR (Very Large Telescope), es va mesurar l'espectre d'unes 2.000 estrelles gegants en quatre galàxies veïnes (Fornax, Sculptor, Sextans i Carina). "Com que aquestes galàxies nanes estan normalment a 300.000 anys llum de distància, equivalent a tres vegades la mida de la nostra Via Làctia, només els trets intensos de l'espectre poden ser mesurats --subratlla l'ESO--. L'equip va descobrir que cap de les moltes empremtes químiques detectades pertanyia a la classe d'estrella que s'estava buscant".

No obstant, mitjançant l'ús de simulacions informàtiques, els astrònoms de l'ESO van trobar que només subtils diferències distingeixen l'empremta química d'una estrella normal pobra en metalls d'una d'extremadament pobra. Per aquest motiu no les trobaven.

Escassetat de metalls

"Entre les noves estrelles descobertes, tres posseeixen una quantitat relativa d'elements químics pesants que va des d'1/3.000 a 1/10.000 del que s'ha observat al nostre Sol, incloent-hi el rècord de l'estrella més primitiva trobada fins ara fora de la nostra Via Làctia”, conclou l'astrònom Martin Tafelmeyer. L'ESO és una organització astronòmica intergovernamental sufragada per 14 països europeus, entre els quals hi ha Espanya.

Derechos de autor, antes y ahora

Juan Carlos Rodríguez Ibarra

Muchos amigos míos nunca entendieron las razones por las que yo renuncié a la paga que por ley me correspondía como ex presidente de la Junta de Extremadura. Ahora lo entenderán: por el placer de poder decirle al señor Muñoz Molina que miente cuando arremete contra mí en su artículo Parábola de Rodríguez Ibarra y las naranjas (EL PAÍS, 7 de enero) a cuento de un sueldo que no cobro.

Yo podría dedicar este artículo a difamarle y a calumniarle; recursos no me faltan; si no lo hago es por el respeto que me merece el periódico donde publico, por respeto a sus lectores, por respeto a la trayectoria literaria del señor Muñoz Molina y porque sigo teniendo argumentos. En fin, que me parece genial que, gracias a mi aportación, Muñoz Molina haya escrito el artículo más leído y valorado de EL PAÍS. Al releerlo veo que ni entra en el fondo ni termina diciendo nada. Parece como si mi artículo le hubiese servido para sostener el suyo. Y como si hablase en nombre de quienes -como él- defienden intereses propios. Y el que defiende lo suyo poco puede hacer por los intereses de todos.

Conmigo se ha cebado el señor Muñoz Molina y me han puesto por las nubes en vida, como se pudo apreciar por los más de seiscientos comentarios que produjo su artículo. Sin mencionarme ni utilizarme no hubiera tenido ni la mitad del eco. Entiendo que dudar del discurso dominante, demostrar que hay más caminos, no imponer nada en nombre de la ley, la moral, el postmodernismo o las buenas costumbres, crear un debate, no defenderse a sí mismo, ayuda a ser libre y a abrir las mentes, no a cerrarlas, como pretendía hacer el ilustre escritor con su ataque personal.

Soy profesor universitario y me gano la vida trabajando y observando la realidad que nos circunda. Algo sé de la propiedad intelectual y de las nuevas tecnologías. Cuando casi todo el mundo miraba para otra parte, yo desafié al negocio del software propietario, imponiendo en los centros escolares de mi región el software libre, sufriendo la incomprensión y la denuncia del mismísimo Bill Gates, que, como el señor Muñoz Molina, pensaba que las cosas tenían que ser como él quería y no como son.

En el debate sobre los derechos de autor y la propiedad intelectual, el escritor que me insulta defiende intereses personales, mientras que yo defiendo una nueva forma de entender esos derechos, que, por cierto, no existen desde toda la vida, sino desde que, como consecuencia de la aparición de una nueva tecnología (la invención de la imprenta), se empezó a legislar sobre esa materia. Antes de eso, los creadores ya existían pero no contaban con ese privilegio. Entiendo, pues, el malestar y laira de Muñoz Molina cuando alguien se atreve a cuestionar su modus vivendi, que, seguro, ya tenía programado para él y su descendencia para los próximos setenta años. No intentaba con mi propuesta negarle, ni a él ni a nadie, el derecho a vivir de su trabajo. Se trataba de una propuesta por la que el Estado debería comprometerse a mantener la actividad creadora de nuestro país al estilo de lo que se hace en la producción cinematográfica sin que nadie se haya rasgado las vestiduras.

La propuesta que lancé en mi artículo Fregonas y maletas de ruedas admite discusión como no podía ser de otra manera; lo que parece indiscutible es que las cosas han cambiado y que el derecho de autor necesita ser repensado desde la óptica de una sociedad que ha visto aparecer ante sus ojos unas nuevas tecnologías que vuelven inútiles el concepto de derecho de autor basado en el uso de un soporte. Como está concebido, el usuario compraba una creación que se sustentaba en un soporte encareciendo el producto final hasta el punto de que muchos consideraban un exceso el precio a pagar por un acto creativo del que el autor sólo percibía apenas un cinco por ciento.

Cuando Internet aparece y surgen propuestas que permiten obtener el producto creado sin formato y sin intermediarios, el ciudadano comienza a entender que no es razonable pagar un valor excesivo por una mercancía que se puede obtener a unos precios mucho más asequibles y baratos. Pretender mantener el derecho de autor basado en la cultura del formato es ir contra la realidad y contra el deseo de muchos consumidores que están dispuestos a pagar un euro por una creación musical y no veinte por un formato envuelto en un estuche de plástico, como lo pone de manifiesto el éxito de ventas de producciones musicales en Apple Store.

Así son las cosas ahora y, desde esa perspectiva, podremos encontrar una solución al problema planteado. Se trata de buscar un compromiso entre la socialización de la cultura y el mantenimiento de la actividad del creador.

Lo que ya es mucho menos importante es garantizar los ingresos de una industria cultural, y menos si sus intereses se contraponen con otra industria, que es la tecnológica y de la sociedad de la información. No tiene mucho sentido que los que cuantificaran el canon digital por primera vez fueran dos sociedades privadas como ASIMELEC y la SGAE. ¿Qué pintan dos sociedades privadas haciendo de recaudadores? Ese impuesto genera rechazo porque es indiscriminado y grava a todos con independencia del nivel de rentas del comprador. El canon supone que todo el que compra un soporte digital lo va a utilizar para copia privada. No es transparente. El importe del canon no es proporcional al precio de lo que se adquiere, sino que es calculado según otros elementos discrecionales, y por si fuera poco, no se conoce el destino de los fondos que se recaudan.

Cuando todo el mundo (desde editores de periódicos a agencias de viajes) anda de cabeza intentando comprender qué va a pasar con su profesión como consecuencia de la irrupción de las nuevas tecnologías que lo están alterando todo, resulta lamentable que un determinado número de creadores que conforman un lobby de presión pretenda seguir disfrutando de unos derechos basados en la cultura analógica, ignorando los efectos que la digitalización está produciendo. Es posible que los intereses económicos de ese lobby se vean dañados como consecuencia de la digitalización, pero no cabe la menor duda de que el fenómeno creativo se ha multiplicado exponencialmente desde que, además de los Muñoz Molina o de los Víctor Manuel, millones de personas pueden acceder a la publicación de un libro, a la edición de una composición musical o a la filmación de una historia que, antes, estaba sólo al alcance de unos pocos elegidos. Sería saludable que los Muñoz Molina de turno dejaran ya la cantinela de que hablan en nombre de los creadores culturales. ¿Creen de verdad los que gritan ante el Ministerio de Cultura que la creación cultural está en peligro?

El artículo de Muñoz Molina es un alegato a favor de seguir cobrando sus derechos de autor. Sería interesante que Muñoz Molina y el lobby entendieran que Internet ha servido para intermediar entre el creador y el consumidor, por lo que pretender seguir disfrutando de los derechos de autor basado en el soporte es un disparate. Comprendo la posición del lobby; me cuesta más entender que un escritor de la talla de Muñoz Molina haya acabado convirtiéndose en su vocero. No lo esperaba, aunque debe de ser irritante saber que parte de su herencia, con lo que está pasando, se le pueda ir por el sumidero.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra fue presidente de la Junta de Extremadura.

La ley de Internet "permite a la Comisión sacrificar un derecho fundamental"

La ley de Internet "permite a la Comisión sacrificar un derecho fundamental"
Compartir

* Un magistrado de la Audiencia Nacional ha publicado un escrito en el que critica la nueva ley que permitirá el cierre de páginas web.
* Asegura que la ley le da a la Comisión "una competencia exorbitante que permite sacrificar un derecho fundamental".
* Además, el juez asegura que se puede dar "arbitrariedad" y que el Ministerio de Cultura puede "perturbar e interferir" en lo judicial.

Ley de Internet

Un magistrado de la Audiencia Nacional ha criticado duramente la nueva normativa sobre la propiedad intelectual que el Gobierno quiere incluir en la nueva Ley de Economía Sostenible. En el texto, publicado en la web EcoDiario, del diario eleconomista.es el magistrado asegura que hay un "intenso intervencionismo" del Ejecutivo en este tema.

En primer lugar Francisco José Navarro, el autor del artículo, equipara la propiedad intelectual a otras de diversa índole, como una finca o unas acciones. Así, en un anteproyecto que es "sumamente confuso e indefinido" y que sigue "un hábitolegislativo pintoresco" el Gobierno sobreprotege al titular de derechos intelectuales.

"Además del juez civil y del juez penal, le surge ahora al titular del derecho de propiedad intelectual un tercer protector, el Ministerio de Cultura" lo que a juicio del magistrado "perturba e interfiere" a los dos primeros niveles de protección.

Ahora será "el sancionado quien deba reaccionar judicialmente frente a un mandato o prohibición que se le impone"

En su escrito el magistrado asegura que "se atribuye a la Comisión una competencia exorbitante que permite sacrificar un derecho fundamental" como el de la libertad de expresión, "para que prevalezca otro derecho de menor rango que éstos, el de propiedad intelectual".

Además, en el texto se hace ver que se modifica el sistema actual de justicia, que proviene del Derecho Romano, ya que por lo común es el agraviado el que debe dirigirse a un juez para reclamar su derecho, y ahora será "el sancionado quien deba reaccionar judicialmente frente a un mandato o prohibición que se le impone".

Sobre esta nueva normativa, que el magistrado considera "una pieza extraña en otra ley", planea la sombra de la "arbitrariedad" y el magistrado insinúa que la intervención de un juez parece añadida "para acallar las voces críticas que denunciaron el asombroso parecido de los cierres de páginas web con el secuestro de publicaciones".

Por último, el juez afirma que "es inexplicable que se instaure un procedimiento exprés de cuatro días, lo que no sucede ni siquiera en materia de derechos fundamentales, para amparar un derecho que no es fundamental".