domingo, 14 de marzo de 2010

El primer film d’una gran batuda de jueus a París sacseja França

El primer film d’una gran batuda de jueus a París sacseja França

1. • Jean Reno protagonitza l’obra, que recorda l’amuntegament de més de 8.000 persones el 1942
2. • ‘La rafle’, de Rose Bosch, narra un episodi de col·laboracionisme nazi silenciat durant anys



ELIANNE ROS
PARÍS

El 16 i 17 de juliol del 1942, una horda de policies va detenir 13.185 jueus a l’àrea de París. Per falta d’espai als camps de concentració des dels quals eren enviats a les cambres de gas d’Alemanya i Polònia, 8.000 van ser amuntegats en condicions infrahumanes al Velòdrom d’Hivern de la capital. L’operació la van ordenar les autoritats gal·les. Volien demostrar als nazis la seva capacitat de repressió i van decidir deportar també els nens malgrat que els alemanys no hi estaven interessats. Aquest negre episodi de la història de França, silenciat durant molt temps, ha estat portat per primera vegada al cine en el film La rafle (La batuda) per Rose Bosch, filla d’un anarquista català exiliat.
Amb Jean Reno i Mélanie Laurent en dos dels papers principals, l’ambiciosa producció ha arribat aquesta setmana als cines acompanyada d’una gran expectació. I és que l’estrena de La rafle ha aixecat un enorme tabú. Si van haver de passar 53 anys perquè l’Estat francès reconegués, el 1995, la seva culpa en els crims perpetrats durant l’ocupació, n’han hagut de passar 15 més perquè els ciutadans puguin visualitzar l’horror del Vél’d’hiv (com es coneix el velòdrom), del qual no hi ha fotos ni imatges.
Amb l’ajuda dels escassos testimonis vius, que fins ara havien callat, Bosch ha reconstruït a Hongria el Velòdrom –derruït en els anys 60– i el camp de Beaune-la-Rolande, un dels punts de partida dels anomenats trens de la mort.

PUDOR IMMUNDA / L’espai i l’ambient recreats en el decorat eren tan aproximats a la realitat que quan va entrar Joseph Weismann, que tenia 11 anys quan va ser detingut amb la seva família a casa seva, a Montmartre, immediatament va percebre una fortor immunda. «Vaig haver de sortir fora a respirar, en realitat jo era l’únic que sentia aquella pudor. La impressió va ser tan forta que em va projectar 68 anys enrere. Al Velòdrom –explica– feia una calor asfixiant, gairebé no hi havia lavabos, no teníem aigua, el soroll era ensordidor, no hi havia espai per jeure...»
La directora ha pres com a fil conductor l’odissea d’aquest nen que va aconseguir escapar-se del camp de concentració després de ser separat de la seva mare i de les seves germanes. Weismann apareix en una seqüència de la pel·lícula amb el seu nét. El seu fill interpreta un dels gendarmes que participen en la batuda.
Els actors principals tampoc eren aliens al drama. Els avis de Laurent van tornar miraculosament d’Auschwitz. Quan la jove actriu
–coneguda a nivell internacional arran de la seva participació en l’últim Tarantino– va trucar per acceptar el paper després de llegir el guió escrit per Bosch, la directora no va reconèixer la seva veu. Estava feta un mar de llàgrimes. La seva interpretació de la infermera enviada al Velòdrom amb l’ordre de no explicar res del que hi veiés surt directament de les entranyes. Per la seva part, Reno, criat de petit entre jueus a Rabat i fill d’immigrants, ha viscut igualment a flor de pell el personatge del sacrificat doctor amb l’estrella de David cosida a la pitrera.
Per la seva banda, Bosch està casada amb el productor Ilan Goldman (Casino, de Martin Scorsese; Cristóbal Colón, de Ridley Scott; La vida en rosa...), fill al seu torn de supervivents de la gran batuda. La directora admet que el fet de ser filla d’immigrants li ha permès tenir «la distància necessària» per abordar un tema tan delicat, basant-se en històries reals i sense caure en el simplisme. Perquè la ferida d’un país «que ha navegat entre la il·lusió d’haver estat del costat de la resistència i el sentiment vergonyós del col·laboracionisme» encara està lluny de cicatritzar. «Els comissaris que van ordenar la batuda van morir rics i ben considerats. No s’ha fet justícia», lamenta Weismann, que considera La rafle com el seu «testament».