Un canvi de model productiu

1. • La nova llei d’economia sostenible establirà les bases per a la creació de més i millor ocupació
   

Foto: MARíA TITOS

CELESTINO Corbacho*

Un dels motius pels quals es recordarà aquest any 2009 serà per la Conferència de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, que es portarà a terme a Copenhaguen al desembre, i que té com a objecte acordar un nou Tractat Global sobre el Clima, la continuació, confiem que millorada, del denominat protocol de Kyoto.
Aquest disseny del model de planeta que pensem llegar a les futures generacions que s’ha d’establir a Copenhaguen constitueix un canvi de tanta importància que, probablement, acabarà amb els dubtes a l’hora d’establir quina és la «quarta revolució industrial»; després de la del carbó, la de l’electricitat i la cientificotècnica vindrà la revolució verda. Així, doncs, la repercussió que tindrà en el mercat de treball aquest nou model no s’ha de dissociar de la construcció d’aquest nou model.

LES MESURES que tots els governs estem prenent per afrontar la crisi financera global que vivim des del 2008 s’han convertit en una oportunitat per transformar les economies en economies verdes. Economies generadores de llocs de treball qualificats i que poden garantir, a més de la mediambiental, la sostenibilitat de l’Estat de benestar, al qual les opcions polítiques progressistes no podem renunciar.
Precisament, Espanya ha fet una aposta inequívoca perquè els programes d’estímul que està desenvolupant, per tal de revitalitzar el nostre teixit econòmic, encaminin també la nostra economia cap a un model de creixement sostenible. José Luis Rodríguez Zapatero s’exigeix a si mateix, i al seu Govern, que, més enllà d’afrontar els reptes que planteja la conjuntura actual, es planifiquin les línies que s’han de seguir per impulsar un nou entorn econòmic, sostenible a llarg termini. Hem pres nota dels errors del passat. Si una cosa ha posat de manifest la crisi global, són les mancances del model que fins ara hem tingut: la recerca de beneficis a curt termini és perjudicial a mitjà i a llarg termini, i aquesta conclusió adquireix aspectes dramàtics quan es refereix a l’ocupació.
El nou model econòmic haurà de conjugar valors que havien quedat arraconats: el del treball i el de l’esforç, amb altres que amb prou feines hem incorporat, els que es deriven de la sostenibilitat. Només així aconseguirem l’equilibri entre els objectius immediats i els reptes a llarg termini, així com un millor alineament entre els beneficis privats i els socials.
En aquest sentit, la llei d’economia sostenible que el Govern remetrà pròximament a les Corts serà una peça important en el canvi de model. Sobre aquesta llei s’establiran les bases per a la creació d’un entorn econòmic orientat a la millora de la productivitat a llarg termini, utilitzant de manera sostenible els nostres recursos per crear riquesa i, amb aquesta riquesa, millorar el benestar social dels nostres ciutadans. La complementarà el Fons per a l’Economia Sostenible, dotat amb 20.000 milions d’euros per al 2010 i el 2011 i gestionat per l’ICO en col·laboració amb el sector privat.
En l’àmbit del treball, aquest entorn econòmic sostenible es tradueix en el fet de potenciar activitats amb una clara vocació de futur i amb capacitat de generació de més i millor ocupació, que no depenguin tant dels cicles econòmics i generin valor afegit.
Una de les opcions per a la creació d’ocupació és fer més sostenibles sectors econòmics clau, i el primer de la llista és el de l’energia, d’aquí ve l’aposta del Govern d’Espanya per un model energètic que conjugui el respecte mediambiental amb la generació de llocs de treball, i no hi ha dubte que aquest model és precisament el de les energies renovables. El camí que ha emprès Espanya en aquest sentit no té marxa enrere.
Òbviament, hi ha la necessitat de fer més sostenibles altres sectors, com l’edificació i la construcció, la indústria bàsica, el sector sociosanitari, el del transport o la gestió dels recursos naturals. També es podria parlar de la millora en la gestió i el tractament dels residus, o la integració del transport per carretera en sistemes logístics globals.
L’economia sostenible també posarà l’accent en l’educació. És fonamental orientar el sistema educatiu cap a les necessitats del mercat de treball, i dotar els treballadors dels instruments per afrontar el context tecnològic i canviant en què ens movem i ens mourem les pròximes dècades. La capacitat d’adaptació i d’actualització dels coneixements serà molt important en els futurs perfils professionals.

TOTS AQUESTS canvis hauran de complir, també, una premissa fonamental: assegurar la cohesió social i la igualtat, garantint així la sostenibilitat de l’Estat de benestar. La transició entre el model productiu fins ara vigent i l’economia verda ha de garantir que els que estan patint en més gran mesura les conseqüències de l’actual crisi incrementin les seves oportunitats d’ocupació, i evitar, d’aquesta manera, el risc d’exclusió social.
Amb sostenibilitat econòmica, ocupació de qualitat, i un sòlid Estat de benestar tindrem un model productiu adequat al segle XXI, amb unes relacions laborals que permetin mantenir o incrementar la productivitat i el rendiment econòmic, alhora que compaginar més bé el temps de treball i la vida personal. El futur, doncs, ha d’anar cap a una economia més humana.

*Ministre de Treball

Amor etern a El Bulli

©

Seqüència en la qual el broker novaiorquès Jason Miller demana la mà de la seva nòvia, Hye Won Park. L'anell estava a les postres. Foto: IOSU DE LA TORRE

IOSU DE LA TORRE
ROSES

Qualsevol nit a El Bulli salta la sorpresa. Divendres a la matinada, un broker novaiorquès li va demanar matrimoni a la seva nòvia a l’hora de les postres. La cinquantena de clients van trencar en aplaudiments quan van descobrir el financer Jason Miller agenollat als peus de Hye Won Park, la nòvia, que va escenificar el sí, ho vull amb una intensíssima abraçada. Algú hauria d’escriure un llibre sobre les altres històries del restaurant de cala Montjoi, encara que formin part del secret de sumari.
Dijous a la tarda, Juli Soler, el millor cap de sala del món, explicava a uns amics arribats de Pamplona com ho va passar de malament amb la desaparició d’aquell fals gurmet anomenat Pascal Henry que no va arribar a cobrir mai la ruta dels tres estrelles Michelin perquè es va quedar sense patrocinador. A partir d’avui celebrarà la nit en què dos guapos nord-americans van decidir casar-se després d’haver assaborit el menú 2009 de Ferran Adrià.
El pretendent no tenia clara la manera com mostraria l’anell, un brillant ancorat en or blanc. Després del mar de sensacions que produeixen 30 plats, era lògic que estigués atordit. I nerviós. La intuïció de Lluís García, mestre en el control d’un restaurant tan mil·limetrat com El Bulli, va ser decisiva. El bagul de les postres va amagar el tresor per al moment en què Hye Won Park l’obrís. Amb els dolços d’Albert Adrià va emergir l’anell. Jason Miller es va agenollar i es van multiplicar les sensacions.
¿És possible que un home i una dona que no es coneixien fa un any acabessin declarant-se tant d’amor a casa de Ferran Adrià una calorosa nit del mes de juliol? Doncs, sí. L’expert en finances Miller va explicar a aquest diari que l’hivern del 2007 va assistir a una conferència impartida per Adrià a Nova York, la ciutat que es va atrevir per primera vegada a batejar-lo com el millor cuiner del món. «He d’aconseguir com sigui una taula a El Bulli», es va proposar aleshores.
L’any passat va fer bingo i va aconseguir l’objectiu per a les 20.30 hores del 2 de juliol. Va reservar taula per a dos sense saber qui l’acompanyaria. A la primavera, el broker amb domicili al selecte Upper West Side novaiorquès, va anar a la festa d’uns amics al barri de Brooklyn. Com si fos un parèntesi d’una novel·la de Paul Auster, allà va conèixer una guapíssima dissenyadora de moda, de pares coreans, i en va quedar captivat. Hye Won Park vivia molt a prop del seu apartament. Només faltava que arribessin les vacances i volar junts a Barcelona per conduir dues hores fins més enllà de Roses, el municipi que aquest any per fi ha reconegut el ganxo d’Adrià dedicant-li un gran cartell a la primera rotonda on desemboca el trànsit que circula fins al poble avui immortalitzat pel millor cuiner del món. Hi ha poblacions que venen cascos antics, i altres, genis del foc.
«El Bulli és el millor restaurant i Hey Won, la millor dona que he conegut», va explicar una mica tímid però explosiu Jason Miller. La parella va començar els seus plans de casament, però no han posat data més enllà del Nadal. «Vull ser mare d’un nen», va anunciar més entonada la nòvia, que no deixava de contemplar el senyor anell que li havia regalat. Alguns experts calculen el seu preu en uns 110.000 euros.

ACÀLEF I CERVELL DE CONILL / Aquesta cita tan especial va estar precedida per una trentena de sensacions sobre les estovalles: canyes de mojito i caipirinha, olives blanques esfèriques, orella de conill fregida amb herbes seques aromàtiques, una rosa gelada (a menjar en tres mossegades), moshi de gorgonzola, aire de gelat parmesà amb musli, entrepà de carbassa i ametlla, fulla d’ostra amb rosada de vinagre, el judión amb cansalada Joselito,acàlef i cervell de conill, entre altres, van conduir a l’èxtasi nupcial d’una parella moderna arribada de Nova York.

¿Qui tem Lisbeth Salander?

1. • El personatge de ‘Millennium’ és un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir
   

MIQUEL ZUERAS

GERARD Costa*

Lisbeth Salander serà una icona audiovisual durant els pròxims anys, i una aposta guanyadora si es produeix la versió de Hollywood de Millennium amb Lucy Liu de protagonista. Ha estat qualificada com la nova Jason Bourne, una postmoderna James Bond; és la representant del nou gènere negre schwedenkrimi, i pul·lularà pels nostres mitjans, carpetes d’adolescents i videojocs familiars. Ja ha generat un Millennium tour al barri de Södermalm, a Estocolm, on podem visitar el seu bloc d’apartaments i aquell carreró on executa la seva venjança amb inusual violència. És un dels efectes col·laterals de vendre milions de còpies que des de la rural Umea agrairan el pare i el germà del difunt Stieg Larsson.
Però Lisbeth Salander és, al mateix temps, un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir, de com hem modelat les pròximes generacions: més enllà d’un personatge de novel·la negra és un retrat de la següent generació, lluny de l’estereotip que Pepsi va utilitzar durant anys a la seva publicitat, i massa pròxim a la frase del sociòleg Alain Touraine: «La nostra societat no té gaire confiança en el futur ja que n’exclou aquells que representen el futur». I qualsevol dels lectors de la trilogia de culte (és curiós que ja siguem capaços d’encunyar com de culte una obra que no estava ni publicada) haurà de reflexionar sobre dos factors que ajuden a perfilar aquest escenari futur com a escruixidor: qui l’ha dibuixat, i com l’ha perfilat.
Larsson descriu la societat sota una pàtina hiperrealista d’éssers que viuen sota el patró de prendre cafè, copular i tornar a prendre cafè. Un autor nascut pobre a Suècia, tan pobre que viu amb els seus avis al camp fins als 8 anys, idealista fundador d’una publicació permanentment deficitària on els periodistes treballen gratis per poder explicar coses que no els permeten els grans mitjans.
I que aconsegueix ser ric només després de la seva mort, per finalment acabar entregant la seva fortuna als seus avorrits familiars (un se’ls imagina com aquella melancòlica família de William Hurt a El turista accidental, l’antítesi del caràcter de Lisbeth Salander) per no haver fet un testament per a la seva parella de fet durant 30 anys. Larsson es cuidava tan poc, s’alimentava tan malament i fumava tant, que mor potser per un ascensor espatllat que l’obliga a pujar a peu els set pisos fins al seu despatx professional. Senzillament, un fill de la seva època, un dels nostres.

Però Larsson, al mateix temps, té la capacitat de sintonitzar amb els joves, aquell tall de la navalla on ens movem aquells que hi interactuem constantment. Larsson no observa a la societat el mateix que els altres. Algú ha descrit la seva obra com la voluntat d’ensenyar el soterrani de la societat, mirant a sota de l’alfombra, encara que sigui el perfumat, envasat al buit, detritus escandinau.
Larsson ha estat capaç d’anticipar-nos una Lisbeth Salander de 25 anys, una sociòpata que no sabem si ha perdut la noció de la importància de les normes socials, o simplement no les reconeix com a tals. Una ciutadana que està en el procés de trobar la seva pròpia identitat, però d’entrada sempre sospitant de les motivacions d’aquells que la intenten ajudar a trobar-se. Una representant de la primera generació en dècades que pensa que viurà més malament que els seus pares, una mutació no desitjada de Pippi Langstrump, una generació que quan arribi a la jubilació començarà a percebre que aquest món serà inhabitable (com acaba de predir Stephen Hawking).
La mateixa tristesa, rebel·lia i violència del replicant Roy de Blade Runner, però sense necessitar el romanticisme d’haver vist naus en flames més enllà d’Orió. Lisbeth ha generat la seva sociopatia des d’una societat sueca basada en el benestar, on les adolescents planifiquen el seu embaràs cap als 17 anys per poder accedir als serveis socials d’apartament i sou gratuïts durant uns quants anys. Però també una societat que ha generat una de les taxes de delictes més altes de tota la Unió Europea, tant si és violència domèstica com assetjament escolar.

La rebel·lia de Lisbeth prové de veure el mateix que nosaltres: la prostitució forçada, la violència masclista, la fam del tercer món; uns polítics esperpènticament populistes, els desastres humanitaris de Bòsnia o del Sudan, on intervenim quan només hi queden cadàvers, o el retransmès en directe final dels pols. Segur que ella faria seva, com la parella de Larsson, la frase de Lillian Hellman davant McCarthy: «No puc escurçar la meva consciència per acomodar-la a la moda d’avui».
Potser Lisbeth atrau perquè ha estat capaç de vehicular una resposta a la impotència que la majoria dels humans sentim davant d’una realitat incontrolable, i és capaç de donar sortida a una perplexitat tan gran. I potser hauríem de témer-la perquè simbolitza una generació que no especula, que no juga a la política per enriquir-se, que ni tan sols considera el fet de robar per accedir al nostre paradís consumista. Ni el mateix Larsson va saber si qualificar-la d’autista, de sociòpata o de futur. Lisbeth, per un costat, és una llunyana escandinava de ficció a qui ja podem posar una cara morena d’artista. No obstant, ha estat engendrada per nosaltres, per la nostra educació, perquè la seva motivació vital, la raó de la seva força, és la venjança.

*Professor del Departament de Direcció de Màrqueting d’Esade

La justicia china deja en libertad a la heroína de internet

ISIDRE AMBRÓS | Pekín / Corresponsal | 16/06/2009 | Actualizada a las 16:34h | Internacional

Deng Yujiao, una joven pedicura de 21 años de edad, se ha convertido en la última heroína de los internautas chinos, al ganar su caso ante los tribunales del gigante asiático. La justicia china la ha declarado inocente de haber matado a un alto cargo político local que intentó abusar sexualmente de ella.

Imagen de archivo de la joven Deng Yujiao, durante el juicio / Ap

El tema hubiera podido acabar siendo un breve en las secciones de sucesos de los medios de comunicación, sin embargo trascendió hasta unos niveles insospechados y se convirtió en una auténtica piedra de toque sobre el nivel de independencia de la justicia china.

El caso de Deng Yujiao ha levantado mucha expectación no sólo por el hecho de que se ha propagado por Internet, sino porque se trataba de un juzgar un homicidio realizado como defensa ante unos abusos sexuales. Un asunto ha provocado un amplio debate entre especialistas en Derecho, ya que, en una sociedad donde los abusos sexuales han sido considerados tabú durante muchos años, la legislación no define con claridad este tipo de procesos.

La joven Deng Yujiao se enfrentó inicialmente a una posible pena de muerte, aunque finalmente fue juzgada por “agresión intencionada” y logró la absolución. “Si no hubiera habido la presión de los internautas, no se hubiera producido esta sentencia”, ha señalado Zhang Tianyong, un abogado de Pekín especializado en la defensa de los derechos humanos. Y es que el tema trascendió a la red y Deng Yujiao se ha ganado el apoyo de miles de internautas, que han convertido su causa en un símbolo de la lucha contra los abusos de los funcionarios locales y la corrupción.

Una popularidad que se materializó en la presencia de unas quinientas personas ante el edificio del tribunal de Badong. Acudieron para apoyar a la joven tras una convocatoria a través de la red, si bien no les fue permitido el acceso a la sala para seguir el proceso. En cualquier caso ha puesto en evidencia la creciente influencia que tiene Internet en China, así como su papel de contrapoder frente a los abusos de los poderes locales.

La vista no la pudieron seguir en directo, pero fueron los primeros en celebrar el fallo. Deng Yujiao fue reconocida culpable, pero no ha sido condenada, declaró un juez del tribunal. “No lo ha sido por cuatro razones. Se ha considerado que hizo un uso excesivo de la fuerza, pero fue en legítima defensa; tiene una responsabilidad penal limitada; se entregó a la policia voluntariamente; y ha habido un grave error de la parte contraria”, explicó el mismo magistrado.

Ha sido un desenlace positivo para Deng Yujiao a una pesadilla que comenzó hace algo más de un mes. Fue el pasado 10 de mayo, cuando la joven, que trabajaba en un hotel, mató con un cuchillo que usaba en sus labores de pedicura a Deng Guida, un alto cargo de negocios municipales de Badong, localidad de 485.000 habitantes cercana a la presa de las Tres Gargantas. Un subordinado suyo, Huang Dehi, también fue herido.

Al parecer, los dos hombres, con muestras de haber consumido alcohol, se dirigieron a Deng Yuiiao y le reclamaron favores sexuales. Ante su negativa, la empujaron a un sofá y la abofetearon con un fajo de billetes. La muchacha intentó defenderse. Tomó un cuchillo e hirió a los dos hombres, perforando en una acción el pulmón de Deng Guida, que falleció poco después.

La joven fue detenida y encarcelada. Sin embargo, el tema trascendió. Muchos ciudadanos empezaron a mostrar su apoyo a Deng, por considerarla víctima de los abusos de poder, y empezarona criticar lo que se temían que fueran intentos del poder local para obstruir la labor de la justicia. Primero fueron unas universitarias que publicaron una carta en el periodico South China Morning Post, que se edita en Hong Kong. En ella afirmaban que “en una sociedad donde los derechos de las mujeres fueran completamente respetados Deng Yujiao nunca hubiera sufrido esta humillación”. Y luego el caso empezó a discutirse en numerosos foros de Internet. “Deng es la principal víctima de este caso. Su agresor buscaba favores sexuales. La golpeó y la humilló con su dinero. Su acto es un insulto y es inmoral”, afirmaba Yu Yexing en Xici.net.

El respaldo a Deng Yujiao fue creciendo a medida que los medios de comunicacuión oficiales publicaban versiones oficiales cada vez más distintas de los hechos iniciales. Así, lo que en principio era un cuchillo de pedicura pasó a ser un cuchillo de fruta, un cambio que abría la puerta a una posible interpretación judicial de que su defensa podía interpretarse como un crimen no fortuito. Después se dio a conocer la versión de que se hallaron pastillas antidepresivas en casa de la detenida y que Deng Yujiao tenía las facultades mentales perturbadas en el momento del crimen. Esta última acusación, en caso de haber sido tenida en cuenta, habría eliminado el argumento de defensa propia como eximente de la acción.

Tras acusar a la administración local a Deng Yujiao de padecer problemas mentales, ésta fue encerrada en un centro psiquiátrico, controlado por la policía. Allí estuvo cinco días atada a una cama. Su situación sólo cambió después de que una televisión local emitiera unas imágenes de esta situación. Desde entonces la joven permaneció en arresto domiciliario hasta el día de hoy, en que se ha visto su caso.

Mientras tanto, dos altos cargos municipales, entre ellos el agredido Huang Dezhi, fueron destituidos de sus cargos a finales de mayo. Pero la gota que colmó el vaso de las críticas y alimentó los temores de los partidarios de la joven de que esta no tuviera un juicio justo fue el anuncio del cambio de los abogados de Pekín que defendían a Deng Yujiao por otros locales.

Muchos internautas interpretaron que era un intento de la justicia china de blindar a los políticos y de carecer de independencia. Sus abogados de Pekín se apresuraron a desmentir que hubieran sido despedidos y dijeron que seguirían defendiendo a su cliente.

Sin duda alguna, el caso de Deng Yujiao, sentará un precedente tanto en lo que se refiere a la jurisprudencia, en cuanto a los juicios por abusos sexuales, como en lo que se refiere a la influencia de Internet como herramienta de contrapoder frente a los abusos.

Medio siglo de "Hiroshima mon amour"

El clásico alegato antibelicista del francés Alain Resnais - la historia de amor entre una joven francesa y un japonés después del final de la segunda Guerra Mundial - cumple 50 años

(EFE).- Hace años que se acabó la guerra fría y el peligro de un conflicto mundial se ha disipado, pero no por eso deja de impresionar ese intenso, duro y bello alegato antibelicista que fue el primer largometraje del francés Alain Resnais, "Hiroshima mon amour".

Una película que llegó a las salas francesas el 10 de junio de 1959, el mismo año de "Les quatre cents coups", de François Truffaut, dos de los más significativos ejemplos de esa "nouvelle vague" que buscaba la simplicidad, huía de los formalismos, potenciaba la espontaneidad de los actores y, sobre todo, provocaba.

Resnais realizó con "Hiroshima mon amour" una película tremendamente moderna para la época, una historia de ficción con muchos elementos de documental, género en el que había rodado muchos cortos y en el que, en un primer momento, quería haber situado la historia sobre la ciudad japonesa bombardeada con la bomba nuclear. Porque el origen del proyecto fue hacer un documental sobre la reconstrucción de Hiroshima.

Por ello, tras un sensual comienzo con imágenes de dos cuerpos entrelazados, la película usa partes del material del documental que Resnais había seleccionado para situar la historia tanto en el tiempo como en el espacio.

Una historia que no es en absoluto fácil de ver y lo era menos en el momento de su aparición, ya que realizaba un extenso uso de los "flashbacks", un recurso narrativo que había sido utilizado anteriormente por William Wyler o por Orson Welles pero al que no estaban habituados los espectadores.

Mezclando sutilmente -gracias a una espectacular labor de montaje- las escenas que se desarrollan en Francia con las de Japón, las de la Segunda Guerra Mundial y las de la actualidad de la historia, Resnais teje una narración magnética en la que el amor y el odio se encadenan y se suceden en un ordenado desorden.

El amor que destilan los dos protagonistas. Una joven actriz francesa que viaja a Japón para rodar una película sobre la paz y que mantiene una breve pero emocionalmente intensa relación con un japonés.

Trasgresora en su momento por la relación entre dos personas de diferente raza, "Hiroshima mon amour" es tanto una reflexión sobre el amor como sobre el odio que genera una guerra.

Y sobre las devastadoras consecuencias de un conflicto que dejó anónimos heridos y mutilados, como muestra Resnais en unas descarnadas imágenes que ilustran una realidad documental sin artificios.

Resnais, al igual que en algunos de sus documentales previos y en trabajos posteriores, reflexiona sobre las consecuencias de la guerra y lo hace con un mensaje pacifista en un momento, 1959, en el que la guerra fría estaba en un punto álgido.

La terrible visión de los heridos contrasta en el filme con las bellísimas imágenes en blanco y negro de los amantes, en un preciosista juego de luces, sombras y penumbra.

Un envoltorio que permite el total lucimiento de un guión perfectamente calculado de Marguerite Duras -el primero que escribió-, que fue candidato al Óscar, que perdió frente a otra joya del cine, "El apartamento", de Billy Wilder.

Duras escribió unos cortantes y concisos diálogos que permitieron el juego de miradas y de expresiones que buscaba el director y que encontró en los actores que encarnaron a la pareja protagonista, la francesa Emmanuelle Riva y el japonés Eiji Okada.

Riva y Okada dan credibilidad a la historia de la joven procedente de una pequeña localidad francesa (Nevers), traumatizada por la guerra y por la pérdida de su novio, frente a un japonés que aun viviendo en Hiroshima no sufrió el bombardeo y salió indemne emocionalmente del conflicto.

Una película intensa, que parece desarrollarse en una falsa eternidad del tiempo, en la que la cámara se mueve con una velocidad tan lenta que apenas se percibe y en la que reina una sensación de pesadumbre, tormento y angustia.

Ganadora de la Palma de Oro en Cannes en 1959 y un inesperado éxito de crítica y de público, muchos consideran que "Hiroshima mon amour" es la obra clave de la cinematografía de Resnais y de la "nouvelle vague".

Ha sido calificada como "El nacimiento de una nación de la nouvelle vague francesa"; como una suma de "Faulkner y Stravinsky", en palabras de Jean-Luc Godard, o como "el primer filme moderno del cine sonoro", según Eric Rohmer.

"Si la humanidad entera está en ruinas, el cine debe adaptarse: un nuevo lenguaje nace de la pluma de Duras, la narración es deconstruída, la temporalidad estalla. Imprevisible, innovadora, precursora, 'Hiroshima mon amour' transforma radicalmente la historia del cine", afirmó tras su estreno la prestigiosa revista francesa "Cahiers du cinema".

‘Ligeramente desenfocado’ Robert Capa

Les novel·lesques memòries de Capa arriben per primer cop a Espanya

1. • El llibre inclou 88 imatges del conflicte a Tunísia, Itàlia, Normandia, París i les Ardenes
   
2. • El fotògraf va narrar a ‘Ligeramente desenfocado’ les seves experiències a la segona guerra mundial
   

Un sergent de l'Exèrcit dels EUA passeja amb orfes de guerra anglesos (Londres, gener del 1943). Foto: FOTOGRAFIA DE ROBERT CAPA © CORNELL CAPA / MAGNUM

Robert Capa. Foto: FOTOGRAFIA DE ROBERT CAPA SCrt CORNELL CAPA / MAGNUM

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Endre Friedmann, un jove jueu nascut el 1913 a Budapest, volia escriure novel·les o ser periodista. Expulsat del país per la seva militància d’esquerres, va acabar convertit en el fotògraf Robert Capa, però mai va deixar de recollir per escrit les seves impressions: en breus textos que acompanyaven els seus quaderns de contactes o a les memòries que recullen la seva experiència durant la segona guerra mundial, titulades Ligeramente desenfocado (La Fábrica Editorial), que van ser editades el 1947 als Estats Units però que s’acaben de publicar ara a Espanya per primer cop.
El llibre, encarregat com un guió per a una pel·lícula que mai va arribar a ser filmada per International Pictures, ha de ser llegit com s’escoltaria la conversa d’un corresponsal de guerra recolzat a la barra d’un bar: amb tanta fascinació com precaució sobre la veracitat dels detalls. «Escriure sobre la veritat és òbviament molt difícil, així que, en honor seu, de vegades m’he pres la llibertat de traspassar-la i d’altres de no arribar-hi», va escriure Capa. «Va néixer per explicar històries i poques coses el feien disfrutar més que alegrar-li la tarda a algú relatant amb gràcia alguna de les seves picaresques aventures», explica a la introducció el biògraf del fotògraf, Richard Whelan, que qualifica el llibre de «novel·la autobiogràfica».

ANÈCDOTES I IMATGES / D’això es tracta: d’anècdotes (bèl·liques, d’amor, baralles i amistat amb altres mítics corresponsals) però també d’imatges: 88 fotografies que formen tot un full de serveis distingits: la rereguarda a l’Anglaterra assetjada del 1941 al 1943, la campanya de Tunísia, el desembarcament a Sicília, l’entrada a Nàpols, Monte Cassino, el desembarcament d’Anzio, el Dia D (Capa va ser un dels poquíssims fotògrafs que va acompanyar la primera onada de desembarcaments però només 10 fotos es van salvar dels errors d’un laboratorista), els combats a Normandia, l’alliberament de París, la contraofensiva aliada a les Ardenes, l’assalt aerotransportat passat el riu Rin i l’ocupació de Leipzig.
Robert Capa va arribar a Espanya com un principiant de 22 anys i en va sortir batejat per la revista britànica Picture Post com «el millor fotògraf de guerra del món», però ferit per la mort de la seva companya Gerda Taro. Acabada la segona guerra mundial, després del seu pas frustrat per Hollywood (igual que el seu idil·li amb Ingrid Bergman), el 1947 va tancar les seves memòries de guerra amb aquesta frase: «Ja no tinc cap motiu per llevar-me cada matí». Encara que va fundar amb Henry Cartier-Bresson, George Rodger, William Vandivert i David Seymour l’agència Magnum, només va tornar a fotografiar la guerra a Israel (1948) i Indoxina (1954), on va morir.

LA BIBLIOGRAFIA /Malgrat que les memòries de Capa eren inèdites en castellà, la resta de la bibliografia bàsica sobre el fotògraf s’havia publicat a Espanya: el magne Robert Capa. Obra Fotográfica (Phaidon, 2005), amb un miler de fotografies; la biografia oficial de Richard Whelan (tot i que en la seva primera edició, sense informació actualitzada sobre el cas del milicià que sí que recull el catàleg de l’exposició del MNAC) i la desmitificadora obrad’Alex Kershaw, Sangre y champán (Debate, 2003).

Una réplica de la tumba de Tutankamon pasa por el Museu Marítim

Un centenar de especialistas han confeccionado las piezas que podrán verse en la exposición hasta el 6 de septiembre basándose en 2.800 negativos de cristal

0 votos

Añadir comentario

03/06/2009 | Actualizada a las 16:48h | Cultura

Barcelona. (EUROPA PRESS).- El faraón del Antiguo Egipto Tutankamon tendrá desde el 6 de junio una segunda morada en el Museu Marítim de Barcelona, donde una exposición rememora el descubrimiento de su tumba -hace 90 años, a manos de Howard Carter- con réplicas exactas de unas 500 piezas del ajuar, entre ellas, el ataúd interior de oro macizo y 110 kilos de peso.

Según dijo el arquitecto de la exposición, Rainer Verbizh, la "ventaja" de organizar una exposición con copias es que no hay que protegerlas con vitrinas y el público, emulando a los descubridores, las puede casi tocar y observar de muy cerca.

El egiptólogo Martin Von Falck también defendió el valor de la copia, ya que los originales están demasiado dispersos por el mundo demasiado frágiles como para reunirlos: como mucho se hubiesen podido juntar medio centenar de objetos, algo que no da una percepción integral del tesoro, formado por 5.389 piezas, indicó Von Falck.

Un centenar de especialistas han confeccionado las reproducciones, valiéndose de los 2.800 negativos de cristal que el fotógrafo Harry Burton hizo para documentar la disposición de los objetos, y otras tantas de las piezas originales, que están repartidas en varios museos.

La muestra 'Tutankamon. La tomba i els seus tresors' es especialmente didáctica, ya que todos los objetos están por duplicado: una vez en su disposición original, contextualizados, y la segunda expuestos para que el visitante, dotado de audioguía, observe todas sus particularidades.

Es el caso de las cinco capillas que, como 'matrioshkas', contenían el sarcófago del faraón. En la primera reproducción sólo se observa la mayor y las puertas entreabiertas de las cinco, mientras que luego, a escala, se disponen una al lado de otra, con explicaciones de sendos simbolismos.

Esta muestra, que se podrá visitar en Barcelona hasta el 6 de septiembre, viajará luego al VAM Design Center de Budapest (Hungría) y posteriormente a Varsovia (Polonia). En total ya la han visitado cerca de 600.000 personas en Berno (República Checa), Munich (Alemania) y Zurich (Suiza).

Aunque hoy en día Tutankamon es de los faraones más nombrados, en su época no fue muy relevante, según explicó la asesora científica Esther Pons: reinó desde los ocho años y a los 18 murió, de forma súbita y, supuestamente, por una infección.

La tumba no es tan ostentosa como las de otros faraones, por lo que se cree que tuvo que hacerse de forma improvisada al morir Tutankamon repentinamente. En todo caso, es la única que no fue saqueada, por lo que el hallazgo de Carter se calificó como el más importante del siglo.