Els negatius de Mèxic amplien l'obra de la companya de Capa

1. • Fotografies que van ser atribuïdes al reporter o que no tenien un autor clar corresponen a Gerda Taro
   
2. • Entre les 3.500 imatges també n'apareixen algunes de David Seymour i Fred Stein
   

Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein. Foto: FRED STEIN

Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein.

MÉS INFORMACIÓ

• Doble recuperació

ERNEST ALÓS
BARCELONA

La troballa dels negatius perduts de Robert Capa a Mèxic s'ha convertit en una oportunitat única per seguir redescobrint la figura de Gerda Taro com la gran pionera femenina del fotoperiodisme, injustament oculta rere la imatge de "la nòvia de Capa a qui van matar a la guerra", en paraules de Kristen Lubben, comissària de l'exposició que el Centre Internacional de Fotografia (ICP) de Nova York va dedicar la tardor passada a la fotoperiodista hongaresa. Un dels primers fruits de l'anàlisi dels negatius retrobats ha estat poder atribuir a Gerda Taro imatges que va firmar conjuntament amb Robert Capa mentre treballaven en equip i que, de forma rutinària, s'havien atribuït prioritàriament al cofundador de Magnum. "Estem tornant a Taro el seu treball", va explicar dimarts Lubben a Barcelona.
De fet, segons la conservadora adjunta de l'ICP, a més d'ampliar el nombre d'imatges conegudes o reproduïbles de Capa i completar sèries de fotografies per reconstruir així el seu mètode de treball, una de les principals conseqüències del descobriment serà "deixar clara la qualitat del material de Taro i revelar la de David Seymour, Chim".

UN SEGELL VERMELL
De moment, l'ICP, fundat pel germà de Robert Capa, Cornell Capa, ha identificat tots els reportatges --es confirma que no hi apareix la seqüència del milicià mort a Cerro Muriano-- i ha obtingut còpies de qualitat dels negatius d'una de les tres capses conservades durant decennis pels hereus d'un general mexicà, la que contenia sobres amb tires de pel.lícula tallades. Ja s'ha confirmat una primera sorpresa: els 3.500 negatius de Capa corresponen, a parts iguals, a Robert Capa, a Gerda Taro i a David Seymour, Chim, amb l'afegit d'un parell de rodets d'un altre fotògraf reconegut, l'emigrat alemany Fred Stein.
L'alemanya Gerta Pohorylle i l'hongarès Andre Friedman van treballar en equip des que van inventar al mateix temps els seus pseudò-
nims --que sonaven a Greta Garbo i Frank Capra-- i firmaven conjuntament els seus treballs. Però el fet que utilitzessin formats diferents --ell, una Leica de 35 mm, amb fotografies rectangulars, ella una Rolley, amb negatius quadrats-- ha permès posteriorment atribuir correctament les fotos que van enviar des dels fronts de la guerra civil espanyola. Però des del mes de febrer del 1937 Capa va passar la seva vella càmera a Taro, de manera que es va fer difícil distingir les imatges de l'un i de l'altre fins a la mort de Taro a la batalla de Brunete, el juliol d'aquell mateix any. Fins i tot en els quaderns de contactes (reproduccions positivades de mida petita) estava barrejat el treball de tots dos. "Eren un equip fotogràfic, fins i tot aquests fulls revelen la seva mentalitat col.lectivista", opina Lubben.
Aquí és on apareixen els sobres de les capses mexicanes: molts amb el segell Photo Taro, ja han permès atribuir a la fotògrafa imatges d'autoria fins al moment indistingible, com les dels bombardejos de València i l'enterrament del general Luckács.
En aquests sobres, va avançar dimarts Kristen Lubben en una conferència organitzada per KRTU, han aparegut també imatges inèdites, com algunes en què es veu l'ombra de Taro mentre fotografia. Fins aleshores, la tendència a atribuir imatges a Capa va arribar a nivells absurds: Lubben recorda que una fotografia de Capa filmant amb una càmera de cinema a Segòvia, que va ser feta per Taro, havia estat identificada com un autoretrat.
L'exposició de l'ICP, que el CCCB vol portar a Barcelona, ja va suposar la consagració de Taro com a autora amb una personalitat pròpia. Segons la comissària de la mostra, alguns tics estilístics identifiquen Taro. Com per exemple, els contrapicats heroics de milicians que revelaven la influència de l'estètica soviètica en Taro. O també la forma com els fotografiats interactuen amb la fotoperiodista. "Es pot veure en alguns casos com hi flirtejaven: ens podríem preguntar si això fa que el treball de les fotògrafes sigui en algun cas diferent", apunta Lubben. Però cap imatge com les dels primers plans al dipòsit de cadàvers de València després d'un bombardeig mostren "una fotògrafa tan diferent de tot el que havia fet Capa, molt més macabra".