Adaptar-se a la crisi serà dur

1. • Un 10% de la renda de la qual hem disfrutat ha estat fictícia, no l'hem guanyat realment
   

Foto: MIQUEL ZUERAS

GUILLEM López-Casasnovas*

És més que evident ja que la crisi econòmica durarà i que els seus efectes es deixaran sentir en tots els ordres de la vida econòmica i social espanyola. D'allò que va començar sent l'entrada en un túnel amb llums i ombres, però en el qual ens podríem bellugar, donada la millor situació relativa del nostre sector financer --fins i tot sabent que l'economia real espanyola estava pitjor--, ha emergit la foscor més completa sense que s'hi entrevegi fàcilment la sortida. L'avantatge comparatiu financer s'està diluint amb la morositat, vist el dràstic deteriorament (pèrdua de llocs de treball, falta de projectes nous, absència d'impulsos al canvi de model econòmic) del nostre sector productiu.
Del balanç de la situació que està apareixent, per molts resulta clar que hem viscut, com a país, per damunt de les nostres possibilitats, finançats amb l'estalvi exterior i no amb el nostre, perquè no hem posat més atenció per millorar la nostra productivitat. No fa gaire temps, se'ns deia que l'estalvi fluïa cap al nostre país perquè Espanya tenia projectes empresarials solvents, i que el dèficit exterior (el saldo d'importar més i exportar menys) formava part de l'aritmètica de la balança de pagaments, en la qual les partides es compensen.

NO
OBSTANT,la crisi ens ha fet tornar a la realitat, la que més castiga. Ha fallat el suposat projecte-model econòmic productiu, i el capital se n'ha anat tan ràpidament com va arribar. Avui podem calcular que un 10% de la renda de què hem disfrutat ha estat fictícia, és a dir, que no l'hem guanyat realment. De manera que el retorn a la normalitat potser implicarà un descens en el nivell de vida i consum en una proporció similar. Tocarà, per tant, fer un esforç col.lectiu per redreçar el rumb, és a dir, per viure més d'acord amb les nostres possibilitats: aguantar el cotxe més anys, disfrutar de vacances menys glamuroses, viure més temps en una vivenda de lloguer fins que sigui possible comprar-ne una, etcètera. Un esforç de tots i per a tots.
L'antídot resultant és d'un encaix especialment complex per als treballadors, que fins fa poc --cosa que molta gent té al cap-- han vist suposats empresaris que s'han lucrat en gran manera de l'auge econòmic. I malgrat que no han estat els treballadors els més beneficiats pel boom, ara se'ls ha d'explicar que els sacrificis que se'ls proposen són necessaris. Ja se sap que sense economia productiva, sense feina, sense esforç, no hi ha sortida.
En aquest context, el comissari europeu Joaquín Almunia comentava no fa gaire que, a canvi d'aquests sacrificis que s'exigiran ineludiblement als treballadors (menys retribució real per hora efectiva treballada, per recuperar en part la competitivitat), caldria garantir que no es tocarà l'Estat de benestar. Aquest balanç suposaria que la baixada en renda monetària --menys salari-- es compensaria en certa manera, per als més necessitats --si s'aconsegueix mantenir una despesa social redistributiva--, amb la renda real, que inclou també com a ingrés en espè- cie les prestacions socials. A l'altre extrem se situen altres economistes, que creuen que és precisament el sector públic el que ha crescut com si Espanya fos un país un 10% més ric del que en realitat és. Arriben a la conclusió que aquesta és la part important del problema que cal resoldre, i no solament una variant a tenir en compte per a la seva solució. De manera que, per aquests economistes, la sortida de la crisi passaria per aprimar el nostre Estat de benestar, que, a part de ser insostenible financerament (no som Suècia), provoca incentius perversos per a l'esforç i la productivitat.
La realitat obliga a considerar com a possible que s'hagin d'atendre tots dos bàndols d'opinió, encara que selectivament. Això implicarà, per tant, sacrificis dels treballadors: per exemple, que no tinguin només en compte la inflació passada en les seves reivindicacions salarials, sinó també l'amenaça de la deflació.

EN
AQUESTAtessitura, ¿s'haurà d'apujar impostos? Potser sí sobre el consum, per aconseguir que no tot el dèficit que generarà el manteniment de les prerrogatives meritades pel nostre Estat de benestar es carregui, incrementant el deute, sobre les generacions futures, que són les que l'acabarien pagant. En temps de crisi farà falta també una reconsideració de la despesa social en aquells àmbits en què es pugui: en pensions, comptabilitzant el període complet de cotització per determinar la pensió (cosa que equival a una reducció de la pensió mitjana futura). També s'haurà de revisar la tendència a la gratuïtat d'algunes prestacions sanitàries i les que inclou la llei de dependència. En els casos considerats com de gran dependència s'ha de mantenir l'ajuda, perquè ja s'ha meritat el dret d'accés. Però en el cas de la dependència moderada o lleu, la previsió que sigui costejada plenament per fons públics potser hau- rà de ser posposada uns quants anys.
M'agradaria fer una última reflexió sobre els tancaments d'empreses, que en molts casos són dolorosos també per als empresaris. Després del cessament de l'activitat, s'haurà d'exercir una vigilància extrema sobre els incompliments impositius i, en determinats casos, rastrejar els beneficis fiscals extranacionals. Seria inacceptable que continuéssim rient- los les gràcies als que contribueixen amb tan poca solidaritat a les càrregues comunes que la nova situació imposa, refugiant en paradisos fiscals els excedents del boom que hem viscut, i les conseqüències dels quals ara hem de sufragar entre tots.

*Catedràtic d'Economia de la UPF

LONDRES EXHIBEIX ELS RETRATS QUE LAWRENCE SCHILLER VA FER DES DELS ANYS 50

El fotògraf del Hollywood daurat mostra la seva obra

Marilyn Monroe a 'Something's got to give' (1962). Foto: LAWRENCE SCHILLER

Clint Eastwood, de vaquer a Per un grapat de dòlars. Foto: LAWRENCE SCHILLER

Paul Newman i Joanne Woodward el 1967. Foto: LAWRENCE SCHILLER

CRISTINA MERINO
BARCELONA

Va aprendre a fer punt amb Joanne Woodward i a apostar a les carreres amb Jack Lemmon i Walther Matthau. Es va asseure al porxo de la casa de Bette Davis discutint els seus problemes matrimonials i va beure Dom Pérignon al Ford Thunderbird de Marilyn Monroe mentre ella censurava algunes de les seves fotografies. Lawrence Schiller, fotoperiodista i, amb els anys, director de telefilms, es va fer amb totes i cadascuna de les estrelles de l'època daurada de Hollywood i va arribar a retratar-les dins i fora dels rodatges amb una intimitat que pocs han aconseguit. El treball del nord-americà s'exposa fins divendres a la joieria Asprey de Londres.
Schiller, que també va fotografiar moments clau de la història dels EUA com la detenció de l'assassí de John F. Kennedy i les llàgrimes de la senyora Nixon quan el seu marit va perdre les eleccions, seguia sempre la màxima que li va ensenyar l'editor fotogràfic de la revista Time: "Com a molt et donaré quatre pàgines... però millor que ho expliquis en una sola foto". Així que quan fotografia Paul Newman i Joanne Woodward el 1967 narra la història d'un matrimoni on "ell és l'home amb qui totes les dones del món voldrien anar al llit i després hi és ella, de qui ell està bojament enamorat".
I quan el seu objectiu apunta a Marilyn Monroe al plató del rodatge de Something's got to give, l'última i inacabada pel.lícula en què va participar l'actriu uns quants mesos abans de morir (1962), Schiller retrata la profunda inseguretat d'una dona que vessa atractiu i sensualitat i que, deprimida com està, no troba la manera de complir amb el director George Cukor i mesurar el seu talent amb Elizabeth Taylor, que aleshores estava rodant Cleopatra i que era la seva gran rival.

ICONES DELS ANYS 60
Amb 72 anys, i més de 50 de treballs, Schiller reconeix que la seva col.lecció d'instan- tànies, en què figuren des de Robert Kennedy fins a Barbra Streisand, passant per Tippi Hedren, Alfred Hitchcock, Dennis Hopper i els Jackson Five, són una finestra oberta a una època en la qual la gent tenia una perspectiva més positiva de la vida.

Emma Darwin (1808-1896)

A la dona de Darwin l'angoixava pensar que potser el seu marit no compartiria amb ella la vida eterna

1. • Diversos llibres escruten la relació conjugal del genial científic
   

Foto: EL PERIÓDICO

Emma Darwin.

Dietari d'Emma A baix, la pàgina en què figura l'anotació de l'hora de la mort de Charles Darwin. Foto: EL PERIÓDICO" width="200" height="154">

Dietari d'Emma A baix, la pàgina en què figura l'anotació de l'hora de la mort de Charles Darwin. Foto: EL PERIÓDICO

RAFAEL TAPOUNET
BARCELONA

Com moltes altres dones de la seva mateixa època i condició social, Emma Darwin (1808-1896), casada amb el totèmic naturalista que va concebre la teoria de l'evolució, tenia uns petits dietaris de butxaca en què consignava, mitjançant notes breus, diverses incidències de la seva vida quotidiana, des de les visites de parents i coneguts fins a les medicines que havia d'administrar als membres de la família que queien malalts (cosa que, en el cas del seu il.lustre marit, passava amb llastimosa freqüència). També les obres de caritat, les sortides al teatre i les visites al dentista. Emma va estrenar el seu primer diari el 1824, quan tenia 16 anys i encara duia el cognom de Wedgwood, i no va deixar de referir-hi les seves peripècies fins pràcticament el final dels seus dies. En la pàgina corresponent al dia 19 d'abril de 1882 es va limitar a escriure-hi una xifra: "3 1/2". Dos quarts de quatre. L'hora en què va morir Charles Robert Darwin.
L'anotació és mínima, però revela alguns dels trets de la personalitat d'Emma --la pulcritud, la sobrietat, la precisió-- que van portar l'escrupolós Darwin a triar-la com a companya. Va ser una elecció científica en el sentit ampli de la paraula; abans de prendre la decisió de casar-s'hi, el naturalista va redactar un text en què exposava els avantatges i els inconvenients del vincle matrimonial. Entre els pros hi va incloure un argument peculiar: una dona, va escriure, "és, en qualsevol cas, millor que un gos". N'hi podia haver afegit un altre: Emma Wedgwood era la seva cosina germana i si es casava amb ella tindria un parent menys al qual hagués de visitar. L'obligació de visitar els familiars era una circumstància que el disgustava profundament.
La commemoració el 2009 dels 200 anys transcorreguts des del naixement de Darwin i dels 150 de la publicació de L'origen de les espècies està servint per il.luminar fins a l'últim racó de la vida del pare de la teoria de l'evolució, incloent-hi, és clar, l'àmbit domèstic. L'escrutini ha arribat de ple també a la que va ser la seva dona. Nascuda en el si d'una família acomodada i liberal, Emma Wedgwood es va casar amb el seu cosí el 1839, quan ella ja tenia 30 anys, una edat avançada per a l'època, i tot i així va tenir temps de donar-li 10 fills, dels quals en van sobreviure set.
Des de fa temps, els dietaris de la senyora Darwin (una seixantena) es poden consultar a internet gràcies al monumental projecte Darwin Online, ja que la seva pàgina web (darwin-online.org.uk/) conté totes les publicacions del científic i més de 20.000 documents privats, així com nombrosos articles i una extensa bibliografia.
Entre l'ingent material inclòs hi figura el receptari de cuina d'Emma, del qual s'han servit les escriptores Dusha Bateson i Weslie Janeway per publicar Mrs Charles Darwin's recipe book, un llibre que acaba d'aparèixer al Regne Unit i que presenta alguns dels plats preferits del naturalista, com els xampinyons a la graella i la pasta fullada de formatge. No recull, però, els animals estranys que, portat per la seva curiositat extrema, Darwin va menjar al llarg de la seva vida (falcons, pumes, armadillos, mussols i iguanes, entre altres espècies).
De naturalesa ben diferent és una altra novetat recent, Charles and Emma. The Darwin's leap of faith, un llibre de Deborah Heiligman destinat als lectors joves que explora diversos aspectes de la vida del matrimoni i que se centra en un episodi d'una importància particular: el conflicte que la ferma ortodòxia cristiana de la seva dona va suposar per al científic a l'hora de plantejar una explicació del món en què Déu deixava de ser necessari.

Una carta commovedora
Aquesta discrepància religiosa no va ser suficient per obrir una bretxa en la parella. Heiligman coincideix amb altres autors que han estudiat la qüestió al destacar el tacte i la discreció amb què Emma va exposar sempre els seus temors, malgrat que la turmentava la idea que, a l'allunyar-se de la fe religiosa, el seu marit es condemnés i no poguessin compartir l'eternitat. Així l'hi va fer saber en una cèlebre carta que li va enviar poc després de contraure matrimoni: "Seria molt dissortada si pensés que no ens pertanyem l'un a l'altre per sempre". La missiva va commoure profundament Darwin --"quan mori, sapigueu que he besat aquesta carta i he plorat per la seva causa moltes vegades", va escriure al peu de la nota--, però no el va fer renunciar a exposar les seves revolucionàries troballes. Això sí, en endavant va expressar la seva posició respecte a la religió amb una calculada ambigüitat.
La personalitat de la senyora Darwin va ser l'eix d'una conferència que la presidenta de la Secció Catalana de Comunicació Científica, Mercè Piqueras, va pronunciar dimecres a la Sala Pi i Sunyer de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En el curs de la dissertació, Piqueras va proposar que les receptes incloses en el llibre de cuina d'Emma s'utilitzessin per preparar un banquet que recreés els àpats a casa del naturalista. "Seria --va dir-- una bona manera de celebrar l'Any Darwin". D'entre el públic va sorgir una veu de dona: "Bé, però, ¡ni se us acudeixi posar sopa de tortuga al menú!"

El tesoro escondido de Finca Vigía

La apertura de los archivos de su villa cubana revela a un Hemingway popular y perfeccionista

MAURICIO VICENT - San Francisco de Paula - 10/01/2009

Vota

Resultado 11 votos

En 1957 el periodista Milt Machlin llegó al poblado de San Francisco de Paula y se coló en Finca Vigía sin pedir permiso. Traía un encargo de la revista Argosy, y no hizo ruido al recorrer los cien metros que separan la carretera de la casa que fue el hogar de Ernest Hemingway en La Habana durante 21 años. Tocó a la puerta. Dentro se escuchó "un doloroso bramido: '¿Qué demonios quiere?'". Machlin le explicó que buscaba una entrevista. "¿Para qué demonios piensa que me he venido a vivir aquí?", preguntó Papa. Y sin más dilación respondió a su propia pregunta- ¡Para alejarme de mal nacidos como usted".

Ernest Hemingway

A FONDO

Nacimiento:

21-07-1899

Lugar:

(Oak Park)

Ver cobertura completa



Cuba

A FONDO

Capital:

La Habana.

Gobierno:

República comunista.

Población:

11,423,952 (est. 2008)

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Tres años antes, Papa Hemingway había recibido en Finca Vigía la noticia de que el Premio Nobel de Literatura de 1954 era suyo. Según Gabriel García Márquez, "La Habana, en general, y Finca Vigía en particular, fueron la única residencia de veras estable que tuvo Hemingway en su vida. Allí pasó casi la mitad de sus años útiles de escritor, y escribió sus obras mayores"; a saber, "parte de Por quién doblan las campanas, A través del río entre los árboles, El viejo y el mar, París era una fiesta e Islas en el Golfo".

En el prólogo de Hemingway en Cuba, del escritor Norberto Fuentes, Gabriel García Márquez cita palabras del propio novelista norteamericano para explicar porqué se mudó a Finca Vigía en 1940: "Uno vive en esta isla porque para ir a la ciudad no hace falta más que ponerse los zapatos, porque se puede tapar con papel el timbre del teléfono para evitar cualquier llamada, y porque en el fresco de la mañana se trabaja mejor y con más comodidad que en cualquier otro sitio. Pero esto es un secreto profesional".

García Márquez anotó: "No necesitaba advertirlo, pues ya casi nadie ignora que el lugar donde se escribe es uno de los misterios insolubles de la creación literaria".

Finca Vigía fue el lugar mágico que Hemingway descubrió para escribir y su guarida cerca de la corriente del Golfo, "el Gran Río Azul", a 45 minutos de su casa, donde encontró "la mejor y más abundante pesca" que había visto en su vida. Tras su suicidio en Idaho, en abril de 1961, su cuarta esposa, Mary Welsh, viajó a Cuba para recoger los manuscritos y cosas de valor, entre ellos los cuadros de Miró y Juan Gris. Mary quemó las cartas y documentos personales que Hemingway había dispuesto en su testamento y donó al Gobierno cubano la casona con la mayoría de sus pertenencias.

Desde entonces aquí ha funcionado el Museo Finca Vigía, que atesora más de 9.000 libros, revistas y folletos -2.000 de ellos subrayados o con notas al margen del escritor-, además de objetos personales como su máquina de escribir Underwood, los trofeos de caza, el cuño de I never write letters (Yo nunca escribo cartas), encima del escritorio de su secretaria, o el disco de Glenn Miller que dejó en el gramófono...

Restauración

Sin embargo, hasta el lunes pasado, miles de documentos personales durmieron en los archivos de esta villa campestre situada a 15 kilómetros del centro de La Habana. "Algunos aparecieron en el libro de Fuentes, pero la mayoría son desconocidos", asegura Ada Rosa Alfonso, directora del museo y una de las responsables de la conservación y digitalización de los 3.194 documentos restaurados hasta el momento, que expertos e investigadores ya pueden consultar.

Hay verdaderas joyas. EL PAIS pudo acceder a ellas, en su mayoría cartas, postales, telegramas, fotografías y manuscritos de Hemingway. La correspondencia que recibía era cuantiosa y muy curiosa. En mayo de 1956, le escribe un admirador desde Calella, en Cataluña: "Siento no poder leer Por quién doblan las campanas , otra de sus obras maestras (...), por no estar autorizada su venta en España".

Las solicitudes eran de todo tipo: en 1943, la Unión de Escritores Soviéticos le pide que envíe copia de sus discursos antifascistas para colaborar con la lucha contra el "vandalismo nazi"; un amigo le ruega desde México sus gestión para que pueda entrar a Estados Unidos un jugador español de jai alai, vetado por supuestos vínculos con la falange; otro veterano de la guerra civil española -le escribían muchos- le explica que su situación personal es grave y le pide que le ayuda.

Las cartas cruzadas con la joven condesa italiana Adriana Ivancich, 30 años menor que él, también son jugosas. "Papa, mi amor: gracias por tu regalo (...) eres siempre tan, tan; bueno, tu sabes. Estoy contenta de que te gustará mi sueño; me impresionó mucho. Esperemos que la vida se convierta en un sueño por una vez", le escribe el 22 de enero de 1952, y se despide: "Un abrazo profundo como el mar".

"Para los investigadores, los documentos que ahora pueden consultar pueden arrojar luz sobre cosas que se creía que eran de un modo y a lo mejor eran de otro, y servir para comprender mejor el legado de Hemingway", asegura Alfonso.

Entre los tesoros digitalizados, además de las cartas, están: un guión de El viejo y el mar, sobre el que Hemingway hizo sus críticas a algunas escenas y corrigió o amplió diálogos; el epílogo manuscrito de Por quién doblan las campanas, que difiere del que se publico; y los códigos para descifrar los mensajes en clave que enviaba desde el yate Pilar en la operación de persecución de submarinos nazis durante la II Guerra Mundial.

Pronto otros mil documentos se agregarán a las 3.200 páginas y 3.000 fotografías ya digitalizadas en colaboración con el Consejo de las Ciencias Sociales de Estados Unidos -y que a partir del mes próximo podrán consultarse en la biblioteca Kennedy de Boston-. Pero otras maravillas aguardan para preservarse por un escaner de alta tecnología para libros raros y valiosos. Por ejemplo -e impresiona verlos- están el pasaporte que Hemingway utilizó durante la guerra civil española, con todos los cuños de entrada y salida, antes de la debacle. Y el cuaderno de bitácora escrito a lápiz por Papa durante la última travesía que hizo junto a su patrón Gregorio en el yate Pilar. Allí esta registrado el peso y tamaño del último pez espada que capturó antes de morir. Y el último temporal a que se enfrentó en el Gran Río Azul.

'Siereslegalcomparte', contracampaña contra la "criminalización" de las descargas p2p

06/01/2009 | Actualizada a las 18:48h | Internet y Tecnología

Madrid. (EUROPA PRESS).- Internautas madrileños han creado una contracampaña en Internet contra la "criminalización" de las descargas p2p y las "mentiras" sobre la propiedad intelectual del Ministerio de Cultura. Así, los autoproclamados 'hacktivistas.net' aseguran que compartir es bueno, y que la creación se defiende compartiéndola, por lo que han desarrollado una web, diseñada con aportaciones colectivas y similares a la de la campaña del Ministerio.

Los impulsores de esta iniciativa, que la exhiben en la web siereslegalcomparte.com, señalan que compartir cultura por Internet es "perfectamente legal" en España, ya que "no existe ninguna sentencia en contra de ningún portal o usuario de P2P que haya promovido o descargado música o películas protegidas con copyright". "Además, en el 2006, la Fiscalía General estableció que compartir música o películas no puede ser perseguido penalmente, y que el mero hecho de descargárselas está amparado por el derecho de copia privada, un derecho que debemos seguir ejerciendo y exigiendo. Por la vía civil es imposible que te demanden pues sería ilegal por un asunto civil que revelasen quien está detrás de tu IP", agregaron.

Por otro lado, los impulsores de la contracampaña indican que los estudios realizados por entidades independientes demuestran que la imposición respecto al canon está "muy por encima de como debería estar", además de "no existir ninguna claridad ni en la recaudación ni en la distribución del dinero recaudado por entidades como SGAE".

"Detrás de unos poquísimos autores y artistas, hay una industria que se lucra con porcentajes escandalosos, los explota y abandona cuando se salen de la fila, pero la gran mayoría de artistas y autores no se beneficia de esa industria y han contribuido a la creación de un nuevo modelo cultural que les ha beneficiado enormemente; el P2P e Internet han permitiendo que los autores y los artistas se profesionalicen y consoliden, ofreciendo nuevos modelos de negocio sin tener que ser expoliados por unos gestores culturales o por discográficas con un modelo de negocio obsoleto, lo que hace que dicha industria obsoleta esté intentando modificar leyes para anular las libertades y penalizar el derecho de acceso a la cultura", agregaron.

Ademas, los activistas manifestaron que sólo en la campaña 'Si eres legal, eres legal', el Ministerio de Cultura se ha gastado más de un millón y medio de euros de fondos públicos. "La web oficial de la campaña está plagada de mentiras, y ya ha sido criticada por varias asociaciones ciudadanas. Entre otras, FACUA, una asociación de consumidores, mantiene que la campaña no solo extiende mentiras y va contra los ciudadanos sino que es ilegal", apuntaron.

Por último, los creadores de la contracampaña advierten que descargar música de Internet no es piratería. "Desde el tiempo de los casettes se hacían campañas anunciando que la copia de estos llevaría a la quiebra a la industria, después esto pasó con los CD's y ahora con el p2p. Si no hubiera sido por el conocimiento que se distribuyó a través de las copias de estos cassettes, seguramente músicos como Ramoncín no hubieran sido capaces de hacer ni un solo tema musical", concluyeron.

México regala al múndo la flor de Navidad

Es la planta más apreciada y vendida durante las fiestas navideñas. Además de bonita y decorativa, dicen que trae buena suerte.

Joaquim Ibarz | México. Corresponsal | 21/12/2008 | Actualizada a las 21:14h | Ciudadanos

Es la planta más apreciada y vendida durante las fiestas navideñas. Además de bonita y decorativa, dicen que trae buena suerte. Adorna más de 60 millones de hogares en todo el mundo, pero su origen es mexicano. La que ahora se llama ponsetia, o flor de Navidad, ya se cultivaba en los jardines que el emperador Moctezuma poseía en la capital azteca Tenochtitlan (actual Ciudad de México). Es el adorno que conjunta la tradición prehispánica con los ritos cristianos correspondientes a estas fechas.

Una flor de origen mexicano que en todo el mundo representa la Navidad / Ap

Los aztecas la consideraban sagrada. La llamaban cuetlaxochitl, "la flor mortal que fallece y se marchita como todo lo que es puro". Con este nombre, la planta representaba la pureza y servía como recordatorio de los sacrificios de sangre. Además del efecto decorativo y simbólico, la utilizaban con fines medicinales -la savia lechosa servía para tratar fiebres- y estéticos, de las brácteas se extraía un tinte violáceo para teñir tejidos y preparar cosméticos. Los aztecas y los pueblos mesoamericanos concedían especial importancia al cultivo de flores y plantas, lo que asombró a los conquistadores españoles por la belleza de los jardines de Chapultepec y Oaxtepec.

Según el historiador mexicano Marcelino Sánchez Cardoso, la flor de Navidad tuvo gran importancia en el proceso de evangelización, ya que fueron los franciscanos los primeros en utilizarla para adornar los Nacimientos. En su libro "Historia de las plantas de la Nueva España", el médico español Francisco Hernández escribió ya en 1525 que los indígenas de México comían las hojas crudas o cocidas para aumentar la leche en las mujeres que amamantaban a sus hijos. La flor de Nochebuena, considerada un preciado legado que México ha hecho al mundo, también sirvió para preparar fomentos y cataplasmas para curar erisipela y otras enfermedades de la piel. Asimismo, el jugo lechoso de la planta se usaba como depilatorio.

Uno de los grandes cronistas de la conquista de México, el fraile español Bernardino de Sahagún, la describió como "flor que se llama cuetlaxóchitl, de un árbol con hojas coloradas".

Por sus colores vivos y su floración en Navidad, los padres franciscanos de México la empezaron a utilizar ya en el siglo XVII para adornar las celebraciones de la Natividad. Así, del simbolismo de la sangre de los sacrificios aztecas se pasó al simbolismo cristiano. Los primeros misioneros quedaron prendados por el color rojo intenso de las plantas; por ello, las incluyeron en las ceremonias religiosas del adviento. De ahí nació la asociación de la planta con las fiestas navideñas. Desde tiempos de la colonia, en el fin de año la flor de nochebuena ha adornado calles, casas y templos en Ciudad de México y otras poblaciones novohispanas.

Por florecer en diciembre, a la cuetlaxóchitl los españoles la rebautizaron como flor de nochebuena. Su nombre científico es euphorbia pulcherrima.

La planta se dio a conocer fuera del país en 1825 gracias a Joel Roberts Poinsett, primer embajador de Estados Unidos en México. Poinsett dirigía una escuela médica, pero la botánica era su fuerte. Al conocer esta planta tan vistosa en la hermosa ciudad de Cuernavaca, la envió a su natal Charleston (Carolina del Sur), donde ilegalmente tramitó una patente con el nombre de poinsettia. Se la apropió hasta el punto de vender el registro a una importante firma que se encargó de comercializarla tras mejorarla genéticamente. Los reproductores la denominaron euphorbia poinsettia, nombre botánico que se adoptó en los países de habla inglesa. Al llegar a Europa, una vez analizada y clasificada, fue denominada euphorbia pulchérrima (pulcherrima significa la más bella). En Estados Unidos es tan popular que el 12 de diciembre se conoce como Día Nacional de la Ponsetia.

En otros países se le conoce como flor de nochebuena, flor de navidad, estrella de navidad, corona del inca (Chile), flor de papagayo (Venezuela). En México, también recibe otros nombres: flor de pascua, sijoyo, flor de bandera, flor de santa Catalina, corona de los andes, flor de fuego, guacamayo. Cultivada como arbusto, alcanza hasta 3.1 metros de altura. La flor que se comercializa en macetas es una variedad modificada y alcanza un tamaño máximo de 17 a 30 cm. Florece de noviembre a enero y su propagación se realiza por esquejes.

La lletra llatina d'Enric Crous

Anunci d'un número de l'any 1934 de la revista Art, que ell va dirigir.

Enric Crous, a la foto utilitzada per al cartell de la mostra.

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ

Museu Morera.
c/ Major, 31. Lleida. Entrada gratuïta. Fins al 8 de març.

És una exposició sobre lletres. Sobre tipus de lletres i grafies. El Museu d'Art Jaume Morera de Lleida inaugura aquesta tarda una singular exposició sobre l'artista Enric Crous Vidal --amb motiu del centenari del seu naixement a la capital del Segrià--, que aborda una de les activitats més desconegudes de l'activista cultural: la de tipografista. La mostra vol donar a conèixer el Crous creador i impulsor del moviment de la Grafia Llatina, desenvolupat en la dècada dels anys 50 a França, per il.lustradors, dissenyadors gràfics i publicistes.
"Ja en els seus primers anys, a Lleida, Crous va posar en marxa la revista Art, que es va editar entre el 1933 i el 1934, i en la qual el disseny gràfic va tenir un paper important", va explicar ahir Jesús Navarro, director del Museu Morera. Quan, després de la guerra civil, es va exiliar a França, el lleidatà va començar a cultivar el disseny i la publicitat al seu propi estudi. "D'una manera o d'una altra, Crous va estar sempre vinculat a aquest món", va assenyalar Navarro.
Primer a través dels seus tre-
balls, i més tard mitjançant escrits teòrics, Crous va establir les bases d'una renovació tipogràfica de gran importància. Ho va fer en un moment en què la publicitat i el disseny gràfic experimentaven un procés de canvi, una època en què es buscava cada cop més vistositat i impacte en els anuncis. "Fins llavors, els textos publicitaris o de disseny gràfic que s'elaboraven a Europa utilitzaven, principalment, tipus de lletra d'inspiració germànica, relacionades amb el moviment Bauhaus. El que va fer Crous va ser reivindicar la grafia llatina, que era més imaginativa, més ornamental", va relatar ahir el director del Morera.
De fet, un dels objectius de l'exposició Crous Vidal i la Grafia Llatina és aconseguir "que els visitants descobreixin que, darrere d'una cosa tan quotidiana com les lletres, que avui dia se seleccionen amb un simple clic a l'ordinador, existeix tot un treball creatiu", va indicar Navarro. La mostra és, també, "una forma diferent de rendir homenatge a Crous Vidal en el seu centenari".
La visita a l'exposició es completa amb la mostra dels tre-
balls d'uns 40 artistes que utilitzen tipografies de Crous i amb la publicació d'un llibre en què diferents experts analitzen les seves grafies. També s'ha editat una antologia amb tota l'obra teòrica desenvolupada pel Crous tipografista.