Reproducir datos de una base protegida es ilegal

SENTENCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE

Reproducir datos de una base protegida es ilegal, aunque no se copie

A partir de ahora podrá aplicarse a las transferencias de elementos de una base de datos protegida a otro soporte

EFE - Bruselas - 10/10/2008

Vota

Resultado 9 votos

El Tribunal de Justicia de la UE ha dictaminado que la reproducción de elementos de una base de datos protegida podrá considerase como "extracción" ilegal incluso si no se ha copiado una parte del contenido o su totalidad.

• Sentencia firme: enlazar a redes P2P no es delito
• Las pequeñas editoriales también viven la crisis

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

En una sentencia publicada ayer, el tribunal ha ampliado su interpretación del concepto de "extracción", que a partir de ahora podrá aplicarse a las transferencias de elementos de una base de datos protegida a otro soporte "tras realizar una apreciación individual", y aunque no se haya realizado un procedimiento técnico de copia.

La máxima instancia jurídica comunitaria se ha pronunciado así sobre el litigio entre la Universidad alemana de Friburgo y una compañía editorial del mismo país, que se inspiró en una selección de poemas elaborado por la primera para realizar un CD-ROM distribuido con fines comerciales.

Dicha Universidad publicó en Internet una lista titulada "Los 1.100 poemas más importantes de la literatura alemana entre 1730 y 1900", en el marco de un proyecto de investigación que contó con un presupuesto de 34.900 euros. La Universidad consideró que se habían vulnerado los derechos de autor del director del proyecto y los de "fabricante de una base de datos" con la distribución de un CD-ROM titulado "1.000 poemas que todo el mundo ha de tener", por parte de la empresa Directmedia. De los poemas que incluye el CD, 876 proceden de la época comprendida entre 1720 y 1900, y 856 aparecen también en la lista de poemas elaborada por la Universidad, por lo que el Tribunal ha concluido que Directmedia "se inspiró en dicha lista" y ha dado la razón al centro docente.

El concepto de "extracción"

En su sentencia, la corte europea establece que el concepto de "extracción" deberá interpretarse como "todo acto no autorizado de apropiación de la totalidad o de una parte del contenido", y precisa que el mismo no está vinculado "a la naturaleza ni al ''modus operandi'' que se haya seguido". Para apreciar la existencia de una extracción, es "irrelevante" que la transferencia se haya realizado "por medio de un procedimiento técnico de copia del contenido de una base de datos protegida", según el tribunal.

Por ello, también podrá considerarse como extracción la transferencia de elementos de una base de datos protegida a otro soporte "tras realizar un análisis crítico o una apreciación individual". El autor o "fabricante" de la base de datos puede prohibir este tipo de operaciones, y en ese caso el órgano judicial competente deberá verificar si la transferencia ha constituido "una transferencia sustancial" de su contenido, concluye el tribunal.

André Kertész encomana en les seves fotos la passió per la lectura

André Kertész encomana en les seves fotos la passió per la lectura

1. • Caja Madrid dedica una exposició a les imatges de lectors captades per l'artista
   

Autoretrat d'André Kertész realitzat a París (1927). Foto: MINISTÈRE DE LA CULTURE / DONATION KERTÉSZ

A l'esquerra, un nen llegeix tebeos a Nova York el 1944. Foto: MINISTÈRE DE LA CULTURE / DONATION KERTÉSZ

A la dreta, un lector a França, el 1931. Foto: MINISTÈRE DE LA CULTURE / DONATION KERTÉSZ

ROSARO FONTOVA
BARCELONA

Un llibre és un jardí que es porta a la butxaca. Aquest proverbi àrab il.lustra la col.lecció de fotos que André Kertész va dedicar a l'"íntim plaer de llegir". Una col.lecció de 60 fotografies en blanc i negre, procedents del Museu del Jeu de Paume de París, que atrapa en blanc i negre moments solitaris de lectura. Concentrats en la història que llegeixen, els retratats ni tan sols adverteixen la presència del fotògraf. Practiquen un plaer solitari, profundament gratificant, que exigeix silenci.
Kertész (Budapest, 1894-Nova York, 1985) va dedicar un llibre, On Reading, a les seves fotos de lectors. Esgotat fa molt, la fundació que gestiona la seva obra, lligada a França, va organitzar una exposició amb fotografies seleccionades que recala a l'Espai Cultural Caja Madrid (plaça de Catalunya, 9) fins al setembre.
Amb les balades melancòliques de Jacques Brel com a música de fons, aquesta exposició ofereix imatges captades durant les primeres dècades del segle XX en diferents ciutats. Kertész va fotografiar una dona solitària llegint en un balcó de Greenwich Village; una altra en una finestra al sol de Buenos Aires. Un lector del camp francès llegint les notícies d'un diari amb una gran vaca a l'esquena. Un trio de nens amb els mitjons trencats i aspecte de pillos, que comparteixen la lectura d'un tebeo. Un bibliotecari de l'Académie de France, forrada de llibres de dalt a baix, el paradís d'un bibliòfil. Lectors de cartes i de novel.les, asseguts als agradables cafès de París.

'PALPANT LA PARAULA'
Com a contrast, al pis superior de Caja Madrid es presenta l'exposició Palpant la paraula, dedicada als cecs, que només poden llegir tocant amb els dits els punts en relleu del llenguatge Braille. Les fotografies han estat realitzades per Tatiana Donoso i Fernando Moleres en països pobres com l'Índia, on els invidents són víctimes i marginats per partida doble.
I per dedicar l'estiu a promoure la lectura l'Espai Cultural de Caja Madrid ha programat una sèrie d'activitats paral.leles al voltant de les biblioteques i la literatura, amb conferències i tallers intensius de lectura crítica.

Simone Ortega deixa orfes els amants de la cuina popular

1. • L'autora de '1.080 receptes de cuina', la bíblia dels fogons espanyols, mor als 89 anys
   
2. • Nora del filòsof José Ortega y Gasset, va vendre 3,5 milions d'exemplars de la seva obra clàssica
   

Simone Ortega, el 2001 a Madrid. Foto: ARXIU

MÉS INFORMACIÓ

• El triomf de la senzillesa

MERCEDES JANSA
MADRID

En poques cases falta avui un exemplar de 1.080 receptes de cuina, l'emblemàtica obra de Simone Ortega que va canviar els paladars i va elevar la qualitat de la cuina popular a Espanya. La seva autora va morir ahir a Madrid, amb 89 anys, després d'una vida dedicada a pregonar el plaer per cuinar i per menjar, adaptant les receptes de la seva àvia i la seva mare. En va vendre més de tres milions i mig d'exemplars en més de 40 edicions.
"Heu fet feliç una vella dama que sempre ha necessitat amistat, amor... i xocolata", va dir Ortega al rebre, fa uns dos anys, la medalla de l'Orde de les Arts i de les Lletres de la República francesa. Tot i aquesta passió no hi va dedicar cap llibre. Sí als formatges espanyols, els potatges i els plats de cullera en general.
El seu nom de pila era Simone Klein Ansaldy i va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1919. Per les seves venes corria sang alsaciana, borgonyesa i italiana, però es va traslladar a viure a Madrid amb nou anys. Es va casar als 23 i va quedar viuda dos anys després, però es va tornar a casar als 30 anys amb José Ortega Spottorno, cofundador del grup editorial Prisa i fill del filòsof José Ortega y Gasset, que llavors era al capdavant d'Alianza Editorial, que va publicar la seva obra.

SUPORT DEL MARIT
Va ser el seu marit el que la va animar a recopilar els secrets de cuina que va heretar de la seva àvia i de la seva mare. La popular obra es va publicar just en el moment en què les espanyoles trencaven amb l'educació tradicional de conquistar els homes per l'estómac i s'incorporaven al mercat de treball. A elles, que no tenien ni temps ni ganes de cuinar, es va dirigir en especial Ortega amb les seves receptes senzilles --el manual també va ser indispensable per als homes que van descobrir el seu amor pels fogons als 70--, que donaven com a resultat uns plats "comestibles i presentables", com va assenyalar en una entrevista feta per aquest diari fa set anys.
Tot i que a casa seva hi havia cuinera, Simone Ortega experimentava amb les receptes de la seva àvia fins a tres vegades abans de donar-los llum verda. Va donar modernitat a la cuina tradicional, que fins llavors només tenia com a devocionari gastronòmic de capçalera el rígid --per la tapes i la prosa-- manual de la Sección Femenina. Així va obrir els paladars de la classe mitjana emergent a productes desconeguts aleshores, com els xampinyons o la preparació de salses amb nata.
No es considerava una crítica gastronòmica però va advertir els francesos de l'avanç imparable dels xefs espanyols. I va sentenciar que la cuina basca era la millor pels seus productes naturals però que a Catalunya "es cuina molt millor".

Dylan descol.loca els seus fans

Foto robada Dylan, que veta els fotògrafs, al concert de dilluns a Saragossa. Foto: ÁNGEL DE CASTRO
Foto robada Dylan, que veta els fotògrafs, al concert de dilluns a Saragossa. Foto: ÁNGEL DE CASTRO



1. • L'artista es va implicar a la seva manera a l'Expo cantant 'A hard rain's a-gonna fall'



NACHO PARA
BARCELONA

N'hi hauria d'haver prou amb els gestos, tan rars i tan significatius com sempre en ell. Cantar A hard rain's a-gonna fall a Saragossa, estrenar en directe la jazzera Million miles a Andorra, és una forma com qualsevol altra de mostrar afecte. No tothom ho entén, és clar. És sabut que Bob Dylan fuig de qualsevol cosa que l'identifiqui com un artista de masses. La decepció arriba quan el públic espera la foto fixa del Dylan que mantenen a la seva retina, potser el compromès i visionari Dylan de Blowin' in the wind, i qui apareix sobre l'escenari és un vell i taciturn cowboy que remuga les cançons, que no vol càmeres, que s'escora en un racó de l'escenari i no diu ni bona nit.
No es pot resoldre una equació sense saber matemàtiques. El logaritme dylanià requereix conèixer certes claus. Els cronistes preocupats a saber si Dylan va menjar bolets a Andorra o cecina a Aragó difícilment podran veure que el repertori de dilluns passat a l'Expo de Saragossa va ser un dels més complets, simbòlics i més ben trenats de la seva carrera.
D'entrada, una declaració d'amor: I'll be your baby tonight. Després, un impressionant repòquer de clàssics: Don't think twice, it's all right, All along the watchtower, Just like a woman, Highway 61 revisited i Like a rolling stone. A mig concert, una de les seves millors cançons recents: Things have changed (l'estatueta de l'Oscar que va guanyar amb ella encara la col.loca a manera d'amulet darrere l'amplificador). I com a guinda, la commovedora When the deal goes down, del seu disc Modern times (2006), escrita amb l'actriu Scarlett Johansson en ment, que va acabar protagonitzant un bonic videoclip per a la cançó.
Els vells fans, com gairebé sempre, van sortir en un núvol. Els neòfits, com gairebé sempre, es van sentir una mica decebuts pel deteriorament de la seva veu i l'aparent desgana que l'aclapara, aspectes que no molesten gens els seus incondicionals, que han après amb els anys a buscar l'essència de la cançó per sobre del xou interpretatiu. A Andorra, diumenge passat, van brillar Tryin' to the get heaven, Visions of Johana, Sugar baby, Ballad of a thin man i, aquest cop sí, Blowin' in the wind. Un altre gest de complicitat amb els seus fans: ja que és la primera vegada que canto aquí, tancaré amb la cançó que més coneixeu, va semblar pensar Dylan.
La gira continua amb un altre concert avui a Pamplona, el 27 de juny a Vigo i el 28 a Hoyos de Espino (Àvila). Al juliol l'esperen set cites més: Conca (1), Alacant (2), Lorca (4), Jaén (5), Arganda del Rey (6), Jerez (8) i Mèrida (10).

Tres dones egípcies converteixen les seves webs personals en llibres d'èxit

somrients


Una imatge de les tres autores de llibres supervendes a Egipte. Foto: KIM AMOR" height="177" width="250">

Blocaires somrients Una imatge de les tres autores de llibres supervendes a Egipte. Foto: KIM AMOR

KIM AMOR
EL CAIRE

Ghada Abdelal és una jove egípcia que ha revolucionat el món editorial del seu país. El bloc personal que va obrir fa només dos anys ha sortit al mercat en forma de llibre imprès i s'ha convertit en un supervendes. Porta per títol Vull casar-me, una sàtira sobre els matrimonis pactats. Com a introducció, Abdelal escriu: "Sóc una de les 15 milions de noies, d'edats compreses entre els 25 i 35 anys, que reben pressions cada dia de la societat per casar-se". El llibre, escrit en àrab dialectal egipci, es va posar a la venda al febrer i ja va per la tercera edició, una cosa insòlita.
"Aquí, la gran majoria de noies s'acaben casant amb homes que amb prou feines coneixen", explica Abdelal al jardí del centre cultural Siwa del Caire. "La noia a penes veu tres o quatre vegades el seu futur marit i hi parla abans del casament", afegeix. Abdelal, farmacèutica de 29 anys, no ha passat per l'adreçador, i això que de pretendents no n'hi han faltat. Des que es va graduar, fa vuit anys, ha rebut, de forma directa o indirecta, unes 50 propostes de matrimoni: "A molts dels pretendents ni tan sols els vaig arribar a veure; va ser el meu entorn el que em va dir que estaven interessats per mi".
Amb un estil directe i desenfadat, però carregat de fortes dosis d'ironia i crítica, l'autora explica al llibre divertides anècdotes relacionades amb la seva experiència personal. Entre grans riallades, recorda el cas del seu primer pretendent, un fisioterapeuta que es va plantar un dia a casa seva: "Em va dir que una de les seves principals qualitats era imitar les veus dels actors. '¡Quina carrera més brillant!', vaig pensar. Després es va asseure a la sala d'estar a mirar un partit de futbol".
Ara reconeix que, des que ha publicat el llibre, ningú ha tornat a demanar la seva mà. Segons afirma, una altra vegada entre rialles, "perquè potser tenen por que pugui parlar d'ells al meu bloc".

Més pressió a l'interior
Abdelal, que treballa en un hospital públic, adverteix que la pressió matrimonial és molt més forta a l'interior del país, com a Mahalla, al nord del Caire, on resideix. "A la meva ciutat, ser soltera a la meva edat és un problema, i es converteix en un desastre als 30". Però això és una cosa que a ella no la preocupa: "Casar-me no forma part de les meves prioritats, al contrari del que els passa a la majoria de noies del meu país". Ara està preparant un altre llibre i estudia per ser guionista de cine, que és al que es vol dedicar.
Però Abdelal no és l'única que ha obtingut un èxit sonat amb la versió impresa del seu bloc on line. La mateixa editorial també ha tret al mercat, i amb un nombre similar de vendes, els títols de dues blocaires més: Aquest és el meu ball, de Ghada Mohammad Mahmud, i Arròs amb llet per a dos, de Rehab Bassam. En tots dos casos, la temàtica és molt àmplia. Els seus escrits, reflexions i vivències quotidianes reflecteixen d'una manera espontània i oberta part de la realitat de la societat egípcia. Aquest és probablement el secret del seu èxit. "Les persones, sobretot les dones que llegien els nostres blocs i després han llegit els llibres s'hi senten identificades; les nostres històries són les seves", subratlla Mahmud, de 24 anys, casada i embarassada del seu primer fill.
Llicenciada en filologia anglesa i lectora empedreïda --admira les escriptores Sylvia Path, Emily Dickinson i Isabel Allende-- Mahmud afirma que el bloc que va obrir fa tres anys l'ha ajudat a depurar el seu estil literari, en què també utilitza l'àrab dialectal. Quan se li demana que esculli un dels relats curts d'Aquest és el meu ball, esmenta el que tracta sobre l'assetjament sexual "verbal i físic" que pateixen moltes dones als carrers d'Egipte.
"En aquesta mena de situacions les dones ens protegim les unes a les altres; això és el que intento explicar en aquest capítol en què relato un cas que em va passar a mi", assenyala davant la mirada de les seves companyes.

Ficció i realitat
Rehab Bassam, pel seu costat, és l'única de les tres que barreja textos de ficció amb realitat. Va ser la primera que va penjar el seu diari a la xarxa, el 2004: "Internet s'ha convertit en un camp obert per a l'expressió lliure; per això em va atraure tant. Crec que per començar a escriure és necessari parlar primer de les coses que coneixes, que has après a través de la teva experiència. I això he fet".
És la més gran de les tres blocaires. Té 30 anys, treballa com a traductora i tot i que també és musulmana, no es tapa els cabells amb el vel islàmic. "He crescut en el si d'una família en què no s'ha donat mai importància a la religió que un professa, sinó a la persona com a ésser humà", diu. El seu llibre és una guia per conèixer els esdeveniments polítics i socials d'Egipte en quatre anys.
A les tres populars blocaires els agradaria veure algun dia traduïts els seus llibres a altres idiomes. Seria una bona oportunitat perquè lectors de la resta del món poguessin conèixer més bé la complexa societat egípcia sota les mirades de tres dones plenes de vitalitat.

Arqueólogos alemanes hallan el palacio de la Reina de Saba

Fragmento del fresco 'Salomón y la Reina de Saba' de Tibaldi, conservado en El Escorial-

Su antiguo Reino, referido en la Biblia y el Corán, se encontraba en la zona de Etiopía

Arqueólogos alemanes han encontrado los restos del palacio de la legendaria reina de Saba en la localidad de Axum, en Etiopía, y desvelado con ello uno de los mayores misterios de la antigüedad, según anunció hoy la Universidad de Hamburgo. "Un grupo de científicos bajo la dirección del profesor Helmut Ziegert ha encontrado durante una investigación de campo llevada a cabo esta primavera el palacio de la reina de Saba, datado en el siglo X antes de nuestra era, en Axum-Dungur", señala un comunicado de la citada universidad.

Etiopía

A FONDO

Capital:

Addis Abeba.

Gobierno:

República Federal.

Población:

73.053.286

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

La nota subraya que "en ese palacio pudo estar custodiada durante un tiempo el Arca de la Alianza", donde, según fuentes históricas y religiosas, se guardaban las tablas con los Diez Mandamientos que Moisés recibió de Dios en el monte Sinaí. Los restos de la residencia de la reina de Saba fueron hallados bajo el palacio de un rey cristiano.

"Las investigaciones han revelado que el primer palacio de la reina de Saba fue trasladado poco después de su construcción y levantado de nuevo orientado hacia la estrella de Sirius", destacan los arqueólogos de la Universidad de Hamburgo.

Estos presumen que Menelik I, rey de Etiopía e hijo de la reina de Saba y del rey Salomón de Jerusalén, fue quien ordenó levantar el palacio en su lugar final. Los arqueólogos alemanes destacan que en ese palacio había un altar, en el que probablemente reposó el Arca de la Alianza, que según la tradición era un cofre de madera de acacia recubierto de oro.

Las numerosas ofrendas que los científicos germanos encontraron en torno al lugar donde debió de estar el altar han sido valoradas por los expertos como una clara señal de que la especial relevancia del lugar se ha transmitido a lo largo de los siglos. El equipo en torno al profesor Ziegert estudia en Axtum desde 1999 la historia de los principios del reino de Etiopía y de la iglesia ortodoxa etíope. "Los resultados actuales indican que, con el Arca de la Alianza y el judaísmo, llegó a Etiopía el culto a Sothis, que se mantuvo hasta el siglo VI de nuestra era", afirman los arqueólogos germanos

Dicho culto, relacionado con la diosa egipcia Sopdet y la estrella Sirius, traía consigo que "todos los edificios de culto se orientasen hacia el nacimiento" de esa constelación, comenta la nota universitaria. Finalmente revela que "los restos encontrados de sacrificios de reses vacunas son una característica también" del culto a Sirius practicado por los descendientes de la reina de Saba.

Els negatius de Mèxic amplien l'obra de la companya de Capa

1. • Fotografies que van ser atribuïdes al reporter o que no tenien un autor clar corresponen a Gerda Taro
   
2. • Entre les 3.500 imatges també n'apareixen algunes de David Seymour i Fred Stein
   

Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein. Foto: FRED STEIN

Taro i Capa, fotografiats el 1935 per Fred Stein.

MÉS INFORMACIÓ

• Doble recuperació

ERNEST ALÓS
BARCELONA

La troballa dels negatius perduts de Robert Capa a Mèxic s'ha convertit en una oportunitat única per seguir redescobrint la figura de Gerda Taro com la gran pionera femenina del fotoperiodisme, injustament oculta rere la imatge de "la nòvia de Capa a qui van matar a la guerra", en paraules de Kristen Lubben, comissària de l'exposició que el Centre Internacional de Fotografia (ICP) de Nova York va dedicar la tardor passada a la fotoperiodista hongaresa. Un dels primers fruits de l'anàlisi dels negatius retrobats ha estat poder atribuir a Gerda Taro imatges que va firmar conjuntament amb Robert Capa mentre treballaven en equip i que, de forma rutinària, s'havien atribuït prioritàriament al cofundador de Magnum. "Estem tornant a Taro el seu treball", va explicar dimarts Lubben a Barcelona.
De fet, segons la conservadora adjunta de l'ICP, a més d'ampliar el nombre d'imatges conegudes o reproduïbles de Capa i completar sèries de fotografies per reconstruir així el seu mètode de treball, una de les principals conseqüències del descobriment serà "deixar clara la qualitat del material de Taro i revelar la de David Seymour, Chim".

UN SEGELL VERMELL
De moment, l'ICP, fundat pel germà de Robert Capa, Cornell Capa, ha identificat tots els reportatges --es confirma que no hi apareix la seqüència del milicià mort a Cerro Muriano-- i ha obtingut còpies de qualitat dels negatius d'una de les tres capses conservades durant decennis pels hereus d'un general mexicà, la que contenia sobres amb tires de pel.lícula tallades. Ja s'ha confirmat una primera sorpresa: els 3.500 negatius de Capa corresponen, a parts iguals, a Robert Capa, a Gerda Taro i a David Seymour, Chim, amb l'afegit d'un parell de rodets d'un altre fotògraf reconegut, l'emigrat alemany Fred Stein.
L'alemanya Gerta Pohorylle i l'hongarès Andre Friedman van treballar en equip des que van inventar al mateix temps els seus pseudò-
nims --que sonaven a Greta Garbo i Frank Capra-- i firmaven conjuntament els seus treballs. Però el fet que utilitzessin formats diferents --ell, una Leica de 35 mm, amb fotografies rectangulars, ella una Rolley, amb negatius quadrats-- ha permès posteriorment atribuir correctament les fotos que van enviar des dels fronts de la guerra civil espanyola. Però des del mes de febrer del 1937 Capa va passar la seva vella càmera a Taro, de manera que es va fer difícil distingir les imatges de l'un i de l'altre fins a la mort de Taro a la batalla de Brunete, el juliol d'aquell mateix any. Fins i tot en els quaderns de contactes (reproduccions positivades de mida petita) estava barrejat el treball de tots dos. "Eren un equip fotogràfic, fins i tot aquests fulls revelen la seva mentalitat col.lectivista", opina Lubben.
Aquí és on apareixen els sobres de les capses mexicanes: molts amb el segell Photo Taro, ja han permès atribuir a la fotògrafa imatges d'autoria fins al moment indistingible, com les dels bombardejos de València i l'enterrament del general Luckács.
En aquests sobres, va avançar dimarts Kristen Lubben en una conferència organitzada per KRTU, han aparegut també imatges inèdites, com algunes en què es veu l'ombra de Taro mentre fotografia. Fins aleshores, la tendència a atribuir imatges a Capa va arribar a nivells absurds: Lubben recorda que una fotografia de Capa filmant amb una càmera de cinema a Segòvia, que va ser feta per Taro, havia estat identificada com un autoretrat.
L'exposició de l'ICP, que el CCCB vol portar a Barcelona, ja va suposar la consagració de Taro com a autora amb una personalitat pròpia. Segons la comissària de la mostra, alguns tics estilístics identifiquen Taro. Com per exemple, els contrapicats heroics de milicians que revelaven la influència de l'estètica soviètica en Taro. O també la forma com els fotografiats interactuen amb la fotoperiodista. "Es pot veure en alguns casos com hi flirtejaven: ens podríem preguntar si això fa que el treball de les fotògrafes sigui en algun cas diferent", apunta Lubben. Però cap imatge com les dels primers plans al dipòsit de cadàvers de València després d'un bombardeig mostren "una fotògrafa tan diferent de tot el que havia fet Capa, molt més macabra".