L'espectacle de la mort

• Joan de Déu Domènech recull en un llibre la història dels suplicis, actes de fe i execucions públiques a Barcelona
• L'última es va practicar, amb garrot vil, el 1897

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Quan passeja per Barcelona, Joan de Déu Domènech hi veu morts. Sota la plaça del Pi, on hi havia l'ossera a la qual es traslladaven les restes dels penjats a la Creu Coberta. A la cantonada dels carrers del Taulat i Llacuna, el Canyet, on es podrien els homosexuals i heretges que no mereixien ni una sepultura digna. Als carrers de la Llibreteria i la Bòria, on començava la processó dels condemnats a qui se'ls amputaven punys, orelles o nas i rarament arribaven vius als cadafals de la Boqueria, el Rec o l'actual Pla de Palau. O a l'institut Milà i Fontanals, que s'aixeca al lloc on es va celebrar l'última execució pública de Barcelona, al garrot, el 15 de juny del 1897.
Domènech recull a L'espectacle de la pena de mort (La Campana) la història de les execucions públiques a Barcelona. En totes les seves variants. Els suplicis que podien acabar o no en mort, la forca, les decapitacions i immersions en aigua reservades als nobles, la foguera --generalment de cadàvers, però no sempre--, els afusellaments i, finalment, el garrot vil.
Els assassinats legals van continuar fins a l'execució de Puig Antich. Però la mort com a espectacle públic --que convertia el botxí en tot un personatge, amb uns guants i una capa groga-- va tenir el seu últim episodi fa 110 anys. Fins llavors, l'objectiu de la pena de mort era "castigar el delinqüent i ser un exemple per a la resta, perquè tots veiessin quin final tenien els infractors de la llei", explica Domènech.
Però la funció pedagògica de les execucions públiques no resultava efectiva --"mentre es penjaven els lladres a l'Esplanada, altres lladres robaven al públic"-- i en canvi el seu gran èxit popular era si fa no fa un espectacle recreatiu. "Era una distracció. El 1897 encara era una gresca, amb venedors de xufles com avui hi ha venedors de samarretes als camps de futbol", explica Domènech, que té clar si és una casualitat que la finalització de les execucions en públic coincideixi amb l'inici dels grans espectacles de la primera societat de masses (el futbol, els toros, la lluita o la boxa).

Venedors de xufles
Actualment, l'espectacle de la mort real s'ha vist substituït per la mort virtual del cine i els videojocs. "No sé si som més bons. Les sobreexposicions a la mort virtual la banalitza. La conclusió és: quines bèsties que som les persones", reflexiona Domènech. Encara que avui difícilment se suportaria l'espectacle de caps, extremitats o intestins penjats com un escarment per totes les portes i places de la ciutat.
Domènech, que va obtenir el premi Sent Soví amb la seva recopilació de les notes gastronòmiques dels dietaris del baró de Maldà, també ha explotat aquesta font inesgotable per recollir dades. També els diaris del Consell de Cent i de la Generalitat i l'exhaustiu arxiu de la confraria de Nostra Senyora dels Desemparats, encara dipositat a la mateixa seu de la germandat que es dedicava a acompanyar tots els executats, avui rectoria de l'església del Pi. Les empremtes de la història sagnant de la ciutat es poden trobar molt i molt a prop. Fins i tot apareixen en el vocabulari popular. Quan s'estava a punt d'executar un o dos condemnats, la Confraria de la Puríssima Sang treia a passejar un crucifix de mida regular. Si n'hi havia més, treia al carrer el Sant Cristo gros.