Parlant d'absència de lideratge

ANTONI Bassas

D'uns temps cap aquí, no fem més que sentir que a aquesta societat li falta algú que la lideri. Dono per descomptat que no ens referim a una persona en concret, sinó a una actitud general dels nostres polítics. Per tant, refem la pregunta i tornem a llançar-la: ¿què és el que afirmem exactament quan diem que trobem a faltar un lideratge?
D'entrada, el que volem dir és que estem cansats de les actuals formes de fer política. Sobretot d'aquelles de joc ras que tracten el ciutadà com si fos curt, i que ara, en època de precampanya, tant sovintegen: buscar la foto oportunitat, aprovar mesures populars o inaugurar amb frenesí. Qui necessiti escriure la seva carrera política amb retolador gruixut manarà però no liderarà.
Per descomptat, liderar no és administrar. Ni que s'administri amb eficàcia. I al cap i a la fi, tots els països tenen un aparell administratiu.
Lidera qui té una idea de país. Qui proposa una meta ambiciosa i n'assenyala la direcció. Qui no repeteix consignes d'aparell sinó que argumenta. Lidera qui no diu una cosa i en pensa una altra (i a sobre se li nota). Qui escolta la gent amb atenció i l'oposició amb respecte. Lidera qui posa el país al davant del partit. Lidera aquell que fa el que creu que ha de fer, no només el que li convé.
Amb l'actual domini dels partits per damunt dels candidats, amb llistes tancades i secretaries d'organització omnipoderoses, no esperin veure gaires líders. El líder es mou, i ja saben que en política, qui es mou no surt a la foto.
També els mitjans de comunicació haurem de canviar moltes actituds. Per començar, aquesta preferència nefasta per la bronca per sobre del debat. Hi pensava dimecres, quan fins i tot un estranger podia sentir l'emoció de la transcendència que irradiava el debat entre Sarkozy i Royal, transmès pel Canal 3/24.
El nivell d'argumentació, la personalitat dels contendents, el patriotisme cívic que es respirava, tot plegat despertava una sana enveja. No sé si són líders. Però m'ho van semblar.