LA PÈRDUA DE CONFIANÇA EN ELS JUTGES // LIDIA FALCÓN

LA PÈRDUA DE CONFIANÇA EN ELS JUTGES // LIDIA FALCÓN
La inseguretat jurídica de l'Estat

1. • Els vaivens en les decisions dels fiscals i els magistrats no poden deixar ningú tranquil

MARTÍN TOGNOLA
MARTÍN TOGNOLA

LIDIA Falcón*

Les últimes peripècies patides pels més alts tribunals de l'Estat (Audiència Nacional, Suprem i Constitucional) han ofert a la ciutadania una representació més aviat esperpèntica de la nostra justícia. Que els magistrats de la sala corresponent de l'Audiència es disposessin a atorgar la llibertat provisional a Iñaki de Juana Chaos i la resta dels magistrats organitzessin una assemblea per evitar-ho; que el fiscal de l'Audiència sol.licités primer 97 anys de presó contra el mateix acusat per haver escrit un article amenaçant en un diari, que més tard modifiqués la petició rebaixant-la a 17, que la sala el condemnés a 12 i que el Suprem rebaixés la pena fins a 3 --s'hi ha d'afegir que, en aquesta última sentència, cinc magistrats van emetre vots particulars: dos a favor de l'absolució i tres per una condemna de set anys---; que el Constitucional recusi un magistrat i es negui a fer-ho amb un altre per la mateixa causa deixa perplex tot aquell que confiï en el nostre Estat de dret.

NOMBROSOS comentaristes molt autoritzats han dit que precisament la capacitat que té la justícia de rectificar les seves prò- pies decisions inicials, que, contràriament, no se sol trobar ni en el poder legislatiu ni en l'executiu, és una de les grandeses d'aquell, que constitueix el pilar fonamental de la garantia de la seguretat jurídica que tot ciutadà té el dret d'exigir al seu Estat.
Però s'ha de ser molt conformista per acceptar plàcidament aquest criteri. Els vaivens que agiten les decisions dels fiscals i dels magistrats no poden deixar ningú tranquil. Se suposa que els doctes jutges que s'asseuen a les més altes estrades de la magistratura coneixen perfectament les lleis que han d'aplicar, així com la jurisprudència emesa amb anterioritat a la seva decisió, i que a més se'ls ha escollit per la seva provada objectivitat i imparcialitat en l'exercici d'una funció tan compromesa. Per tant, que sigui tan just condemnar un acusat a 97 anys de presó com tres pel mateix delicte no ho pot entendre ningú. De la mateixa manera que tampoc és admissible que les querelles internes dels components d'a- quests tribunals, en raó dels interessos partidistes que defensen, els portin a discrepar amb tanta disparitat en els seus dictàmens jurídics.
Però, la veritat que no surt mai a la llum pública és que una de les greus carències del nostre sistema judicial és la falta de seguretat jurídica que estem vivint en els últims anys. En part per les constants modificacions legislatives imposades per un afany normatiu desenfrenat dels nostres diputats, en una altra per l'evident desinformació dels legisladors sobre la societat que sotmeten a les seves disposicions, i finalment pels prejudicis ideològics dels jutges que han d'aplicar les lleis. El resultat és que a Espanya es dicten diàriament milers de resolucions, per part de centenars de jutjats, que són contradictòries entre si. És impossible pronosticar a un client el resultat d'un procediment a partir de les proves i evidències de què es disposi, perquè la resolució judicial dependrà fonamentalment de la ideologia tant política com moral que defensin el jutge i el fiscal, de la biografia d'aquests i fins i tot del bon o mal humor que pateixin en el moment de prendre la decisió. Sobretot en els casos de divorci, custòdia de menors i violència contra la dona.
Algunes d'aquestes resolucions han sortit a la llum pública, per l'escàndol social que provoquen. Sentències que afirmen que no hi ha acarnissament en l'assassinat de la dona que rep 70 punyalades; que neguen el delicte de violació perquè la víctima no va oposar la suficient resistència, ja que li va demanar un got d'aigua al seu violador; qualificacions fiscals d'abusos sexuals, en lloc de violació, de nens d'1 a 5 anys, fins i tot quan van ser sodomitzats, perquè no hi va haver intimidació o violència. Mentre en altres casos, aquests que no es publiquen, tant el fiscal com el jutge estimen amb més rigor el delicte i apliquen la llei en un grau més gran.

CASOS EN què ni s'atenen les declaracions dels testimonis i pèrits i es dicten sentències afirmant simplement que no són creïbles, i altres en què les mateixes proves es tenen en compte. Processos civils en què el fiscal no compareix, tal com estableix la llei, perquè el jutjat es troba sobrecarregat d'assumptes, i altres en què el jutjador es nega a practicar cap prova si el fiscal no hi està present. Tots aquells que se senten familiaritzats amb l'administració de justícia coneixen les arbitrarietats i contradiccions que es produeixen en els diferents jutjats, i fins i tot en les resolucions de les audiències, quan comparen uns casos amb uns altres, unes sentències amb unes altres, uns incidents amb uns altres.
La falta d'unificació de criteris entre els diferents jutjats, audiències i jurisdiccions produeix en el ciutadà la convicció que es troba sota l'arbitri de professionals impulsats per les seves creences ideològiques i de poca estabilitat emocional. Condicions que fan injusta la justícia.

*Advocada