Antonio Franco al Periódico: Lluís Llach i el país petit

Sé que no s'ha de fer, però aviat això quedarà enterrat i no vull que no es faci sentir. Jo no puc dir-ho millor, i m'agradaria saber qui pensa diferent, perque el problema del nostre apis es aquest: ens mirem el melic, però no fem grans els que ja ho son, no fos cas que ens mostressin petits.

Lluís Llach i el país petit

1. • La política no ha tractat bé el músic, el poder convergent no el va reconèixer ni li va facilitar oportunitats
   

ANTONIO Franco
Periodista.

El comiat de Lluís Llach ha estat envoltat d'afecte i reconeixement. El mínim que es pot dir és que se'n va amb la missió complerta. Es tracta d'un artista amb una obra àmplia i robusta, podríem dir que completa, que queda per sempre, i que continuarà sent eficaç perquè té la solidesa i la coherència del que és durador. L'actitud festiva de Llach en el comiat ajuda, per una altra part, a entendre-la com una culminació i no com una desgràcia. A Lluís Llach se l'estima en dos plans. Un, el d'individu públic coherent. Un altre, el d'artista excepcional per la seva qualitat i, de manera especial, per la seva capacitat a l'hora de crear complicitats a través d'una música madura i d'uns textos mesurats i curosos, gens banals, sempre referits a les petites i a les grans il.lusions, als desitjos i a les amargures de la gent del nostre país.

Soc dels que creuen que Llach ha estat i és un grandíssim. Un home amb molt pes específic que ha merescut i ha aconseguit un ampli reconeixement. Però en el moment del comiat queda el regust amarg que, igual que passa amb altres artistes com Raimon, també fins i tot amb Serrat, ha estat poc aprofitat pel nostre país. Ha anat component, fent discos i oferint recitals envoltat de la veneració dels seus incondicionals. Però una cultura com la francesa l'hauria recolzat i exalçat fins a elevar-lo a la categoria de figura de primeríssima línia mundial. Fins i tot ho hauria fet la cultura castellana. Ho podem dir tranquil.lament, únicament amb decepció, perquè ell no ha reclamat mai res a causa de la seva pròpia autenticitat.
No ens equivoquem. L'error no és degut que aquest sigui un país petit, sinó a una cosa diferent. La Caballé o Carreras, sense anar més lluny, als quals Llach iguala dins de la seva pròpia especialitat, han sorgit al mateix país petit i no han pagat el peatge d'un amortiment de les seves potencialitats d'universalització.

Ho diré obertament. La política no ha tractat bé Llach. Ni la cultural ni l'altra. I crec que el lament per aquest fet estava en bona part darrere dels xiulets que molts espectadors van dedicar als dirigents polí- tics que van assistir al recital del comiat a Verges. Penso que no eren xiulets dirigits a les persones concretes, sinó a la categoria, perquè és la categoria, la gent que ha manat després de la recuperació democràtica, la que ha desaprofitat manifestament el capital nacional que en termes de cultura i cohesió suposaven aquests grans mites musicals de la transició.

Aquests destacats artistes que van posar música i poemes primer a la desafecció al franquisme, després al seu ensorrament i més tard al ressorgiment de les il.lusions democràtiques, just quan va morir Franco van començar a ser desplaçats de mil maneres indirectes cap a la categoria b. Havien estat un factor de recuperació lingüística de primera magnitud; havien cohesionat moltíssimes persones al voltant de les idees de país, llibertat i identitat; havien guanyat l'adhesió espontània cap a tot el que suposava recuperació històrica de gent que compartia aquestes inquietuds des d'altres paràmetres culturals. Però quan després del canvi polític li va arribar a Catalunya l'hegemonia del nacionalisme burgès, a aquest li va faltar grandesa i li va sobrar partidisme per ser just amb els que entenien el nacionalisme des de plantejaments d'esquerres. I allà estaven aquests artistes.

És possible que si la qüestió s'hagués plantejat en termes de donar- los subvencions directes les haurien tingut. Però, evidentment, gent com Raimon o Llach ni ho volien ni ho haurien acceptat. En canvi, tenien dret que es creés al seu voltant un ambient natural de reconeixement que es traduís en moltes més possibilitats d'actuar i de desenvolupar-se a l'elevat nivell de les seves possibilitats. Des del poder convergent, com és obvi, no se'ls va atacar mai, però mai els ho van proporcionar. ¡Que poc han aparegut a TV3! ¡Que poc els va projectar el poder nacionalista com a emblemes de la identitat! ¡Com va prevaler el fet que no eren de la mateixa corda! ¡Com se'ls va deixar caure, sense ni el més mínim gest, en la duresa del mercat comercial convencional, mentre es distribuïa generosament suport directe en altres direccions! De manera matisadament diferent, des de la Generalitat pujolista se'ls va aplicar una indiferència semblant a la mostrada cap als escriptors de Catalunya que feien la seva obra en castellà...

Vull creure que no hi va haver un acarnissament especial. En aquella etapa, pràcticament tota la política cultural oficial va patir síndromes semblants, per la seva vocació clientelista enfront d'uns intel.lectuals que majoritàriament anaven per un altre costat. En tot cas, les excepcions que hi va haver van ser degudes a impulsos personals aïllats de gent decent, ja que en aquelles dècades la tònica la van marcar idees que van demostrar tenir continuïtat. En el cas de Llach i Raimon, va ser tan clamorós aquest desdeny mai reconegut que potser es queda curta l'explicació que simplement va actuar la piconadora de l'orto- dòxia ideològica. És probable que, a més a més, de manera subliminal, es projectés des de Palau una altra consideració subjectiva: que eren tristos. Tinc indicis de l'ús d'aquest criteri. El que no són indicis, sinó veritats demostrades, és que almenys hi va haver premis a les alegries: al final de l'era convergent va transcendir que fins i tot hi va haver algun sou fix, en concepte de remuneració per la promoció cultural, en l'àmbit de la cançó una mica més lleugera.

Afortunadament, Lluís Llach se'n va havent estat molt per sobre de tot això, i fins i tot després d'haver dedicat ironies als protagonistes d'aquestes coses. Per això no descarto que en la seva coneguda i poètica al.lusió al país petit pensés més, al cantar-la, en les mentalitats petites que en les dimensions físiques reduïdes.