El debat sobre la pirateria a internet | IDEES

Indignada

Dimecres, 29 de desembre del 2010

Beatriz de Moura Directora editorial de Tusquets

¿De veritat que ens mereixem el país d'irresponsables que, el 22 de desembre, van votar majoritàriament en contra de l'anomenada llei Sinde o llei antidescàrregues? Tots sabem que el PSOE no és a la cresta de l'onada i que el país fa aigües per molts costats. Però senyors representants del poble espanyol, ¡siguem seriosos per una vegada, no som en un pati! Deixem de jugar a qui-fot-més-a-qui amb vista a eleccions i infantils intrigues parlamentàries. ¿Han pensat ni tan sols dos segons que d'una tacada han negat a músics, novel·listes, poetes, assagistes, acadèmics, traductors, el seu legítim dret a protegir les seves creacions del sistemàtic pirateig? No, perquè, segons sembla, vostès ja no pensen: ¿per què, si ja coneixen la resposta abans d'haver-se formulat les preguntes adequades? Ara bé, ¡ja no tornin a recórrer a ells per obtenir el seu suport públic quan el seu prestigi els sembli útil!

Els descerebrats que aquesta setmana han negat als creadors el seu dret a la propietat intel·lectual i als drets d'autor derivats de la seva pròpia obra no mereixen que se'ls passi per alt aquesta barbàrie. Perquè és propi de bàrbars ignorar que la cultura, en totes i cadascuna de les seves manifestacions, no només genera riquesa a un país, sinó que constitueix el seu verdader arbre genealògic, la seva identitat (i si m'equivoco, que em demostrin el contrari). És, per tant, responsabilitat de tots respectar-la, i en particular dels que la regulen.

Sí, estic indignada i fastiguejada de l'obstinada ceguesa d'aquests gestors polítics. A mi que ja no em busquin, perquè no em trobaran. No podria, ara mateix, dialogar amb els que menyspreen el talent condemnant al no-res la imaginació, la investigació i el coneixement. Amb la dictadura, aquest país va ser un erm cultural; 35 anys després, amb la perversa excusa d'una llibertat d'expressió mal entesa, podria tornar-ho a ser quan callin els seus creadors o busquin una millor sort en un altre lloc. No, no m'avergonyeix enfurismar-me, encara que m'estavelli contra una majoria serva de la seva ànsia de poders i de la seva pertinaç ignorància.

¿A qui serveix l'Església?

¿A qui serveix l'Església?

Emma Riverola Escriptora

A les 11 del matí la vida bull al barri del Raval. Enric Canet, escolapi, biòleg i directiu del Casal del Raval, em rep a la porta d'un pis ple de gent que va i ve. Demana dos segons d'espera mentre pregunta si hi ha alguna sala lliure. Tenim sort.

El contrast 8 Immobilistes i reformistes pugnen en el si de l'Església. REUTERS / CATHAL McNAUGHTON

Més informació

• Cristians progressistes volen una Església «més humana i pròxima»
• El Govern avala la seguretat tot i la pèrdua d'un dossier
• Els Mossos passen per pisos de la 'zona papal' per saber qui hi viu
• El Govern confina la llei de llibertat religiosa
• El Papa arriba entre visques i protestes
• PARTICIPEU: ¿Us afecten les alteracions per la visita del Papa?
• LES APORTACIONS DELS LECTORS
• PARTICIPEU-HI AMB LA VOSTRA REFLEXIÓ

• Tags: Societat

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 06 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

A la tarda, a l'Eixample, la impressionant església de la Mare de Déu dels Àngels està gairebé a les fosques. En una capella lateral, una quinzena de persones escolten el rector, Rafael Méndez. S'acaba la missa i uns minuts després, Méndez, ara vestit amb camisa i jersei, ens rep en un despatx contigu a la sagristia. Quan adverteix la presència del fotògraf, es retira per canviar-se. Reapareix immediatament vestit de negre i amb l'alçacolls de clergue. Quan el fotògraf acaba la seva feina, el sacerdot es descorda el coll i s'arremanga. Un gest premonitori de la intensitat que agafarà la discussió que mantindrem. A les converses amb Méndez i Canet, la passió i la convicció brotaran a dojo.

Canet comença ensenyant les cartes: «El govern de l'Església hauria de treballar pels més desafavorits. Però està massa preocupat mirant-se el melic. És un món endogàmic. Tancat». I cita el títol del llibre de Jacques Gaillot: Una Iglesia que no sirve, no sirve para nada. Méndez agafa posicions i afirma que sovint la crítica parteix del prejudici: «¿Què vol dir ser a prop del carrer? ¿Beneir la permissivitat? L'Església diu tot el que ha de dir, qui no es vegi capaç de seguir el camí, que no segueixi. S'ha de dialogar amb la societat, però de manera assenyada, profunda. Aquesta és la manera d'ajudar al progrés real».

Això no és una democràcia

La crítica de Canet al sistema de govern de l'Església és totalment demolidora: «No hi ha democràcia. Es discrimina la dona en l'accés al poder i no hi ha llibertat d'expressió. S'ha perdut el temps de la utopia i ens hem enterrat en normes i més normes, en interpretacions perverses d'alguns fragments de l'evangeli».

Canet persuadeix amb la seva mirada magnètica. Méndez ho fa amb la seva contundència. «L'Església no és una democràcia -assegura aquest últim-. No se li poden aplicar els esquemes polítics. Però busca el consens. Darrere el nomenament de cada bisbe, hi ha moltes consultes, molts informes i moltes opinions sobre les aptituds d'aquella persona. No es governa a cop de sabre».

Canet ha posat sobre la taula els temes més delicats: la discriminació de la dona i el silenci dels teòlegs. Méndez situa el veto del sacerdoci a la dona en la tradició apostòlica. Però admet que li falten elements d'estudi per decidir sobre el tema. Amb aquesta apreciació sembla que surti a la superfície el professor d'economia que vol ser rigorós amb ell mateix. En canvi, s'estendrà sobre les advertències als teòlegs: «Per a l'Església són molt importants les aportacions dels teòlegs, però aquestes han de beneficiar tothom. Cal mesurar les turbulències que poden provocar. Hi ha temes que no s'han d'abordar en segons quin moment. Som una comunitat d'1.200.000 persones i s'ha de tenir en compte la seva realitat i la seva pluralitat. Cal pensar molt bé els missatges abans de generalitzar-los».

L'ús del poder

¿Una Església que observa des de les altures o que dialoga de tu a tu? ¿És realista plantejar-se la renovació d'una institució que amb prou feines ha evolucionat des de la seva creació? Canet augura: «Crec que l'Església catòlica aviat patirà una crisi molt forta per falta de vocacions». ¿Molt aviat?, pregunto mirant de situar aquesta locució adverbial de temps en 2.000 anys d'història. «D'aquí uns deu

anys -respon sense vacil·lació-. I llavors hi haurà una renovació. El dia que es convidi a ser sacerdot a qui ho vulgui ser, independentment de si és home o dona, casat o solter, aquell dia hi tornarà a haver vocacions. S'ha de separar l'Estat i l'Església. Fer fora la Cúria del Vaticà. Diluir-nos en el món i treballar colze a colze amb qualsevol persona. L'exemple el trobem en la visita del Papa. No hi estic en contra, però sí de la manera com es planteja. El Papa hauria de ser un impulsor de la justícia. L'Església té massa poder».

«Sí, l'Església té poder». Méndez s'exalta des de la cadira i gargoteja en un foli per subratllar les seves paraules. «El de les pedres i el de les persones, el de la gent que creu en ella. Aquesta és la seva força i aquí radica la seva independència. L'Església actua més per convicció que per poder. Així s'han fet les catedrals, amb els diners que la gent ha donat i amb les oracions de gent senzilla i no tan senzilla, que supera l'estructura precisament perquè se la creu».

Pèrdua de vocacions

Una Església sustentada en la duresa de les pedres i en la calidesa de les creences, però amb una creixent pèrdua de vocacions. ¿Com s'ha d'afrontar el futur? Méndez comença: «La doctrina catòlica ha de tenir en compte la fidelitat als que ens han precedit i als que tenim al costat. S'ha d'anar avançant, però amb prudència. I sempre amb Jesucrist com a referència». I Canet acaba: «Molta gent s'ha sentit expulsada de l'Església. D'aquesta Església. Però jo crec en l'esperit, en Jesús com una raó de futur i d'esperança per als perdedors de la Història. Hem de trobar un camí comú entre tots els que lluiten per uns valors des de la transcendència, però que se senten a la frontera d'una estructura que no comparteixen. I aquesta via també l'hem de compartir amb persones que formen part d'altres confessions».

Sinéad O'Connor: An Open Letter to the Pope

Sir,

Your remarks made last week concerning church authorities' handling of child rape complaints give the impression that neither John-Paul II nor yourself knew of how these complaints were being managed.

Can you please make clear exactly who has been running the church since 1979?

You have said church authorities did not act quickly nor decisively in dealing with allegations. This is entirely dishonest.

In fact church authorities acted extremely quickly and decisively, but in protection of rapist priests and the church, not of children.

In your letter to Irish mass-goers you stated that the Irish hierarchy, in covering up rape and transfering known rapists to other parishes, where many more children were raped, had done so out of "a well-intentioned desire to protect the reputation of the church."

If there is any such well-intentioned desire on your part then why have you not in outrage fired every employee of the church who contributed even in the remotest of ways, consciously or uncsonciously, to the attack on Christ himself as made manifest in those children who were raped?

It looks extremely bad that you have not done so. And that you continue to set up lies and smoke-screens and treat us as if we are stupid.

Spokespeople on your behalf keep saying, falsely, that hierarchies acted independently of The Vatican, when countless pleading letters from bishops to The Vatican show that is not the case, as do the specific instructions issued by The Vatican in 1962 to all bishops in the world for dealing with allegations of rape and abuse.

As you are aware, those instructions required the cleric taking complaints, as well as the victim making the complaint, to sign an oath of silence under threat of excommunication.

Your letter of 2001 to all bishops in the world confirms the 1962 instructions were in operation until 2001.

Why do you allow your representatives to lie?

All reports carried out in the four corners of the earth have found, independently of each other, that the church's main concern in dealing with abuse was the preservation of its assets and reputation and that the welfare of children was not a consideration.

As an example I refer you to the fact that in 1987 the church in Ireland took out a series of insurance claims in every diocese in order to protect the church from claims they foresaw would be made.

The church then sat back and did nothing until 1995 when complaints became public knowledge.

The reports show that without exception each diocese in the world behaved in exactly the same manner when dealing with allegations.

If hierarchies had been acting independently of The Vatican there would have been differences in their behaviour.

We deserve better than lies and insults to our intelligence.
The Holy Spirit deserves better.

As long as the house of The Holy Spirit remains a haven for criminals the reputation of the church will remain in ruins.

Finally, your statement that you hope the church's "humiliation will help the victims" is deplorable on two levels.

One: not one member of The Vatican has publicly displayed an iota of humility over this issue. Instead each person who has spoken has done so most arrogantly and dismissively.

Two: how dare you use the word humiliation to describe what you and the church are going through? Hope and pray, and thank God that you will never know the abject humiliation of children who were raped by monsters in the employ of your church. That is true humiliation.

El principal operador del port de BCN va oferir el seu imperi per importar coca

COP POLICIAL AL TRÀFIC D'ESTUPEFAENTS

El principal operador del port de BCN va oferir el seu imperi per importar coca

La xarxa volia introduir la droga amagada en contenidors de ferralla procedents de Panamà

La policia va descobrir José Mestre, propietari del Grupo Mestre, en la reunió amb un narco

Dimecres, 30 de juny del 2010

ANTONIO BAQUERO
BARCELONA

Vots:

+20

-1

Comentaris (16)

Al cinturó, un dels detinguts hi portava set telèfons Blackberry. Darrere de cada un, un adhesiu amb un nom: el de l'única persona a qui es podia trucar amb l'aparell i l'única que hi trucaria. Segons fonts pròximes a la investigació, els agents van trobar un mòbil que només comunicava amb el telèfon de José Mestre, el propietari del Grupo Mestre, la principal operadora de càrregues del port de Barcelona. Però a l'adhesiu del mòbil no hi figurava el seu nom, sinó un sobrenom: el Don.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 29 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 30 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El Don és uns dels 15 detinguts en una operació portada a terme per agents de la Unitat Contra el Tràfic de Droga i el Crim Organitzat (Udico) de Barcelona i de la Udico central del Cos Nacional de Policia. L'operatiu ha permès desmantellar una xarxa de narcotraficants que, usant presumptament l'estructura empresarial de Mestre, volia convertir el port de Barcelona en la porta d'entrada a grans carregaments de cocaïna pura. En un altre operatiu al Prat s'han incautat 150 quilos de coca.

COBERTURA COMERCIAL / Les investigacions es van iniciar l'agost del 2009, quan van arribar indicis d'una xarxa de narcos que, des de Panamà, intentava introduir a Espanya grans quantitats de coca amagada en contenidors. La xarxa havia entrat en contacte amb un ciutadà espanyol propietari de diverses empreses que estava disposat a posar a disposició dels narcos les seves companyies per dotar de cobertura comercial la importació de contenidors. La xarxa va crear per introduir la droga una empresa fantasma per importar ferralla.

Al maig, un dels narcos de la coca va viatjar a Barcelona per entrevistar-se amb l'empresari. La sorpresa per als agents va ser descobrir que la persona a qui el narco anava a veure era ni més ni menys que José Mestre, el multimilionari propietari del Grupo Mestre, l'operadora de mercaderies més gran del port.

Dimarts de la setmana passada, agents de la Udico es van personar a la terminal de càrrega del port i es van dirigir a la seu del Grupo Mestre, on van requerir la presència de José Mestre. Li van comunicar que anaven a obrir un contenidor procedent de Panamà que podia contenir droga. L'empresari va estar present quan es va obrir el contenidor i una grua el va bolcar perquè alliberés la càrrega de ferralla. Diversos policies van estar cinc hores removent ferros fins que van començar a emergir bosses d'esport. Al final, en van aparèixer vuit. A l'interior, els agents hi van trobar 202 quilos de cocaïna pura amb un valor de mercat d'entre 48 i 60 milions d'euros.

'MIRÓS', 'PICASSOS' I PERNILS / Llavors va ser quan Mestre va ser detingut. L'empresari, considerat una de les principals fortunes de Catalunya, va ser acompanyat pels agents fins a la seva vivenda, una mansió de quatre plantes a Pedralbes. Allà va començar un registre de la casa que va revelar l'altíssim nivell de vida del detingut. La policia hi va trobar sis quadros de Miró, quatre de Picasso, un nonell i un tàpies, tots comprats a Sotheby's. Al celler, juntament amb 12 pernils 5 Jotes, una selecció dels vins més exclusius. Al garatge, un Rolls Royce valorat en 500.000 euros, un Mercedes SLR McLaren (549.000 euros), un Porsche Cayenne, un Range Rover, un Mercedes tot terreny i quatre Smart. Tots comprats aquest any.

Susanna Rojas: «Els aconsello a tots que visquin el present»

Susanna Rojas Afectada d'ELA. L'esclerosi lateral amiotròfica li va minant el físic. La fortalesa i la capacitat d'estimar segueixen intactes.

Susanna Rojas: «Els aconsello a tots que visquin el present»

Diumenge, 20 de juny del 2010

Núria Navarro

Vots:

+36

-0

Comentaris (5)

L'agost del 2008 la vida de Susanna Rojas (Mataró, 1973) va fer un tomb inesperat. Un canvi hormonal després del part de la seva segona filla podria haver accelerat l'aparició de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una lacerant malaltia neuromuscular degenerativa que pateixen uns 400 catalans. Camina i parla amb dificultat, però s'agafa fort a la vida.

JOsep GARCÍA

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 88 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 20 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

–Durant 16 anys vaig treballar com a auxiliar de clínica a l'Hospital de Calella. M'agradava. Tenia ­contacte amb la malaltia, però no em vaig imaginar mai que seria a l'altre costat.

–¿Com va saber que era a l'altre costat?

–Tres mesos després de néixer la meva filla Berta –ara té 2 anys–, pujava amb ella a coll els 30 esglaons d'accés a casa i vaig notar que la cama dreta tenia menys força. Com que era feliç, no hi vaig donar importància. A l'acabar la baixa maternal, vaig tornar a la feina i vaig veure que hi havia alguna cosa que no era normal.

–Va consultar el metge.

–Sí. Però no va veure res i em va enviar al neuròleg. Durant sis mesos em van fer analítiques, ressonàncies completes, puncions lumbars...

–L'ELA es diagnostica descartant altres malalties.

–Així és. Al cap de nou mesos la llengua va començar a tremolar i el ­llavi superior a moure's una miqueta. Els doctors em deien que hi havia alguna cosa, però no sabien què. Em vaig començar a preocupar. Renunciar a la feina va ser el primer cop dur –esperava que em retirés la Primitiva, no aquest cos (riu)–. Després, al donar la sopa a la meva filla, vaig haver de recolzar el braç a la taula. Al final l'electromiograma va revelar en un 90% que es tractava d'ELA.

–Una notícia atroç.

–Em vaig passar dos dies consultant internet i plorant. El problema d'aquesta malaltia és que no saben per què afecta les neurones motores i, per tant, no saben com tractar-la. Imagini's que avui li diuen que no podrà caminar mai més.

–Impossible imaginar-s'ho.

–Els primers mesos van ser horribles. Vaig començar a pensar que ja no podria agafar la meva filla a coll. El meu marit, que és transportista, treballa de les 5.30 del matí a les 9 de la nit. Em vaig atabalar. Tenia molta ràbia interior i la projectava contra la meva filla gran, la Sara. Vaig veure que no era just. Així que vaig demanar ajuda psicològica.

–¿Va servir?

–Sí. Sé que la malaltia s'anirà generalitzant. I caldrà assumir cada pèrdua. Al febrer anava amb les nenes en cotxe i el peu del fre no em va respondre. Ja no puc conduir. L'important és que no afecti els pulmons. Si és així, malament...

–A Stephen Hawinkg fa 40 anys que l'hi van diagnosticar i ell segueix.

–Comencen a dubtar que tingui ELA. L'estadística diu una altra cosa. A vegades m'agradaria tenir un càncer, perquè almenys el metge et dóna pautes de lluita. Jo no puc fer res. No hi ha res a fer. Però sí que he aclarit algunes coses.

–¿Les comparteix?

–Quan estàs sa no valores la quotidianitat: anar a buscar el pa, passejar. ¡Avui ho veig tot tan diferent...! Vaig plorar mesos la perspectiva d'anar en una cadira de rodes elèctrica. Ara em sembla una formidable solució per portar les meves filles al col·legi.

–¿Les seves filles noten què passa?

–A vegades m'ennuego amb l'aigua i vénen a donar-me copets a l'esquena... La psicòloga em va dir que era important no mentir. A la gran l'hi anem explicant a poc a poc: per què no puc agafar un gerro d'aigua, per què no la porto a la piscina, per què no tornaré a treballar...

–Amb dues nenes petites i el marit en ruta, ¿com s'organitza?

–La meva mare i el meu cunyat m'ajuden. Jo arreglo les nenes, faig l'esmorzar, poso rentadores... Dos dies per setmana vaig a la piscina i dos més ve una fisioterapeuta. A la tarda intento ser com qualsevol altra mare, però a les 9 de la nit estic feta una porqueria. Tot el que puc fer, ho faig.

–Això l'engrandeix.

–La vida no és com volem. Jo he après que avui és un dia únic i irrepetible. El passat ja no existeix i el futur és desconegut. Els aconsello a tots que visquin el present. Avui estan vius i sans, però no hi ha garantia que ho estiguin demà. Ens oblidem de les coses que són importants de veritat.

–¿Què és important de veritat?

–La família. El primer que vaig preguntar als metges és si l'ELA era hereditària. Quan vaig saber que no... Estic coixa, parlo malament i sé que ja no seré mai independent, però avui tinc vida, les meves filles i el meu marit estan bé, i s'ha ­d'aprofitar.

La Masonería liberal reivindica el principio constitucional de aconfesionalidad

RAFAEL FRAGUAS - Madrid - 18/06/2010

Cuatro obediencias de la masonería liberal española reunidas este jueves en el Ateneo de Madrid dieron a conocer, por primera vez, un Manifiesto por la Laicidad en el que preconizan un replanteamiento de las relaciones entre la Iglesia católica y el Estado español. En el manifiesto reivindican un marco igualitario y libre, sin prevalencias en cuanto al cumplimiento por el Estado del mandato constitucional sobre la aconfesionalidad. Las cuatro obediencias masónicas consideran menoscabado este principio por la preeminencia de la Iglesia católica en la vida institucional, en detrimento de otras confesiones religiosas. Asimismo, la masonería liberal propone plantear a las organizaciones sociales, civiles y progresistas una campaña destinada a suprimir la casilla de la declaración de la renta reservada a la financiación de la Iglesia católica por los contribuyentes, así como un cambio de denominación que se refiera a ley de Libertad de Conciencia, en vez del enunciado ley de Libertad religiosa ahora en boga, donde ésta pueda ser integrada en aquella.

En la reunión auspiciada por el foro de diálogo Ágora, cuya presidenta Carmen Serrano moderó el encuentro, intervinieron también Ana María Lorente, Gran Maestra de la Gran Logia Femenina de España; Paloma Martínez Sierra, Presidenta de la Federación Española del Derecho Humano; Jordi Farrerons, Gran Maestre de la Gran Logia Simbólica de España, así como Aimé Bataglia, del Gran Oriente de Francia.

Las participantes resaltaron que el principio de aconfesionalidad del Estado que recoge la Constitución de diciembre de 1978 en su artículo 16º, "quedó sin efecto en la práctica tras la suscripción de un Convenio Iglesia-Estado emitido apenas seis días después de la entrada en vigor de la Constitución española, en enero de 1979". A juicio de Carmen Serrano, "la democracia incluye la laicidad como requisito imprescindible de respeto a la diversidad".

Ana María Lorente, por su parte, resaltó las "inercias mentales aún vigentes imprimieron un troquel patriarcal a las sociedades ya desde hace 4.000 años, así como una concepción solar y masculina de la divinidad; durante todo este tiempo", añadió la Gran Maestra de la Gran Logia Femenina de España, "por el hecho de ser mujer, la mitad de la sociedad ha vivido bajo un sistema de creencias que le ha impedido desarrollarse libremente". Por ello, abogó por la laicidad "como garantía de una sociedad sin discriminaciones, donde poder ser educada en la tolerancia y en el pensamiento crítico, capaz de poner en cuestión todo tipo de dogma. Asimismo, propuso una "complicidad fraternal de los dos polos de la Humanidad, hombres y mujeres", y preconizó después una sociedad "donde los derechos humanos no sean un mero enunciado".

Según Jordi Farrerons, "la laicidad es un espacio de convivencia respetuoso con todo tipo de creencias e ideologías". Para Farrerons y pese al principio constitucional, "pervive una confesionalidad sociológica del Estado aún después de transcurridas tres décadas de vida democrática en España y a cuyo amparo se produjo la legalización de la Masonería, el 28 de enero de 1980, que desde entonces se ha desarrollado". Igualmente, criticó la identificación de anticlericalismo y laicidad, ya que considera a ésta como un factor de integración social. Por su parte Paloma Martínez Sierra subrayó que España sigue siendo de facto un Estado confesional, y reivindicó una espiritualidad no confesional que la laicidad ampara. Martínez Sierra propuso una convocatoria abierta a las organizaciones progresistas para participar en una campaña que elimine de la declaraciòn de la renta el apartado destinado a la financiación de la iglesia católica. También se mostró partidaria de denominar ley de Libertad de Conciencia al proyecto de legislar sobre libertad religiosa, por estimar que su ámbito es sería más amplio y que la incluiría.

Aimé Bataglia, del Gran Oriente de Francia, hizo una descripción del laicismo al que consideró complementario de la tolerancia. Añadió que "no cabe confundir el espacio público, en el que se mueven los Estados, y el privado, donde tienen lugar las distintas creencias", confusión en la que, a su juicio, "se encuentran los fundamentalismos religiosos y estatales". Reivindicó las creencias como expresiones de los anhelos y deseos del espíritu humano en la esfera de la conciencia y propugnó "luchar contra la pereza mental que crea inercias capaces de adormecer la inteligencia y la vitalidad del espíritu crítico", al que atribuyó el progreso humano.

Steve Jobs: "El fin de la era del PC es inevitable"

El patrón de Apple no cree que Foxconn sea una fábrica de explotación.- Asegura que pensó en el iPad antes que en el iPhone pero que optó por entrar primero en el mercado de la telefonía porque era más voluminoso

EL PAÍS - Barcelona - 02/06/2010

Steve Jobs ha participado en una larga charla en la conferencia D8 que se celebra en California. El patrón de Apple ha segurado que estamos en la era del fin del PC tradicional. Un augurio, ya formulado, que ha expuesto con detalle. Según Jobs, cuando EE UU era una nación agraria los coches eran camiones porque se necesitaban en las granjas. Cuando las ciudades crecieron empezaron a llegar los automóviles con dirección asistida y cambios automáticos. "Los PC van a ser como los camiones, existirán pero únicamente una pequeña parte de la población los necesitará". Jobs defiende que los avances en procesadores y chips permiten que dispositivos como el iPad hagan las tareas habitualmente encomendadas a los ordenadores de sobremesa. El inicio de la era post-PC incomoda pero es inevitable. Con las tabletas, por ejemplo, "usted tiene una relación más directa e íntima con Internet, los medios de comunicación, las aplicaciones y sus contendios", ha afirmado. Jobs ha explicado que concibió el iPad antes que el iPhone, pero que paralizó el proyecto porque vió la oportunidad de romper el mercado de la telefonía, mucho mayor, en número de unidades, que el de los ordenadores.

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Sobre la filtración de imágenes del iPhone en Gizmodo, Jobs ha dicho que no está claro que un ingeniero de la empresa se lo dejara en una cervecería y apunta la hipótesis de un robo. "Es una gran historia", donde no excluye el sexo, que puede convertirse en una película. Jobs asegura que mucha gente le aconsejó no entrar en conflicto con Gizmodo y su periodista, pero ha defendido que no puede permitir que se compre una propiedad robada y que se trate de extorsionar.

Google y Flash

En el diálogo, se ha tratado la competencia con Google. Para Jobs ha sido Google quien ha decidido competir con Apple, en referencia a su entrada en el mercado de los teléfonos móviles porque el anunciado sistema operativo Chrome todavía no es una realidad. "Son ellos quienes decidieron competir con nosotros porque Apple no ha entrado en el mercado de las búsquedas". Jobs rechaza hablar de guerra aunque admite que tampoco en su día contempló la competencia de Microsoft como una guerra de plataformas y quizá por ello perdieron. "Nosotros nos dedicamos a construir el mejor producto". Jobs prefiere el mercado particular al corporativo porque el consumidor decide personalmente lo que le gusta y en las empresas las decisiones de compra las toman personas en departamentos que, a veces, "están confusas".

Jobs ha vuelto a justificar su oposición a Flash. Apple, asegura, tiene éxito porque sabe escoger los caballos que debe montar y ha recordado que la empresa, con iMac, fue la primera en abandonar los discos floppy. "Si sabes escoger te ahorras una enorme cantidad de trabajo".

La explotación laboral

Con respecto a la cadena de suicidios en la fábrica china, Foxconn, que ensambla el iPad y otros productos de Apple y otras multinacionales, Jobs ha mostrado su preocupación, ha afirmado que están investigando la situación pero que no cree que sea una fábrica de explotación. A raíz de estos suicidios Foxconn ha anunicado una subida salarial del 20% a todos los trabajadores de sus plantas. La compañía sostiene que detrás de los suicidios hay motivos personales, pero varios abogados laboralistas lo atribuyen a la presión productiva y al aisalmiento social de los trabajadores. El salario mensual medio de un trabajador de la empresa ronda los 112 euros al mes, pero acumulando horas extras pueden llegar a los 236. Activistas chinos han intendo investigar la situación laboral de estas fábricas. Uno de ellos, que consiguió ser contratado, ha sido detenido por la policía y ha tenido que firmar un compromiso de confidencialidad.

En el diálogo también ha aparecido el tema de la tienda de aplicaciones y el control que ejerce Apple sobre los contenidos de la misma donde, por ejemplo, se excluyen los de tipo erótico. Jobs ha recordado que Apple apoya plataformas abiertas como el HTML5 y que en el caso de la Apple Store hay una serie de reglas orientadas a garantizar su buen funcionamiento.

Al margen de este encuentro en California, Jobs utiliza otras plataformas para explicar sus posiciones. Una de ellas, muy frecuentada últimamente por el patrón de Apple, es el correo elecrónico. Una de las últimas polémicas que ha abierto ha sido a propósito de la pornografía y la censura de contenidos eróticos en las aplicaciones de Apple. En un sitio que, casualmente, pertenece a la misma empresa que Gizmodo, un enfurecido internauta negaba hace un par de semanas que Apple representara la revolución porque la revolución es libertad. Y Jobs le respondióque la libertad consiste en ser liberado de los programas que roban los datros personales, liberado de los programas que vacían la batería y "liberado de la pornografía". El mensaje concluye con la misma idea expuesta en California, "los tiempos cambian y algunos representantes del mundo del PC tradicional sienten que su mundo está en trance de desaparecer y tienen razón". La industria del porno ante la evidencia de que es imposible entrar en el negocio de las aplicaciones de Apple está adaptando sus páginas web, sin Flash, para que puedan ser accesibles desde el navegador de un iPhone o un iPad.