Ja es pot negar el genocidi nazi

1. • Eliminar el càstig del negacionisme no enforteix la llibertat d'expressió i pot afectar la convivència
   

TOÑO VEGA

CARLOS Jiménez Villarejo*

Fa temps, un jutjat de Barcelona va condemnar el titular de la Librería Europa de Barcelona per dos delictes de genocidi, un de consistent a negar o justificar l'extermini nazi dels jueus, i l'altre a fer una crida a la discriminació, l'odi i la vio- lència per motius racistes. La condemna va quedar en suspens perquè l'Audiència de Barcelona, abans d'arribar definitivament a una resolució, va plantejar, ja relativitzant els fets, que, davant de "meres opinions sobre fets històrics", el primer delicte podria contradir el dret fonamental a la llibertat d'expressió i, per tant, ser inconstitucional. Finalment, transcorreguts set anys, el Tribunal Constitucional, amb una forta oposició en el seu si, ha resolt que l'acció de negar els delictes de genocidi està emparada per aquell dret i la llibertat de càtedra, i que, per tant, està mancada de rellevància penal. Així doncs, ja es pot afirmar impunement que el nazisme, l'estalinisme i altres règims totalitaris no van portar a terme desplaçaments forçosos de població i no van cometre assassinats, tortures ni violacions en massa.
Convé recordar els fets que van fonamentar la condemna: "L'acusat Pedro Varela Geiss ... ha estat procedint de forma habitual i continuada ... a la distribució, difusió i venda de tota mena de materials en suport documental i bibliogràfic, llibres, publicacions, cartes, cartells, etcètera, en què, de forma reiterada i inequívocament vexatòria per al grup social integrat per la comunitat jueva, es negava la persecució i el genocidi soferts per aquest poble durant el període històric de la segona guerra mundial". Davant d'aquests fets, la resolució de l'alt tribunal --de la qual és ponent Eugeni Gay-- és greument errò- nia i preocupant. Les raons són òbvies. La mera negació de genocidis que han estat constatats i acre- ditats implica un greu i evident menyspreu respecte a les persones que els van patir i un atemptat contra tota la societat, pel fet que constitueix una incitació a l'odi contra uns determinats col.lectius per raons racistes o xenòfobes. La tesi del tribunal, que elimina el càstig penal d'aquesta conducta, no enforteix la llibertat d'expressió, sinó que més aviat representa un perill seriós que es pugui generar un clima d'acceptació i oblit de tals delictes. Això és manifestament improcedent en una societat democràtica, i a més a més propicia el sorgiment de brots de violència racial o ètnica.

SENTÈNCIESanteriors del Constitucional, després de subratllar que el dret a la llibertat d'expressió no és absolut, recordaven, en relació amb els crims nazis, que cal distingir entre el que són "meres afirmacions, dubtes o opinions respecte a l'Holocaust ..." i "les opinions que presentessin judicis ofensius, que no es limitessin a aportar correccions exclusivament personals de la història sobre les persecucions dels jueus, o sobre qualsevol altre tipus d'homicidi comès, sinó que comportessin imputacions efectuades en descrèdit o menyspreu de les víctimes d'aquest, que no podrien quedar emparades pel dret reconegut a l'art. 20.1 a) CE".
Precisament, l'acció tipificada per l'article 607.2 del Codi Penal, la negació del delicte de genocidi, consisteix no únicament en la mera difusió d'idees o opinions sobre els fenòmens genocides, sinó també en el fet que aquesta difusió, amb un propòsit discriminador i ofensiu per a les víctimes, mira de generar un estat d'opinió que sigui favorable al genocidi planificat i siste- màtic. I és el que aquest precepte castiga en les dues formes de negació o justificació: la presentació del delicte de genocidi com un acte just en termes tals que suposa una incitació, per indirecta que sigui, a cometre'l.
I és per tot plegat, doncs, que la proposta de decisió marc relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia (Consell de la UE del 20 d'abril del 2007) fixa l'obligació dels estats membres d'adoptar mesures que garanteixin el càstig no solament de l'apologia pública dels crims de genocidi, sinó també de la negació o trivialització flagrant d'aquests, en els casos en què "la conducta s'executi de tal manera que pugui implicar una incitació a la violència o a l'odi" contra el grup social afectat. És a dir, la proposta esmentada segueix el criteri que estava vigent al Codi Penal espanyol. I, per descomptat, no es planteja cap dubte sobre el fet que la negació dels crims de genocidi obliga els estats a adoptar mesures punitives sempre que hi concorri el pro- pòsit ja esmentat.

ÉS
SIGNIFICATIUque el fiscal s'oposés a la posició del Constitucional i que reconegués el ressorgiment en els últims temps de moviments xenòfobs --clarament inspirats en els postulats defensats al seu dia pel nacionalsocialisme-- l'expansió dels quals pot generar un notable risc de desestabilització del sistema democràtic, cosa que constitueix una justificació suficient per al manteniment d'aquest delicte, així com per a la ingerència estatal en el dret a la llibertat d'expressió respecte d'aquelles opinions o judicis de valor que poguessin atemptar contra l'interès general. Sempre amb l'objectiu d'evitar que, per mitjà de la difusió d'idees o doctrines de contingut xenòfob o discriminatori, arribessin a l'opinió pública un conjunt de missatges que poguessin generar plantejaments clarament contraris als drets humans i favorables a la comissió de delictes contra la humanitat.

* Exfiscal anticorrupció.

Alemanya estrena la navegació mercantil amb tracció d'estel

1. • El sistema estalvia fins a un 50% de combustible i redueix la contaminació
   
2. • La companyia Sky Sails diu que la iniciativa ajuda contra el canvi climàtic
   

L''MS Beaufort' amb estel. Foto: SKY SAILS

ESTHER CELMA
TARRAGONA

Dues companyies alemanyes botaran avui a Hamburg el vaixell destinat a reinventar la navegació de vela. L'MS Beluga Sky Sails, de 133 metres d'eslora, serà el primer navili mercant remolcat per un estel de 160 metres i tracció mecànica. L'estel, que recorda un parapent, s'eleva amb un pal automàtic i vola a més de 100 metres. Com que a aquesta altura els vents són més forts, l'energia és el triple de la que s'obté amb les veles tradicionals.
L'enlairament i l'aterratge de l'estel són automàtics i duren 20 minuts com a màxim. Aquest nou sistema de navegació pot reduir la despesa de combustible fins a un 50% en condicions òptimes de vent. La càrrega del vaixell pioner ja és una proclama d'intencions sobre l'energia eòlica: aerogeneradors fabricats a Esbjerg (Dinamarca) amb destí a Houston, a Texas.
El nom del vaixell tampoc és casual. Beluga correspon a la naviliera Beluga Group, amb seu a Bremen, i Sky Sails, a la firma d'Hamburg que ha desenvolupat en els últims sis anys estels amb una potència de propulsió de 6.800 cavalls. La seva premissa és que el vent és la font d'energia més rendible a alta mar, però que no s'utilitza perquè, fins ara, cap sistema de vela ha complert els requisits de força i velocitat que exigeix la navegació comercial.
Segons la web de la companyia Sky Sails (www.skysails.info), el nou sistema suposarà un estalvi d'entre un 10% i un 35% de combustible cada any. A efectes pràctics, 280.000 euros per a un vaixell de càrrega de 80 metres. Això ajuda les navilieres a ser competitives, tot i que es disminueixi la taxa de càrrega. Per una altra part, l'estel millora la seguretat del vaixell, ja que ajuda a estabilitzar-lo a alta mar, i és un sistema de propulsió alternatiu en el cas que falli el motor.

CANVIAR LA SITUACIÓ I
també pot ser una bona manera de combatre el canvi climàtic. Stephan Wrage, soci de la companyia, subratlla que el trànsit marítim produeix més de mil milions de tones de CO2 cada any i és responsable del 5% de les emissions mundials, i està convençut que "l'ús sistemàtic de l'Sky Sails permetria estalviar 150 milions de tones de CO2 anuals". El presi-
dent de Beluga Shipping, Neils Stolberg, destaca a la web de la seva companyia (www.beluga-group. com) el paper de Stephan Wrage en la lluita activa contra les emissions contaminants: "Wrage vol canviar la situació amb un sistema que redueix combustible i contaminació al mateix temps".
Anne Staack, portaveu de Sky Sails, va explicar a aquest diari que els estels, de fins a un total de 5.000 metres quadrats, es produiran en sèrie durant l'any 2008. De moment, ja s'han declarat aptes per a grans iots, pesquers i mercants mitjans en les proves fetes al mar del Bàltic amb vaixells experimentals. El repte ara són els grans vaixells. L'invent ja els ha portat a ser una de les 39 empreses seleccionades pel Fòrum Econòmic Mundial com a Pionera en Tecnologia 2008. Hi havia 273 candidats.

web 3? Web 2? Web1? Saben de qué hablan?

La sesión vespertina de la primera jornada de Le Web 3 (ciclo de conferencias centrado en el futuro de Internet y los medios de comunicación social, entre otros temas, que se está celebrando en París) celebrada ayer, se inició con un duro e interesante debate entre Andrew Keen, autor de The Cult of the Amateur (La cultura del aficionado) en el que hace una feroz crítica a la denominada Web 2.0, y Emily Bell, una de las periodistas más reconocidas del diario británico The Guardian, quien hizo una defensa apasionada de Internet.

• El lado oscuro de Internet es el lado oscuro del mundo
• El futuro de Internet, a debate en París

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Keen opina, grosso modo, que dar el papel de creador de información a cualquier persona que tenga un ordenador en su casa o en su lugar de trabajo es dañino para la cultura, para la propia sociedad; según el escritor, las webs en las que es el propio usuario quien crea, genera o distribuye los contenidos (YouTube, Wikipedia, blogs, etc) lo único que consiguen es "llenar Internet de porquería".

Para Emily Bell es precisamente eso lo que hace interesante el fenómeno 2.0 y son los gatekeepers (editores que deciden qué se publica y qué no) quienes deben velar por la pertinencia de los contenidos.

Y es aquí donde el debate se convierte en discusión. Keen saca la artillería pesada y arremete contra los medios de comunicación (tradicionales o de nueva creación) presentes en la Red ya que, en su opinión, han perdido la credibilidad precisamente por la ingente cantidad de información disponible y por la relevancia que se le da a cualquier blog. Sin embargo, Bell cree que la Red obliga a ser mucho más transparente ya que tus antecedentes "te persiguen a través de Internet".

Nuevos buscadores

La segunda y última jornada de Le Web 3 ya ha comenzado, aunque con menor concurrencia que ayer. Un poco más de Web 2.0 y mucho de emprendedores. En este aspecto, destaca la participación del hispano argentino Martín Varsavsky (creador de Fon), quien mantendrá una conversación con el organizador del evento, Loic Le Meur.

También habrá lugar para volver a discutir sobre el ruido informativo que se produce en Internet y de cómo los buscadores, poco a poco, deben tratar de separar lo relevante de lo intrascendente. Jason Calcanis es una de las personas que está tratando de buscar soluciones en este sentido con su proyecto Mahalo: un buscador 2.0, como no podía ser de otra manera.

La Gréco

ARTURO San Agustín

Demà, al Palau de la Música, actuarà Juliette Gréco. La seva arribada ha estat precedida per aquest vent que mai és com el de les cançons i per aquestes fulles mortes que tampoc són com les que va descriure Jacques Prévert.

A Barcelona, des de la globalització, fins i tot les fulles de plàtan, fulles mortes, cauen a terra a una velocitat tan industrial i amenaçadora que no hi ha manera de posar-hi ni poesia ni cançó. Les fulles mortes han de caure lentament i formar el que alguns enginyers aficionats a la poesia en diuen una alfombra vegetal, però tant se val. Les fulles mortes sempre ens tornen a Jacques Prévert i a Juliette Gréco.

Juliette és un nom que s'ha de saber portar. Sense ànim de polemitzar, la Gréco el porta molt bé, però Juliet Pomés el porta millor. Passa que la Gréco, amb aquella mirada de gata i el seu nas una mica sospitós, sempre ens arribava de negre i fumant. Ens arribava de París i de la mà d'algun germà gran o d'algun professor de francès i això sempre li dóna una altra dimensió a una dona. La Gréco era el que molts ens pensàvem que era París.

A mi no em va caure mai bé aquell pal, aquell senyor, Yves Montand. I, des de diumenge, des que vaig llegir l'entrevista que Núria Navarro va fer en aquest diari a Juliette Gréco, sé que jo tenia raó. Quan la Gréco, amb aquella veu que Déu li ha donat, millorada amb l'ajuda de la nicotina i l'alcohol, cantava aquella cançó que es titula Despulla'm o Despulla't, ara no me'n recordo, ens arronsàvem una mica. Era, en francès, com aquella senyora Robinson, la de la mitja, la cama i el marit expert en plàstics, de qui tots també ens vam enamorar. O sigui, que quan la Gréco cantava Les fulles mortes començàvem a entendre o a intuir el que la vida ens estava preparant.

Quan Juliette Gréco canta aquestes fulles mortes de Jacques Prevert i t'explica que la vida separa els que s'estimen, dolçament, sense fer soroll; quan et parla del vent del nord i de les petjades que desapareixen a la sorra de la platja, entens per què París era París.

¿Què fa la Xina a l'Àfrica?

1. • Els intercanvis comercials entre els dos mercats han augmentat un 30% l'últim any
   

MARÍA TITOS

LUIS De Sebastián

Bàsicament el que els xinesos saben fer més bé: comprar i vendre. L'interès de la Xina per l'Àfrica sembla reduir-se a això, més que a consideracions estratègiques immediates. La Xina, que des de fa uns quants anys seguits està creixent a un ritme d'un 10 % anual, té una gran necessitat de matèries primeres i de combustibles.
El 2006, Angola li va prendre a l'Aràbia Saudita el lloc de primer exportador de petroli a la Xina, que també compra petroli a Sudan i Guinea Equatorial. A Zàmbia i a la República Democràtica del Congo hi compra coure, urani a Níger, fosfats al Marroc. A canvi, construeixen grans obres públiques amb préstecs atorgats en condicions que no són públiques però que semblen satisfer els governs africans. Però són probablement els préstecs més "lligats" que existeixen, perquè a més dels dissenys, els plànols i altres treballs d'enginyeria, són xinesos el ciment, l'acer i els obrers que fan els treballs de construcció i que viuen acampats a Angola, a Guinea Equatorial i a altres països.

D'AQUESTA MANERA
aplica les tecnologies intensives en treball que ha desenvolupat construint grans obres públiques en el passat, mentre reserva tecnologies més intensives en capital per a les seves noves obres al país. Per una altra part, l'Àfrica li serveix a la Xina per donar sortida a les seves manufactures de baix valor afegit, que van trobant barreres d'entrada en altres països emergents. De fet, els mercats africans estan plens de productes xinesos, des dels més populars: recipients i contenidors de plàstic, sabates esportives, gorres, vestits de fibres sintètiques, llums, ràdios, bicicletes, fins als més sofisticats: rellotges, televisors, càmeres fotogràfiques, ordinadors i automòbils.
Els intercanvis comercials entre la Xina i l'Àfrica han arribat fins als 39.300 milions de dòlars en els sis primers mesos del 2007, un salt del 30% amb relació a la mateixa data de l'any anterior. A l'Àfrica hi falta de tot, els seus habitants consumeixen relativament poques manufactures perquè el seu poder adquisitiu és petit, tot i que va creixent (al 5% anual, segons les estimacions realitzades pel Banc Mundial) i els africans aviat estaran preparats per absorbir més productes industrials. Però ja hi ha hagut reaccions, a Zàmbia i a Sud-àfrica com a mínim, on els productes xinesos estan creant desocupació en la naixent indústria local.
En realitat, el comerç de la Xina a l'Àfrica, encara que sembli ben rebut pels africans, està consolidant l'especialització colonial, que consistia a exportar primeres matèries i a importar productes industrials. És una situació que en algun moment ha de preocupar els governants africans.

PERÒ, ÒBVIAMENT,
la Xina no es conforma amb el comerç. Ara ja està entrant en la inversió directa, per mitjà de l'African Development Fund, per adquirir interessos en sectors estratègics africans i formar una xarxa d'empreses de la seva propietat al continent. El Banc Industrial i Comercial de la Xina, la principal entitat financera del país, ha adquirit el 20% de les accions de l'Standard Bank de Sud-àfrica, el banc més important del continent africà, una inversió de 5.500 milions de dòlars. Els xinesos no tenen pressa, no es mouen precipitadament en els temes econòmics.
I, sens dubte, la seva presència a l'Àfrica respon també a consideracions estratègiques a llarg termini, com seria la construcció d'un trampolí per poder saltar al mercat de la Unió Europea. Europa hauria d'observar amb molta atenció tots els moviments que fa la Xina al continent africà, pel que ens hi va.

Menéame se prepara para dar el salto a la profesionalización

El servicio de noticias enviadas y valoradas por los usuarios Menéame ingresa ya 4.000 dólares (unos 2.700 euros) al mes, gracias al publicidad contextual de Adsense, lo que le sirve para cubrir gastos. Pero Menéame está dispuesta a iniciar una nueva etapa, la de la profesionalización y los grandes beneficios, según relata su fundador, el profesor de informática Ricardo Galli, en una entrevista con Eduardo Manchón, que a su vez es el cofundador de Panoramio, la web que sitúa fotos en los mapas que Google absorbió hace unos meses.

"Ingresamos algo más de 4.000 dólares al mes por AdSense -y subiendo cada mes-, y unos pocos más por campañas en FeedBurner y otras que a veces contratan directamente. Cubre gastos porque nos medimos mucho, sólo gastamos si lo podemos compensar", cuenta Galli, quien está convencido de que en poco tiempo su negocio va a empezar a dar auténticos beneficios puesto que confía en que la publicidad siga apostando por Internet.

"Si en EEUU dicen que la parte de la tarta publicitaria es todavía pequeña respecto a otros medios, imagina aquí que estamos en órdenes de magnitud por debajo. De hecho si hubiese una proporción con sitios como Digg deberíamos estar facturando unos 4 o 5 millones de euros al año", reflexiona.

En el último año, Menéame ha triplicado su audiencia y prevé crecer entre un 50% y un 100% en el próximo, por lo que Galli se propone dar el paso hacia la profesionalización, tanto para la captación de publicidad como para crear un equipo de pofesionales que lleven la gestión diaria del sitio. La compañía ha empezado a firmar contratos a tiempo parcial, aunque aún el grueso del trabajo lo hace un equipo de voluntarios de hasta 20 personas, ocupadas en eliminar spam o controlar que no haya insultos en los comentarios.

Varsavsky, el mejor socio

Una de las piezas claves que ha hecho posible el éxito de Menéame ha sido el apoyo financiero de Martin Varsavsky, quien ya tiene el 33% de la empresa. Pero su ayuda más preciada no es el dinero, también su apoyo, consejos y el acceso a abogados a la hora de resolver conflictos. "Diría que no podíamos tener mejor socio. Dado el nivel de discusión que tuvimos antes por FON diría que fuimos doblemente afortunados. No sé si nos lo merecemos", dice Galli.

Varsavsky ha sido precisamente una pieza clave para mantener el proyecto de manera independiente. Galli asegura que han recibido ofertas, superiores a los seis millones de euros, pero no cedieron a la tentación. "No nos decidimos por varias razones. Una es que Martín dice que vale o valdrá más de ese dinero. La otra fundamental para nosotros es que queremos seguir involucrados en el proyecto, que sea referencia por su independencia de intereses corporativos y además que nos divierta y no nos agobien objetivos comerciales", comenta.

El centenari de la 'mare' de Pippi certifica l'actualitat del personatge

1. • S'acaba d'editar el text original d'Astrid Lindgren, censurat en el seu dia
   
2. • El Teatreneu ofereix a BCN un muntatge basat en els contes de l'autora
   

Astrid Lindgren, poc abans de morir, als 94 anys. Foto: ARXIU / EPA

MÉS INFORMACIÓ

• La televisió va fer famosa la nena de les trenes rígides

GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA

Astrid Anna Emilia Ericsson va néixer el 14 de novembre de 1907 a la granja de Nas, a la província sueca de Smaland. En aquella època, els pagesos no tenien accés a la literatura, però amb 6 anys ella va començar a devorar contes que li deixaven. El 1944, un contratemps climàtic --Astrid va relliscar a la neu-- la va obligar a fer repòs i, durant la convalescència, es va dedicar a posar per escrit una història que havia inventat per a la seva filla Karin. D'aquí va sorgir el manuscrit de Pippi Langstrump. Coincidint amb el centenari de l'autora, l'editorial Rabén & Sjögren ha rescatat el text, que va ser inicialment rebutjat per provocador.
Suècia s'ha bolcat en la celebració de la seva escriptora més universal. Durant tot l'any s'han fet reedicions dels seus llibres, conferències, exposicions i activitats especials en el parc temàtic pròxim a la granja de Nas --un espai que reconstrueix els escenaris i els personatges de les històries de Lindgren i que visiten 300.000 persones a l'any--. Però en línia amb la defensa dels drets de la infància que va fer sempre aquesta dona, l'acte més important és la construcció d'un centre per a nens orfes a la República Centreafricana. A Barcelona, la companyia Lazzigags ofereix al Teatreneu l'espectacle Pippi Langstrump i la senyora Lindgren, basat en diversos contes de l'escriptora (només fins al dia 25).
Una de les iniciatives més esperades era la publicació del manuscrit original de Pippi Langstrump (que en espanyol es va traduir com Pippa Mediaslargas, el 1962, i després Pippi Calzaslargas). El text que Astrid Lindgren va escriure mentre feia repòs al llit era a la caixa forta d'un banc i va ser la seva filla Karin, la mateixa que va inspirar el conte, la que va donar permís per a la seva publicació. Conscient de la irreverència del personatge de la nena de les trenes per a aquella època, a finals de 1944 Lindgren el va enviar a l'editorial Bonniers acompanyat d'una nota que s'acabava així: "Espero que no n'informin els serveis socials...".

UN LLIBRE PER A ADULTS
"L'autora va revisar prop del 40% de l'original --explica Ulla Lundqvist, que va dirigir l'edició facsímil titulada Ur-Pippi--. Va tallar fragments que li semblaven poc humorístics o que no s'adaptaven a la forma de pensar dels nens. També va eliminar parts que eren molt irrespectuoses per als adults o massa absurdes". La portada conserva la dedicatòria per a Karin i un dibuix original de l'autora. Ur-Pippi és el primer llibre de ficció d'Astrid Lindgren que no és per a nens, sinó per a adults.
Pippi, la nena de 9 anys que vivia sola a Villekulla i que no obeïa cap adult, va ser finalment publicada per Rabén & Sjögren i va obtenir un èxit immediat... entre el públic infantil. Els adults mai van arribar a connectar amb el personatge i aquí rau la mestria de Lindgren. Pippi era la més popular, però no estava sola. De la ploma de l'escriptora van sortir també personatges com Miquel el trapella, Kati, Karslsson de la teulada, Rasmus, Ronja la filla del bandoler, Els germans cor de lleó i Els nens de Bullerbyn.

UNA TRADUCCIÓ EXÒTICA
Lindgren va escriure 80 títols, dels quals s'han venut milions d'exemplars en 60 idiomes (en un museu d'Estocolm s'exhibeix una edició de Pippi en català a la vitrina de traduccions exòtiques). A Espanya s'han publicat més de 20 títols de l'escriptora, que està considerada la pionera de la literatura infantil moderna. Lindgren, que va morir als 94 anys, va trencar una tradició literària asfixiada per la doctrina i la moral i va apostar per la imaginació i pels nens. Sobre la clau del seu èxit va escriure: "¿Voleu una recepta? Preneu la de Schopenhauer: 'S'han d'utilitzar paraules corrents i dir coses extraordinàries".