No hi ha esquerra sense Europa
Les formacions progressistes han estat incapaces de donar una resposta alternativa a la conservadora
Carlos Carnicero Urabayen Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics La crisi econòmica ha demostrat insistentment que qualsevol resposta eficaç només es pot articular a nivell europeu, però els partits polítics i els seus discursos continuen sent fonamentalment nacionals. Durant dècades, aquesta desconnexió entre les decisions que es prenen a Brussel·les i els debats a cada capital europea ha estat una realitat confortable per als líders polítics, gelosos davant de la seva pèrdua de poder. Aquesta dissociació de discursos ha fet més imperfecta la democràcia a la Unió Europea, però ara es descobreix a més a més com la principal debilitat de l'esquerra socialdemòcrata per iniciar la seva recuperació.
MONRA
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
La complexitat dels procediments europeus i el caràcter tècnic de molts dels assumptes de la Unió és el que explica que hagi estat difícil involucrar-hi més la ciutadania. Però hi ha un element més: la competició de poder entre els dirigents polítics nacionals i els creixents àmbits de poder de Brussel·les. Els governs han anat cedint poder -moltes vegades a contracor- a les estructures comunes, però silenciant-ne alhora la importància. La pedagogia política imprescindible per impregnar d'europeisme la ciutadania ha estat minsa.
L'anomenat dèficit democràtic que pateix la Unió Europea s'ha combatut mitjançant l'augment sistemàtic de poder del Parlament Europeu, l'autèntic guanyador institucional de totes les reformes dels tractats que hi ha hagut des dels anys 80. No obstant, les campanyes electorals es continuen desenvolupant en un to fonamentalment nacional, de manera que es crea així la paradoxa de consolidar a la Unió una legitimitat democràtica formal, però no material. I el clientelisme dels partits es continua exercint des d'una òptica essencialment nacional, al no haver-se avançat en la configuració de llistes europees.
L'hecatombe financera que castiga Europa més que qualsevol altra regió del món, també s'acarnissa més amb l'esquerra que amb la dreta. Malgrat les expectatives de canvi generades -va ser el mateix Sarkozy qui va parlar de «refundar el capitalisme»-, l'esquerra ha estat incapaç de donar una resposta convincent i alternativa a la conservadora. I el cost d'oportunitat ha estat ben alt: just quan les idees econòmiques que van entrar en crisi el setembre del 2008 es posaven en qüestió, l'esquerra no va ser capaç de presentar una alternativa en línia amb els seus valors.
La majoria de les anàlisis sobre la decadència de la socialdemocràcia s'han centrat en una sola variable: l'idil·li entre les formacions progressistes i l'ortodòxia de les polítiques econòmiques liberals des dels anys 90, cosa que va convertir la socialdemocràcia en copracticant d'un model econòmic ara fracassat. Però ignoren un segon element no menys important: la situació de dèficit democràtic va crear la il·lusió a les formacions d'esquerra que era possible sobreviure sense una adaptació i coordinació del seu discurs a nivell europeu. I sense narrativa europea, l'esquerra ara no pot proposar ni portar a terme una sortida alternativa de la crisi.
És veritat que els partits conservadors tampoc han tingut-ni tenen encara- un discurs europeu a nivell nacional, però per a ells constitueix un problema menor: l'actual marc europeu i la seva resposta a la crisi han estat fonamentalment conservadors. La recerca de la recuperació econòmica ha ignorat altres variables com el cost social per aconseguir-ho o l'impacte que tindran les retallades de cara a la conservació del model social.
Si l'esquerra aconsegueix un discurs propi sobre la sortida de la crisi, haurà de practicar-lo a nivell europeu però l'haurà d'explicar a nivell nacional. El discurs sobre un repartiment equitatiu dels costos que imposa la crisi, perquè els poderosos també hi donin un cop de mà, o la idea d'inventar noves formes de fiscalitat per gravar les transaccions financeres, només són possibles de manera efectiva en una Europa coordinada.
Fins i tot el pols que lliuren els governs democràtics d'Europa amb els mercats és susceptible també de tenir un component ideològic. Conceptualment, ha de ser una batalla liderada per l'esquerra la voluntat d'aconseguir que la política s'imposi als mercats i no a l'inrevés. Per un altre costat, l'onada de retallades de despesa pública que recorre Europa podia haver estat menys dràstica i igual de ferma si s'hagués fixat com a data de consolidació fiscal per exemple el 2015, i no el 2013. Aquesta decisió va ser una expressió de la voluntat de calmar els mercats (amb poc èxit de moment), independentment del cost social que impliqués aquest afany tan necessari. Però és la falta d'una coordinació estratègica de les formacions i governs progressistes a Europa el que fa difícil algunes alternatives d'aquesta mena.
L'única manera d'afrontar la crisi d'una manera progressista és mitjançant una coordinació i un discurs europeu. No hi ha esquerra sense Europa; però lamentablement sí que hi ha Europa sense esquerra. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics.
