viernes, 17 de junio de 2011

Kathryn M. Ireland: Hoarding Versus Collecting

Kathryn M. Ireland: Hoarding Versus Collecting

Kathryn M. Ireland Fri Jun 17 22:26:00 2011

As an interior designer, I live and work in the world of decorative objects and therefore understand the appeal of collecting objects of beauty. Recently I worked with a very wealthy client who went on a manic spree of indiscriminate acquisition, accumulating a stockpile of furniture and furnishings that filled several off-site storage containers. This is a compulsion I've seen before and understand. Imagine a gin rummy hand right after the deal. Until you build a winning hand, you're trying to assemble sets and runs by drawing cards and discarding others, before you even know what you really need. You either pull it off and every card is a keeper or you're stuck with deadwood. Expensive deadwood. Someone with less means and more impulse control has to deeply consider each additional occasional table, settee, or portrait haggled for at the Marche aux Puces in Paris (St-Ouen de Clignancourt). But if you have enough money you don't have to choose. You can buy it all and then pay someone to edit for you. During this job, I found myself wondering about my own life and the lives of people I've worked with in the past... if your finances don't limit your choices, how do you say no? When does more moreness become too much muchness? How does one recognize the line between collecting and hoarding?

I'm prone to flirtation with excess myself (I'm a self-described bohemian but even the most die-hard hippie doesn't need 15 handmade Moroccan caftans) but fortunately I've learned to jerk myself back from the cliff's edge before the thought of losing or missing out on an object causes me more panic than pleasure. Material culture can be a delightful playground but there's a Rubicon to be wary of and we all confront it. Whether it's food, clothes or men, everyone wrestles with the excitement of possession versus the agitation of gluttony. When the serendipitous delight of finding something you come across is replaced by a nervous obligation to acquire it because you believe there's a world of scarcity and that if you pass up this Salvador Teran box today you'll never see it tomorrow, then you're starting to cross over from collecting into hoarding.

I've frequently had clients ask me to incorporate various meaningful collections into my design for their homes -- from California Plein Air landscapes to tabletop cigarette boxes, art books, and even vintage fishing creels. I love to integrate pieces in my design that have personal meaning to the client. Most people are passionate, even gushing, about where and how and when they found something they love. But if you can't recall an item's origin, then maybe it doesn't belong in your world. When your eyes scan your living room, you should be reminded of pleasant experiences, not the feeling of "this room is filled with furnishings of unassailable taste. They exist and I own them." That's no accomplishment.

I traffic in a world of excess, bought or inherited, due to hard work or good fortune. I'm dealing with the people who are the Joneses, who have what other people think they want. Anyone fortunate enough to have disposable income can spend it on experience or possessions. I'm no psychiatrist so my insights are instinctive and emotional rather than academic and clinical, but if the balance of your life is tipped in the category of possessions and you don't go out to a friend's birthday because you might miss out on an eBay auction or you find yourself afraid to serve Spanish red wine or to allow your friend's child in your living room because it's filled with fragile objects, then your possessions are dictating your life. If you have imprisoned yourself with objects that have elaborate care and feeding requirements, then you're crowding out experience. You can only cherish so many things at one time; the rest is a burden. A collection ends when the obligation to collect outweighs the joy. If you continue to collect once it becomes a compulsion, you're hoarding. If you have more than you can possibly love and cherish, then you're depriving someone else, a fellow traveler, of the pleasure of stewardship, and you're a hoarder. Whether it's Biedermeier furniture or comic books, if you don't know when you're done and you don't know what game you're playing but you keep on accumulating and, after a point, the weight of the collection prevents you from moving or traveling or skinny dipping, then you've entered the realm of the hoarder.

However, if each component piece of your collection provides you with pleasure and you want to show it off with great pride, you are a legit collector. A collection is more public. Collectors enjoy sharing it and educating others. But if you've forgotten what your inventory is, or you have to keep it in second and third locations, you're hoarding. Hoarders are generally furtive and secretive about their excess. They're content to have things packed away and out of sight. Hoarders are vulgarians, taking things out of the public domain and saving it for their own private creep show. They don't want people to know about their collections, because they don't want the competition.

My choice is to err on the side of life and not stuff because obviously you can't take it with you. That's not to say I don't love objects; I do. I'm just saying only put as much on your plate as you can eat. If you take more than you have room for and it becomes waste, then you're hoarding and it's disrespectful to the cosmos.

viernes, 18 de febrero de 2011

No hi ha esquerra sense Europa

Els efectes de la crisi en la socialdemocràcia


Les formacions progressistes han estat incapaces de donar una resposta alternativa a la conservadora

Divendres, 18 de febrer del 2011 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text
Carlos Carnicero Urabayen Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics

La crisi econòmica ha demostrat insistentment que qualsevol resposta eficaç només es pot articular a nivell europeu, però els partits polítics i els seus discursos continuen sent fonamentalment nacionals. Durant dècades, aquesta desconnexió entre les decisions que es prenen a Brussel·les i els debats a cada capital europea ha estat una realitat confortable per als líders polítics, gelosos davant de la seva pèrdua de poder. Aquesta dissociació de discursos ha fet més imperfecta la democràcia a la Unió Europea, però ara es descobreix a més a més com la principal debilitat de l'esquerra socialdemòcrata per iniciar la seva recuperació.

MONRA

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

La complexitat dels procediments europeus i el caràcter tècnic de molts dels assumptes de la Unió és el que explica que hagi estat difícil involucrar-hi més la ciutadania. Però hi ha un element més: la competició de poder entre els dirigents polítics nacionals i els creixents àmbits de poder de Brussel·les. Els governs han anat cedint poder -moltes vegades a contracor- a les estructures comunes, però silenciant-ne alhora la importància. La pedagogia política imprescindible per impregnar d'europeisme la ciutadania ha estat minsa.

L'anomenat dèficit democràtic que pateix la Unió Europea s'ha combatut mitjançant l'augment sistemàtic de poder del Parlament Europeu, l'autèntic guanyador institucional de totes les reformes dels tractats que hi ha hagut des dels anys 80. No obstant, les campanyes electorals es continuen desenvolupant en un to fonamentalment nacional, de manera que es crea així la paradoxa de consolidar a la Unió una legitimitat democràtica formal, però no material. I el clientelisme dels partits es continua exercint des d'una òptica essencialment nacional, al no haver-se avançat en la configuració de llistes europees.

L'hecatombe financera que castiga Europa més que qualsevol altra regió del món, també s'acarnissa més amb l'esquerra que amb la dreta. Malgrat les expectatives de canvi generades -va ser el mateix Sarkozy qui va parlar de «refundar el capitalisme»-, l'esquerra ha estat incapaç de donar una resposta convincent i alternativa a la conservadora. I el cost d'oportunitat ha estat ben alt: just quan les idees econòmiques que van entrar en crisi el setembre del 2008 es posaven en qüestió, l'esquerra no va ser capaç de presentar una alternativa en línia amb els seus valors.

La majoria de les anàlisis sobre la decadència de la socialdemocràcia s'han centrat en una sola variable: l'idil·li entre les formacions progressistes i l'ortodòxia de les polítiques econòmiques liberals des dels anys 90, cosa que va convertir la socialdemocràcia en copracticant d'un model econòmic ara fracassat. Però ignoren un segon element no menys important: la situació de dèficit democràtic va crear la il·lusió a les formacions d'esquerra que era possible sobreviure sense una adaptació i coordinació del seu discurs a nivell europeu. I sense narrativa europea, l'esquerra ara no pot proposar ni portar a terme una sortida alternativa de la crisi.

És veritat que els partits conservadors tampoc han tingut-ni tenen encara- un discurs europeu a nivell nacional, però per a ells constitueix un problema menor: l'actual marc europeu i la seva resposta a la crisi han estat fonamentalment conservadors. La recerca de la recuperació econòmica ha ignorat altres variables com el cost social per aconseguir-ho o l'impacte que tindran les retallades de cara a la conservació del model social.

Si l'esquerra aconsegueix un discurs propi sobre la sortida de la crisi, haurà de practicar-lo a nivell europeu però l'haurà d'explicar a nivell nacional. El discurs sobre un repartiment equitatiu dels costos que imposa la crisi, perquè els poderosos també hi donin un cop de mà, o la idea d'inventar noves formes de fiscalitat per gravar les transaccions financeres, només són possibles de manera efectiva en una Europa coordinada.

Fins i tot el pols que lliuren els governs democràtics d'Europa amb els mercats és susceptible també de tenir un component ideològic. Conceptualment, ha de ser una batalla liderada per l'esquerra la voluntat d'aconseguir que la política s'imposi als mercats i no a l'inrevés. Per un altre costat, l'onada de retallades de despesa pública que recorre Europa podia haver estat menys dràstica i igual de ferma si s'hagués fixat com a data de consolidació fiscal per exemple el 2015, i no el 2013. Aquesta decisió va ser una expressió de la voluntat de calmar els mercats (amb poc èxit de moment), independentment del cost social que impliqués aquest afany tan necessari. Però és la falta d'una coordinació estratègica de les formacions i governs progressistes a Europa el que fa difícil algunes alternatives d'aquesta mena.

L'única manera d'afrontar la crisi d'una manera progressista és mitjançant una coordinació i un discurs europeu. No hi ha esquerra sense Europa; però lamentablement sí que hi ha Europa sense esquerra. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics.

sábado, 15 de enero de 2011

Narcos, fum i pseudointel·lectuals

La prevenció del tabaquisme


Rebel·lar-se contra la llei antitabac és sotmetre's a una indústria que necessita 400 fumadors nous al dia

Dissabte, 15 de gener del 2011 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text

Em nego a donar més dades sobre mortalitat del tabac. Els esclats de rebel·lia, totalitarisme, imposició i retallada de llibertats que es veuen saltar aquests dies em fan venir al cap el fornit vaquer dels anuncis de Winston. A David Goerlitz li va estranyar que no fumessin els directius de la companyia a la qual havia prestat la seva imatge de llibertat, amb el cigarret a la mà i muntant a cavall per la pradera, i els va preguntar per què. La resposta va quedar reflectida al sumari del judici de Maryland (1976), en què va responsabilitzar els seus caps del seu càncer de pulmó. Goerlitz va repudiar la falsa llibertat que havia venut al món i abans de morir ens va deixar la resposta del tabaquer. «Nosaltres no fumem -va contestar entre rialles el peix gros-, aquesta merda la venem. L'hi reservem als joves, als negres, als pobres i als estúpids».

MIRTA ARIGORIA

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 15 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

El meu amic Jose Mari va morir aquest Nadal, dies abans que es promulgués la mal anomenada llei antitabac. Igual que al vaquer de Winston, també el va matar el càncer de pulmó. La gran diferència és que Jose Mari no va encendre mai ni un cigarret, però en va fumar milers durant 31 anys de cambrer al bingo on treballava. La carta que va enviar a la web porquenosotrosno.org acabava amb aquesta pregunta: «Quan els fumadors criden pel seu dret a fumar, dret que ningú els nega ja que només se'ls demana que no forcin a fer-ho els altres, ¿ha d'estar aquest dret per sobre del meu a viure i ser feliç amb la meva família?».

S'equivoquen els que diuen que la llei 42/2010 és una llei antitabac, ja que en cap article qüestiona l'acte de fumar. Només regula on fer-ho. Amb tots els respectes, senyora Defensora del Poble en disfuncions, la nova llei és reguladora i no prohibitiva com vostè diu. No li tremolin les cames davant els sorollosos; mai una llei s'ha fet a gust de tothom. La llei del 2005 es va fer a capritx de la Federació Espanyola d'Hostaleria i Restauració (FEHR). Una decisió de salut pública tan important com on fumar va quedar a les seves mans. Van ser sobirans per decidir si es fumava o no als seus locals. El resultat ja el coneixem: fum a dojo i intoxicació obligatòria per a treballadors i clients. L'actual llei del tabac no satisfà l'últim capritx d'una FEHR en mans de les grans superfícies hostaleres, que són les úniques que es poden permetre un nyap car i ineficaç com els cubicles que proposen. Aquests fumadors eren l'última possibilitat que quedava als seus patrons de Philip Morris per fer fracassar una altra llei més a base de picaresca i de marginar del seu invent la gran majoria de la nostra petita hostaleria tradicional, que hauria vist els seus petits bars buits per a glòria i negoci dels espavilats del cubicle.

No, ja no ens mamem el dit. Totalitarisme és imposar als altres el meu verí argumentant no sé quin dret. ¿De quina prohibició es parla? Legalitzar les drogues no és vendre-les a Carrefour, sinó acordar entre els agents socials fórmules i normes de convivència comprensibles i eficaces basades en el respecte a un valor tan fonamental com la salut. Tant si agrada com si no, aquesta llei representa aquest esforç cívic i democràtic.

Els que treballem per la salut sabem que els 11 milions de persones addictes al tabac a Espanya hauran de controlar i diferir la seva abstinència momentània. Però també sabem que aquestes mateixes persones poden respondre en clau col·lectiva amb respecte, com estan demostrant fer. Defensar la rebel·lia contra una norma de salut pública aconseguida a pols per la ciutadania davant dels interessos econòmics de Goliat no és més que rebequeria, però també submissió davant una indústria tabaquera que diàriament necessita captar 400 dels nostres xavals per compensar la pèrdua de negoci dels que l'abandonen, bé perquè es moren o perquè espavilen a temps i deixen de comprar-li la seva dosi diària. Són aquests narcos els que es freguen les mans amb el patètic espectacle d'aquests pseudointel·lectuals que obliden la seva responsabilitat de construir la consciència col·lectiva que ens permeti superar els nous reptes de convivència.

El final no és meu, és idea de l'admirat psiquiatre Luis Rojas Marcos quan des d'una ciutat amb bars sense fum com Nova York es va unir a les 253 associacions i més de 2.087.000 suports que integren la iniciativa científica i ciutadana ¿Per què Nosaltres No? Luis em deia: «El tema del consum de tabac és complicat i alhora senzill. El costat complicat: tots tenim dret a escollir els nostres propis verins. Per això em temo que seran molts els que continuaran considerant el cigarret un ingredient imprescindible de la seva forma de viure. Però per compensar aquest costat difícil aquí tenim la senzilla veritat: el fum del tabac mata. Si veiem morir als nostres braços una persona estimada, víctima d'aquest fum de segona mà, l'única opció que ens queda és perseguir l'assassí».

En la lluita contra aquest assassí, tots, la societat civil, fumadors, no fumadors, hostalers i clients, juguem al mateix equip. I aquest partit el guanyarem. Salut i llarga vida a la nova llei antifum.

Metge de salut pública, membre del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme i coordinador de ¿Per què Nosaltres No?

miércoles, 29 de diciembre de 2010

El debat sobre la pirateria a internet | IDEES

Indignada

Dimecres, 29 de desembre del 2010
Beatriz de Moura Directora editorial de Tusquets

¿De veritat que ens mereixem el país d'irresponsables que, el 22 de desembre, van votar majoritàriament en contra de l'anomenada llei Sinde o llei antidescàrregues? Tots sabem que el PSOE no és a la cresta de l'onada i que el país fa aigües per molts costats. Però senyors representants del poble espanyol, ¡siguem seriosos per una vegada, no som en un pati! Deixem de jugar a qui-fot-més-a-qui amb vista a eleccions i infantils intrigues parlamentàries. ¿Han pensat ni tan sols dos segons que d'una tacada han negat a músics, novel·listes, poetes, assagistes, acadèmics, traductors, el seu legítim dret a protegir les seves creacions del sistemàtic pirateig? No, perquè, segons sembla, vostès ja no pensen: ¿per què, si ja coneixen la resposta abans d'haver-se formulat les preguntes adequades? Ara bé, ¡ja no tornin a recórrer a ells per obtenir el seu suport públic quan el seu prestigi els sembli útil!

Els descerebrats que aquesta setmana han negat als creadors el seu dret a la propietat intel·lectual i als drets d'autor derivats de la seva pròpia obra no mereixen que se'ls passi per alt aquesta barbàrie. Perquè és propi de bàrbars ignorar que la cultura, en totes i cadascuna de les seves manifestacions, no només genera riquesa a un país, sinó que constitueix el seu verdader arbre genealògic, la seva identitat (i si m'equivoco, que em demostrin el contrari). És, per tant, responsabilitat de tots respectar-la, i en particular dels que la regulen.

Sí, estic indignada i fastiguejada de l'obstinada ceguesa d'aquests gestors polítics. A mi que ja no em busquin, perquè no em trobaran. No podria, ara mateix, dialogar amb els que menyspreen el talent condemnant al no-res la imaginació, la investigació i el coneixement. Amb la dictadura, aquest país va ser un erm cultural; 35 anys després, amb la perversa excusa d'una llibertat d'expressió mal entesa, podria tornar-ho a ser quan callin els seus creadors o busquin una millor sort en un altre lloc. No, no m'avergonyeix enfurismar-me, encara que m'estavelli contra una majoria serva de la seva ànsia de poders i de la seva pertinaç ignorància.

sábado, 6 de noviembre de 2010

¿A qui serveix l'Església?

¿A qui serveix l'Església?

Emma Riverola Escriptora

A les 11 del matí la vida bull al barri del Raval. Enric Canet, escolapi, biòleg i directiu del Casal del Raval, em rep a la porta d'un pis ple de gent que va i ve. Demana dos segons d'espera mentre pregunta si hi ha alguna sala lliure. Tenim sort.

A la tarda, a l'Eixample, la impressionant església de la Mare de Déu dels Àngels està gairebé a les fosques. En una capella lateral, una quinzena de persones escolten el rector, Rafael Méndez. S'acaba la missa i uns minuts després, Méndez, ara vestit amb camisa i jersei, ens rep en un despatx contigu a la sagristia. Quan adverteix la presència del fotògraf, es retira per canviar-se. Reapareix immediatament vestit de negre i amb l'alçacolls de clergue. Quan el fotògraf acaba la seva feina, el sacerdot es descorda el coll i s'arremanga. Un gest premonitori de la intensitat que agafarà la discussió que mantindrem. A les converses amb Méndez i Canet, la passió i la convicció brotaran a dojo.

Canet comença ensenyant les cartes: «El govern de l'Església hauria de treballar pels més desafavorits. Però està massa preocupat mirant-se el melic. És un món endogàmic. Tancat». I cita el títol del llibre de Jacques Gaillot: Una Iglesia que no sirve, no sirve para nada. Méndez agafa posicions i afirma que sovint la crítica parteix del prejudici: «¿Què vol dir ser a prop del carrer? ¿Beneir la permissivitat? L'Església diu tot el que ha de dir, qui no es vegi capaç de seguir el camí, que no segueixi. S'ha de dialogar amb la societat, però de manera assenyada, profunda. Aquesta és la manera d'ajudar al progrés real».

Això no és una democràcia

La crítica de Canet al sistema de govern de l'Església és totalment demolidora: «No hi ha democràcia. Es discrimina la dona en l'accés al poder i no hi ha llibertat d'expressió. S'ha perdut el temps de la utopia i ens hem enterrat en normes i més normes, en interpretacions perverses d'alguns fragments de l'evangeli».

Canet persuadeix amb la seva mirada magnètica. Méndez ho fa amb la seva contundència. «L'Església no és una democràcia -assegura aquest últim-. No se li poden aplicar els esquemes polítics. Però busca el consens. Darrere el nomenament de cada bisbe, hi ha moltes consultes, molts informes i moltes opinions sobre les aptituds d'aquella persona. No es governa a cop de sabre».

Canet ha posat sobre la taula els temes més delicats: la discriminació de la dona i el silenci dels teòlegs. Méndez situa el veto del sacerdoci a la dona en la tradició apostòlica. Però admet que li falten elements d'estudi per decidir sobre el tema. Amb aquesta apreciació sembla que surti a la superfície el professor d'economia que vol ser rigorós amb ell mateix. En canvi, s'estendrà sobre les advertències als teòlegs: «Per a l'Església són molt importants les aportacions dels teòlegs, però aquestes han de beneficiar tothom. Cal mesurar les turbulències que poden provocar. Hi ha temes que no s'han d'abordar en segons quin moment. Som una comunitat d'1.200.000 persones i s'ha de tenir en compte la seva realitat i la seva pluralitat. Cal pensar molt bé els missatges abans de generalitzar-los».

L'ús del poder

¿Una Església que observa des de les altures o que dialoga de tu a tu? ¿És realista plantejar-se la renovació d'una institució que amb prou feines ha evolucionat des de la seva creació? Canet augura: «Crec que l'Església catòlica aviat patirà una crisi molt forta per falta de vocacions». ¿Molt aviat?, pregunto mirant de situar aquesta locució adverbial de temps en 2.000 anys d'història. «D'aquí uns deu

anys -respon sense vacil·lació-. I llavors hi haurà una renovació. El dia que es convidi a ser sacerdot a qui ho vulgui ser, independentment de si és home o dona, casat o solter, aquell dia hi tornarà a haver vocacions. S'ha de separar l'Estat i l'Església. Fer fora la Cúria del Vaticà. Diluir-nos en el món i treballar colze a colze amb qualsevol persona. L'exemple el trobem en la visita del Papa. No hi estic en contra, però sí de la manera com es planteja. El Papa hauria de ser un impulsor de la justícia. L'Església té massa poder».

«Sí, l'Església té poder». Méndez s'exalta des de la cadira i gargoteja en un foli per subratllar les seves paraules. «El de les pedres i el de les persones, el de la gent que creu en ella. Aquesta és la seva força i aquí radica la seva independència. L'Església actua més per convicció que per poder. Així s'han fet les catedrals, amb els diners que la gent ha donat i amb les oracions de gent senzilla i no tan senzilla, que supera l'estructura precisament perquè se la creu».

Pèrdua de vocacions

Una Església sustentada en la duresa de les pedres i en la calidesa de les creences, però amb una creixent pèrdua de vocacions. ¿Com s'ha d'afrontar el futur? Méndez comença: «La doctrina catòlica ha de tenir en compte la fidelitat als que ens han precedit i als que tenim al costat. S'ha d'anar avançant, però amb prudència. I sempre amb Jesucrist com a referència». I Canet acaba: «Molta gent s'ha sentit expulsada de l'Església. D'aquesta Església. Però jo crec en l'esperit, en Jesús com una raó de futur i d'esperança per als perdedors de la Història. Hem de trobar un camí comú entre tots els que lluiten per uns valors des de la transcendència, però que se senten a la frontera d'una estructura que no comparteixen. I aquesta via també l'hem de compartir amb persones que formen part d'altres confessions».

martes, 21 de septiembre de 2010

Sinéad O'Connor: An Open Letter to the Pope

Sir,

Your remarks made last week concerning church authorities' handling of child rape complaints give the impression that neither John-Paul II nor yourself knew of how these complaints were being managed.

Can you please make clear exactly who has been running the church since 1979?

You have said church authorities did not act quickly nor decisively in dealing with allegations. This is entirely dishonest.

In fact church authorities acted extremely quickly and decisively, but in protection of rapist priests and the church, not of children.

In your letter to Irish mass-goers you stated that the Irish hierarchy, in covering up rape and transfering known rapists to other parishes, where many more children were raped, had done so out of "a well-intentioned desire to protect the reputation of the church."

If there is any such well-intentioned desire on your part then why have you not in outrage fired every employee of the church who contributed even in the remotest of ways, consciously or uncsonciously, to the attack on Christ himself as made manifest in those children who were raped?

It looks extremely bad that you have not done so. And that you continue to set up lies and smoke-screens and treat us as if we are stupid.

Spokespeople on your behalf keep saying, falsely, that hierarchies acted independently of The Vatican, when countless pleading letters from bishops to The Vatican show that is not the case, as do the specific instructions issued by The Vatican in 1962 to all bishops in the world for dealing with allegations of rape and abuse.

As you are aware, those instructions required the cleric taking complaints, as well as the victim making the complaint, to sign an oath of silence under threat of excommunication.

Your letter of 2001 to all bishops in the world confirms the 1962 instructions were in operation until 2001.

Why do you allow your representatives to lie?

All reports carried out in the four corners of the earth have found, independently of each other, that the church's main concern in dealing with abuse was the preservation of its assets and reputation and that the welfare of children was not a consideration.

As an example I refer you to the fact that in 1987 the church in Ireland took out a series of insurance claims in every diocese in order to protect the church from claims they foresaw would be made.

The church then sat back and did nothing until 1995 when complaints became public knowledge.

The reports show that without exception each diocese in the world behaved in exactly the same manner when dealing with allegations.

If hierarchies had been acting independently of The Vatican there would have been differences in their behaviour.

We deserve better than lies and insults to our intelligence.
The Holy Spirit deserves better.

As long as the house of The Holy Spirit remains a haven for criminals the reputation of the church will remain in ruins.

Finally, your statement that you hope the church's "humiliation will help the victims" is deplorable on two levels.

One: not one member of The Vatican has publicly displayed an iota of humility over this issue. Instead each person who has spoken has done so most arrogantly and dismissively.

Two: how dare you use the word humiliation to describe what you and the church are going through? Hope and pray, and thank God that you will never know the abject humiliation of children who were raped by monsters in the employ of your church. That is true humiliation.

miércoles, 30 de junio de 2010

El principal operador del port de BCN va oferir el seu imperi per importar coca

COP POLICIAL AL TRÀFIC D'ESTUPEFAENTS

El principal operador del port de BCN va oferir el seu imperi per importar coca

La xarxa volia introduir la droga amagada en contenidors de ferralla procedents de Panamà

La policia va descobrir José Mestre, propietari del Grupo Mestre, en la reunió amb un narco

Dimecres, 30 de juny del 2010 Imprimir Enviar  aquesta notícia Augmentar/ Reduir text
ANTONIO BAQUERO
BARCELONA
Vots:
+20 votar a favor
-1 votar en contra

Al cinturó, un dels detinguts hi portava set telèfons Blackberry. Darrere de cada un, un adhesiu amb un nom: el de l'única persona a qui es podia trucar amb l'aparell i l'única que hi trucaria. Segons fonts pròximes a la investigació, els agents van trobar un mòbil que només comunicava amb el telèfon de José Mestre, el propietari del Grupo Mestre, la principal operadora de càrregues del port de Barcelona. Però a l'adhesiu del mòbil no hi figurava el seu nom, sinó un sobrenom: el Don.

Moure la seqüència cap a l'esquerra Moure la seqüència cap a la dreta
José Mestre (esquerra), instants abans de ser detingut.
A dalt, a l'esquerra, inspecció de la droga confiscada al port de  Barcelona. A la dreta, un Rolls Royce propietat de l'acusat. A sota, els  paquets de droga i les bosses d'esport en què anaven ocults.
A dalt, a l'esquerra, inspecció de la droga confiscada al port de  Barcelona. A la dreta, un Rolls Royce propietat de l'acusat. A sota, els  paquets de droga i les bosses d'esport en què anaven ocults.
A dalt, a l'esquerra, inspecció de la droga confiscada al port de  Barcelona. A la dreta, un Rolls Royce propietat de l'acusat. A sota, els  paquets de droga i les bosses d'esport en què anaven ocults.
A dalt, a l'esquerra, inspecció de la droga confiscada al port de  Barcelona. A la dreta, un Rolls Royce propietat de l'acusat. A sota, els  paquets de droga i les bosses d'esport en què anaven ocults.

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 29 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 30 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El Don és uns dels 15 detinguts en una operació portada a terme per agents de la Unitat Contra el Tràfic de Droga i el Crim Organitzat (Udico) de Barcelona i de la Udico central del Cos Nacional de Policia. L'operatiu ha permès desmantellar una xarxa de narcotraficants que, usant presumptament l'estructura empresarial de Mestre, volia convertir el port de Barcelona en la porta d'entrada a grans carregaments de cocaïna pura. En un altre operatiu al Prat s'han incautat 150 quilos de coca.

COBERTURA COMERCIAL / Les investigacions es van iniciar l'agost del 2009, quan van arribar indicis d'una xarxa de narcos que, des de Panamà, intentava introduir a Espanya grans quantitats de coca amagada en contenidors. La xarxa havia entrat en contacte amb un ciutadà espanyol propietari de diverses empreses que estava disposat a posar a disposició dels narcos les seves companyies per dotar de cobertura comercial la importació de contenidors. La xarxa va crear per introduir la droga una empresa fantasma per importar ferralla.

Al maig, un dels narcos de la coca va viatjar a Barcelona per entrevistar-se amb l'empresari. La sorpresa per als agents va ser descobrir que la persona a qui el narco anava a veure era ni més ni menys que José Mestre, el multimilionari propietari del Grupo Mestre, l'operadora de mercaderies més gran del port.

Dimarts de la setmana passada, agents de la Udico es van personar a la terminal de càrrega del port i es van dirigir a la seu del Grupo Mestre, on van requerir la presència de José Mestre. Li van comunicar que anaven a obrir un contenidor procedent de Panamà que podia contenir droga. L'empresari va estar present quan es va obrir el contenidor i una grua el va bolcar perquè alliberés la càrrega de ferralla. Diversos policies van estar cinc hores removent ferros fins que van començar a emergir bosses d'esport. Al final, en van aparèixer vuit. A l'interior, els agents hi van trobar 202 quilos de cocaïna pura amb un valor de mercat d'entre 48 i 60 milions d'euros.

'MIRÓS', 'PICASSOS' I PERNILS / Llavors va ser quan Mestre va ser detingut. L'empresari, considerat una de les principals fortunes de Catalunya, va ser acompanyat pels agents fins a la seva vivenda, una mansió de quatre plantes a Pedralbes. Allà va començar un registre de la casa que va revelar l'altíssim nivell de vida del detingut. La policia hi va trobar sis quadros de Miró, quatre de Picasso, un nonell i un tàpies, tots comprats a Sotheby's. Al celler, juntament amb 12 pernils 5 Jotes, una selecció dels vins més exclusius. Al garatge, un Rolls Royce valorat en 500.000 euros, un Mercedes SLR McLaren (549.000 euros), un Porsche Cayenne, un Range Rover, un Mercedes tot terreny i quatre Smart. Tots comprats aquest any.