Narcos, fum i pseudointel·lectuals
Rebel·lar-se contra la llei antitabac és sotmetre's a una indústria que necessita 400 fumadors nous al dia
Em nego a donar més dades sobre mortalitat del tabac. Els esclats de rebel·lia, totalitarisme, imposició i retallada de llibertats que es veuen saltar aquests dies em fan venir al cap el fornit vaquer dels anuncis de Winston. A David Goerlitz li va estranyar que no fumessin els directius de la companyia a la qual havia prestat la seva imatge de llibertat, amb el cigarret a la mà i muntant a cavall per la pradera, i els va preguntar per què. La resposta va quedar reflectida al sumari del judici de Maryland (1976), en què va responsabilitzar els seus caps del seu càncer de pulmó. Goerlitz va repudiar la falsa llibertat que havia venut al món i abans de morir ens va deixar la resposta del tabaquer. «Nosaltres no fumem -va contestar entre rialles el peix gros-, aquesta merda la venem. L'hi reservem als joves, als negres, als pobres i als estúpids».
MIRTA ARIGORIA
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 15 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
El meu amic Jose Mari va morir aquest Nadal, dies abans que es promulgués la mal anomenada llei antitabac. Igual que al vaquer de Winston, també el va matar el càncer de pulmó. La gran diferència és que Jose Mari no va encendre mai ni un cigarret, però en va fumar milers durant 31 anys de cambrer al bingo on treballava. La carta que va enviar a la web porquenosotrosno.org acabava amb aquesta pregunta: «Quan els fumadors criden pel seu dret a fumar, dret que ningú els nega ja que només se'ls demana que no forcin a fer-ho els altres, ¿ha d'estar aquest dret per sobre del meu a viure i ser feliç amb la meva família?».
S'equivoquen els que diuen que la llei 42/2010 és una llei antitabac, ja que en cap article qüestiona l'acte de fumar. Només regula on fer-ho. Amb tots els respectes, senyora Defensora del Poble en disfuncions, la nova llei és reguladora i no prohibitiva com vostè diu. No li tremolin les cames davant els sorollosos; mai una llei s'ha fet a gust de tothom. La llei del 2005 es va fer a capritx de la Federació Espanyola d'Hostaleria i Restauració (FEHR). Una decisió de salut pública tan important com on fumar va quedar a les seves mans. Van ser sobirans per decidir si es fumava o no als seus locals. El resultat ja el coneixem: fum a dojo i intoxicació obligatòria per a treballadors i clients. L'actual llei del tabac no satisfà l'últim capritx d'una FEHR en mans de les grans superfícies hostaleres, que són les úniques que es poden permetre un nyap car i ineficaç com els cubicles que proposen. Aquests fumadors eren l'última possibilitat que quedava als seus patrons de Philip Morris per fer fracassar una altra llei més a base de picaresca i de marginar del seu invent la gran majoria de la nostra petita hostaleria tradicional, que hauria vist els seus petits bars buits per a glòria i negoci dels espavilats del cubicle.
No, ja no ens mamem el dit. Totalitarisme és imposar als altres el meu verí argumentant no sé quin dret. ¿De quina prohibició es parla? Legalitzar les drogues no és vendre-les a Carrefour, sinó acordar entre els agents socials fórmules i normes de convivència comprensibles i eficaces basades en el respecte a un valor tan fonamental com la salut. Tant si agrada com si no, aquesta llei representa aquest esforç cívic i democràtic.
Els que treballem per la salut sabem que els 11 milions de persones addictes al tabac a Espanya hauran de controlar i diferir la seva abstinència momentània. Però també sabem que aquestes mateixes persones poden respondre en clau col·lectiva amb respecte, com estan demostrant fer. Defensar la rebel·lia contra una norma de salut pública aconseguida a pols per la ciutadania davant dels interessos econòmics de Goliat no és més que rebequeria, però també submissió davant una indústria tabaquera que diàriament necessita captar 400 dels nostres xavals per compensar la pèrdua de negoci dels que l'abandonen, bé perquè es moren o perquè espavilen a temps i deixen de comprar-li la seva dosi diària. Són aquests narcos els que es freguen les mans amb el patètic espectacle d'aquests pseudointel·lectuals que obliden la seva responsabilitat de construir la consciència col·lectiva que ens permeti superar els nous reptes de convivència.
El final no és meu, és idea de l'admirat psiquiatre Luis Rojas Marcos quan des d'una ciutat amb bars sense fum com Nova York es va unir a les 253 associacions i més de 2.087.000 suports que integren la iniciativa científica i ciutadana ¿Per què Nosaltres No? Luis em deia: «El tema del consum de tabac és complicat i alhora senzill. El costat complicat: tots tenim dret a escollir els nostres propis verins. Per això em temo que seran molts els que continuaran considerant el cigarret un ingredient imprescindible de la seva forma de viure. Però per compensar aquest costat difícil aquí tenim la senzilla veritat: el fum del tabac mata. Si veiem morir als nostres braços una persona estimada, víctima d'aquest fum de segona mà, l'única opció que ens queda és perseguir l'assassí».
En la lluita contra aquest assassí, tots, la societat civil, fumadors, no fumadors, hostalers i clients, juguem al mateix equip. I aquest partit el guanyarem. Salut i llarga vida a la nova llei antifum.
Metge de salut pública, membre del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme i coordinador de ¿Per què Nosaltres No?
