sábado, 6 de noviembre de 2010

¿A qui serveix l'Església?

¿A qui serveix l'Església?

Emma Riverola Escriptora

A les 11 del matí la vida bull al barri del Raval. Enric Canet, escolapi, biòleg i directiu del Casal del Raval, em rep a la porta d'un pis ple de gent que va i ve. Demana dos segons d'espera mentre pregunta si hi ha alguna sala lliure. Tenim sort.

A la tarda, a l'Eixample, la impressionant església de la Mare de Déu dels Àngels està gairebé a les fosques. En una capella lateral, una quinzena de persones escolten el rector, Rafael Méndez. S'acaba la missa i uns minuts després, Méndez, ara vestit amb camisa i jersei, ens rep en un despatx contigu a la sagristia. Quan adverteix la presència del fotògraf, es retira per canviar-se. Reapareix immediatament vestit de negre i amb l'alçacolls de clergue. Quan el fotògraf acaba la seva feina, el sacerdot es descorda el coll i s'arremanga. Un gest premonitori de la intensitat que agafarà la discussió que mantindrem. A les converses amb Méndez i Canet, la passió i la convicció brotaran a dojo.

Canet comença ensenyant les cartes: «El govern de l'Església hauria de treballar pels més desafavorits. Però està massa preocupat mirant-se el melic. És un món endogàmic. Tancat». I cita el títol del llibre de Jacques Gaillot: Una Iglesia que no sirve, no sirve para nada. Méndez agafa posicions i afirma que sovint la crítica parteix del prejudici: «¿Què vol dir ser a prop del carrer? ¿Beneir la permissivitat? L'Església diu tot el que ha de dir, qui no es vegi capaç de seguir el camí, que no segueixi. S'ha de dialogar amb la societat, però de manera assenyada, profunda. Aquesta és la manera d'ajudar al progrés real».

Això no és una democràcia

La crítica de Canet al sistema de govern de l'Església és totalment demolidora: «No hi ha democràcia. Es discrimina la dona en l'accés al poder i no hi ha llibertat d'expressió. S'ha perdut el temps de la utopia i ens hem enterrat en normes i més normes, en interpretacions perverses d'alguns fragments de l'evangeli».

Canet persuadeix amb la seva mirada magnètica. Méndez ho fa amb la seva contundència. «L'Església no és una democràcia -assegura aquest últim-. No se li poden aplicar els esquemes polítics. Però busca el consens. Darrere el nomenament de cada bisbe, hi ha moltes consultes, molts informes i moltes opinions sobre les aptituds d'aquella persona. No es governa a cop de sabre».

Canet ha posat sobre la taula els temes més delicats: la discriminació de la dona i el silenci dels teòlegs. Méndez situa el veto del sacerdoci a la dona en la tradició apostòlica. Però admet que li falten elements d'estudi per decidir sobre el tema. Amb aquesta apreciació sembla que surti a la superfície el professor d'economia que vol ser rigorós amb ell mateix. En canvi, s'estendrà sobre les advertències als teòlegs: «Per a l'Església són molt importants les aportacions dels teòlegs, però aquestes han de beneficiar tothom. Cal mesurar les turbulències que poden provocar. Hi ha temes que no s'han d'abordar en segons quin moment. Som una comunitat d'1.200.000 persones i s'ha de tenir en compte la seva realitat i la seva pluralitat. Cal pensar molt bé els missatges abans de generalitzar-los».

L'ús del poder

¿Una Església que observa des de les altures o que dialoga de tu a tu? ¿És realista plantejar-se la renovació d'una institució que amb prou feines ha evolucionat des de la seva creació? Canet augura: «Crec que l'Església catòlica aviat patirà una crisi molt forta per falta de vocacions». ¿Molt aviat?, pregunto mirant de situar aquesta locució adverbial de temps en 2.000 anys d'història. «D'aquí uns deu

anys -respon sense vacil·lació-. I llavors hi haurà una renovació. El dia que es convidi a ser sacerdot a qui ho vulgui ser, independentment de si és home o dona, casat o solter, aquell dia hi tornarà a haver vocacions. S'ha de separar l'Estat i l'Església. Fer fora la Cúria del Vaticà. Diluir-nos en el món i treballar colze a colze amb qualsevol persona. L'exemple el trobem en la visita del Papa. No hi estic en contra, però sí de la manera com es planteja. El Papa hauria de ser un impulsor de la justícia. L'Església té massa poder».

«Sí, l'Església té poder». Méndez s'exalta des de la cadira i gargoteja en un foli per subratllar les seves paraules. «El de les pedres i el de les persones, el de la gent que creu en ella. Aquesta és la seva força i aquí radica la seva independència. L'Església actua més per convicció que per poder. Així s'han fet les catedrals, amb els diners que la gent ha donat i amb les oracions de gent senzilla i no tan senzilla, que supera l'estructura precisament perquè se la creu».

Pèrdua de vocacions

Una Església sustentada en la duresa de les pedres i en la calidesa de les creences, però amb una creixent pèrdua de vocacions. ¿Com s'ha d'afrontar el futur? Méndez comença: «La doctrina catòlica ha de tenir en compte la fidelitat als que ens han precedit i als que tenim al costat. S'ha d'anar avançant, però amb prudència. I sempre amb Jesucrist com a referència». I Canet acaba: «Molta gent s'ha sentit expulsada de l'Església. D'aquesta Església. Però jo crec en l'esperit, en Jesús com una raó de futur i d'esperança per als perdedors de la Història. Hem de trobar un camí comú entre tots els que lluiten per uns valors des de la transcendència, però que se senten a la frontera d'una estructura que no comparteixen. I aquesta via també l'hem de compartir amb persones que formen part d'altres confessions».