jueves, 24 de septiembre de 2009

Llibres, internet i cercadors


  1. Google és el nou bibliotecari de la humanitat, amb més capacitat que criteri
CABA
CABA
RAMON Folch*
Una persona a qui he enviat una determinada informació em diu, fent broma: “¡Ets millor que el Google, és un afalac del segle XXI!”. Té raó. No que jo sigui millor que el Google, sinó que ser-hi comparat favorablement és avui dia un afalac, perquè la rapidesa amb què aquest cercador troba centenars o milers de documents sobre qualsevol cosa és astoradora. La seva derivada Google Earth fa una cosa comparable amb les imatges aèries de la Terra. Aquelles ortofotos que costava tant de trobar 10 anys enrere són ara a l’abast de tothom, baldament corresponguin al més remot dels racons planetaris. Fantàstic.
Dos estudiants de Stanford University, Larry Page i Sergey Brin, van fundar Google l’any 1998. Al cap d’un any ja tenien finançament per valor de 25 milions de dòlars. Era una idea prometedora que mereixia ser recolzada. L’atreviment ven als Estats Units. Aquí desperta recel. La imaginació és mal vista entre nosaltres, se la confon amb la fantasia. Després admirem les consecucions nord-americanes –o les denigrem envejosament , però no modifiquem les nostres pautes. Aquí, els bancs deixen diners a qui ja en té. Una llàstima

Google és una alteració deliberada de la paraula googol, terme que l’any 1938 inventà el nen de nou anys Milton Sirotta, nebot del matemàtic novaiorquès Edward Kasner, per a designar el nombre incommensurable 10100 (un 1 seguit de 100 zeros) que s’acabava d’empescar el seu oncle. És un nom adequat per a aquest cercador que rep més de 100 milions de consultes diàries, les quals satisfà immediatament regirant en centèsimes de segon, gràcies a un potentíssim motor de recerca, més de 1.300 milions de bases de dades extretes de webs d’arreu del món.
Tot plegat mareja una mica i dóna la dimensió de la revolució silenciosa que ens han dut la informàtica i internet. Una revolució amplament socialitzada, perquè seria impossible sense moltíssimes complicitats. Per potent que sigui, el motor de recerca de Google no trobaria res, si no hi hagués res per cercar a la xarxa. És a dir, si milions d’usuaris no hi haguessin posat la informació que remenen els cercadors. La majoria prové de llibres i documents prèviament editats.
A la meravellosa Galleria degli Uffizi de Florència hi ha un quadre de Bartolomeo Schedoni –seleccionat, per cert, per a l’exposició El pa dels àngels, reeixida mostra de pintura religiosa barroca italiana exhibida a Caixafòrum de Barcelona a final del 2008 en què, sota la desconcertada mirada de la Mare de Déu i de sant Josep, el Nen Jesús i sant Joan Baptista consulten amb destresa un llibret. És una idealització, naturalment. Però sona a metàfora: les noves generacions dominen tècniques de comunicació que desborden les generacions anteriors.

Avui, internetés la biblioteca dels joves, que deserten del paper imprès dels pares i per això cada dia es venen menys llibres. Em corre tinta per les venes i participo emocionalment de l’angoixa dels llibreters. Però cal admetre que això no és cap drama cultural, si la creativitat s’expressa per altres vies. El problema és que ho fa en excés i sense sedassos. L’editorial electrònica Bubok ha publicat en dos anys 11.000 títols, però només ha venut 50.000 exemplars, és a dir, menys de cinc exemplars de cada títol. Per contra, moltes obres bàsiques no són a internet i, per tant, Google no les troba. Què se’n treu de topar amb els 11.000 títols de Bubok, si no trobem els de la Bernat Metge? Algunes grans biblioteques comencen a digitalitzar els seus fons i a penjar-los a la xarxa. Això sí que canvia les coses. Els cercadors, aleshores, troben gra enmig de tanta palla.
Google és el nou bibliotecari de la humanitat. Un bibliotecari rapidíssim i objectiu, però encara molt immadur quant a criteri. Aquest és el problema: com que ofereix tant, sembla que ho sàpiga tot. De fet, només ho troba; ho despenja de seguida, però no destria el que dóna. Lliura la informació, sigui cultura, dades o bajanades, jerarquitzada segons l’atenció que les consultes anteriors han anat posant de manifest, de manera que Google és avui més elaborat i fiable que ahir i una mica menys que demà, però només en termes de mercat. El rigor i la qualitat no depenen del volum de la demanda. Sovint és al revés.

En tot cas, em crida l’atenció la indiferència amb què les noves generacions es miren totes aquestes coses extraordinàries. Han nascut en ple terratrèmol i no parpellegen veient moure’s les muntanyes. Troben natural que darrere una pantalla i quatre tecles resideixi tota la informació quotidiana i el saber universal. El proper pas podria ser trobar banal el saber en ell mateix. Podria passar que mil·lennis d’esforç i creativitat fossin considerats una cosa trivial. Això sí que acabaria essent un problema seriós, perquè la cultura esdevindria una commodity, una prestació aliena a l’activitat intel·lectual de cadascú. Ho tindríem tot, no sabríem res. Un mal dia, aleshores, arribaria que ningú es molestaria a fer cap pregunta sobre coneixement al Google: total, ¿per què? Correm el risc que la xarxa esdevingui una immensa biblioteca virtual amb molts consumidors displicents i cap lector emocionat. O potser no. Potser tindrem una feliç nova alternativa: pocs llibres i bons, com abans, i escrits fets per tothom, més informació no cultural diversa, poblant la xarxa. Tant de bo.

*Socioecòleg i director general d’ERF

miércoles, 16 de septiembre de 2009

Musulmanas sin lengua

Pilar Rahola | 17/09/2009 |

La crónica negra de la mujer islámica es una retahíla de horrores que, por ella sola, llenaría las páginas diariamente. Sólo nos llegan los nombres de las mujeres más emblemáticas –quizás porque su valentía las visualiza, más allá de la opacidad en la que viven–, o los de aquellas pobres mujeres cuyo horror traspasa nuestra endémica indiferencia. Pero detrás de cada nombre, agazapado en la oscuridad de leyes terribles, hay miles de otras mujeres cuyo calvario no vemos, no oímos y no tenemos interés en relatar. La última noticia habla de Fauziya Abdalah, con sus doce añitos desangrándose durante tres días de parto, su matrimonio forzado, su sufrimiento inútil, su muerte. ¿Cuántas miles como ellas son arrancadas en plena infancia, desprotegidas por leyes que consideran a la mujer un mero aparato reproductor, propiedad tiránica del hombre que la ha adquirido? Es cierto que existen Fauziyas en todas las sociedades, pero la diferencia es fundamental: en ninguna otra cultura se debate la bondad religiosa de esta brutal práctica, y si existen hombres de Dios que la defienden, existen sociedades que la persiguen penalmente. En el islam, para desgracia del propio islam, crece la regresión hacia las posiciones más cavernícolas. Crece el islam medieval. Detrás de Fauziya, pues, miles de niñitas abruptamente arrancadas, legalmente, de sus cuentos de hadas. Y no parece que su situación vaya a mejorar.

MÁS INFORMACIÓN

Y si Fauziya es la cara de la niña esposa, la región indonesia de Aceh es la última cara de la lapidación, después de que esta haya sido aprobada como castigo contra la "degradación moral". Legal en muchos países islámicos, no sólo no desaparece, sino que lentamente va reapareciendo allí donde no existía. Y así, lejos de aumentar la influencia del islam culto, modernizador y libre para sus mujeres, aumenta la influencia del islam que las esclaviza. Y que no nos venga Alcoverro hablando de pobreza. Esto no es tribalismo pobre. Esto es ideología, a menudo profusamente financiada con petrodólares. Mujeres lapidadas por amar a alguien, por ser violadas por alguien, por ser sencillamente despreciadas por alguien. El horror de las piedras quebrando sus huesos, su piel ensangrentada, el odio de un machismo delirante, arrancando su último aliento, y… todo legal. Podríamos hablar de tantas otras mujeres, la sudanesa que lucha por llevar pantalones, la malasia condenada a azotes por beber cerveza, las valientes luchadoras con fetuas de muerte en su cabeza, las que no tienen voz, pero gritan en el silencio. Millones. Hay un islam delirante, malvado, cruel. Ese islam tiene que perder la guerra de las ideas. Porque el islam de las mujeres y los hombres libres es un islam bello que merece un gran lugar en la historia moderna. No puede ser usurpado por estos locos medievales cuyo fanatismo violento sólo lleva a la destrucción.

sábado, 5 de septiembre de 2009

El 'Harry Potter' que agitó la City

©

Matthew Robson, de 15 años, revolucionó este verano el corazón financiero de Londres con un informe sobre medios de comunicación

JOSEBA ELOLA 05/09/2009

El 'Harry Potter' que agitó la City es un reportaje del suplemento DOMINGO de EL PAÍS del 6 de septiembre de 2009.

Todo empezó con un paseo y un orín de Rudy. Rudy es el perro de la familia Robson, el artífice en la sombra de esta rocambolesca historia protagonizada por un chaval con aspecto de Harry Potter, un adolescente de quince años que no es mago, pero que consiguió revolucionar la City londinense este verano con sus irreverentes reflexiones sobre periódicos, radios, marketing viral y teléfonos móviles.

Los adolescentes pasan de Twitter, prefieren Facebook. No hay quien se lea un periódico con esas largas columnas de texto. La consola es mi teléfono. El móvil sólo lo uso para enviar mensajes. Me gusta el marketing viral [técnica de propagación publicitaria por internet]. No quiero nada que lleve cables. Estas fueron algunas de las opiniones que vertió, negro sobre blanco, en un informe para Morgan Stanley. Informe que llegó a manos del Financial Times, que lo colocó en su portada. Docenas de gestores y directivos de la City se pusieron en contacto con el banco de inversiones para saber más sobre ese estudio y sobre su autor. El autor estaba en prácticas y tenía quince años.

El paseo y el orín, sí. Así arranca esta historia, en el formidable parque de Greenwich, al sureste de Londres. Allí salió a pasear Sheila, la madre de Matthew, con Rudy, el perro de la familia. Allí fue donde Sheila se encontró con Sian, la mujer del alto ejecutivo de Morgan Stanley. Allí fue donde Sheila le comentó que a su hijo Matthew le habían pedido en el cole que buscara una empresa para unas prácticas de dos semanas. Así se inicia la carambola.

Matthew se pone por primera vez en su vida traje y corbata, y se presenta en las gigantescas oficinas centrales del banco de inversiones, finales del mes de junio.Era la primera vez que se vestía así. "Me sentí bastante adulto con ese traje negro", confiesa, tímido, en la recepción de unos apartamentos de Palma de Mallorca. La familia Robson adora venir de vacaciones a España. Matthew ya ha acudido siete veranos: a Mallorca, a Tenerife, a Gran Canaria. Y este año, después de tanto revuelo, no podía ser menos, aunque los apartamentos se encuentren a apenas medio kilómetro de donde se produjo este verano el atentado terrorista de ETA, en Palmanova, al suroeste de la isla.

Le piden un informe. De cómo ven los adolescentes los medios. Un informe de los que sirven para asesorar a inversores. Matthew habla con unos diez amigos y, con absoluto desparpajo, se pone a escribir. El trabajo, tan natural como exento de rigor científico, gusta tanto a Edward Hill-Wood, analista de medios de la firma estadounidense, que lo hace llegar al Financial Times. Una vez el diario económico lo publica en portada, los teléfonos de Morgan Stanley empiezan a rugir; el informe del chaval recibe seis veces más retroalimentación que cualquier otro sesudo estudio elaborado durante meses por los expertos de la firma.

Matthew tiene mirada de chico listo. Es alto, delgado y un tanto desgarbado. Le encanta la ciencia, sobre todo la química. Es gran fan de la banda estadounidense The Killers. Y es muy tímido, "mucho menos que antes", dice. "Lo que más me sorprendió fue cuando me llamó mi primo desde Bélgica y mi tío de Australia", cuenta. "En ese momento me di cuenta de que el fenómeno era global. Es un poco chocante ver tu nombre por todas partes", relata con el móvil entre las manos.

No es que el contenido de su trabajo fuera ultranovedoso. Pero resultaba revelador. La franqueza con la que estaba escrito conquistó a los ejecutivos de la City: "No conozco ningún adolescente que lea con regularidad periódicos", escribió, "la mayoría no tiene tiempo ni se complica la vida con páginas y páginas de texto cuando pueden ver las noticias resumidas en internet o en la televisión". ¿Más reflexiones?: la mayoría de los adolescentes nunca se ha comprado un cedé; al cine se va a ver qué hay, sin saber de antemano qué película se quiere ver; nadie se compra ya tonos o imágenes para el móvil por la mala prensa que tienen y porque se pueden bajar gratis de Internet;la mayoría no escucha música en la radio, y dejarle que elija él la música cuando hay sitios de radio a la carta en los que la música la eliges tú. Reflexiones discutibles - "los juegos de pecé tienen poco o ningún hueco en el mercado adolescente"- , otras sobradamente conocidas, pero, en cualquier caso, mensajes directos y claros.

"Es un chico que piensa antes de actuar, es sensato", dice, orgulloso, Bill, el padre de la criatura, con su sombrero Panamá y su cerveza en la mano, en la terraza de los apartamentos mallorquines. Bill Robson, de 70 años, se ha pasado media vida viajando por el mundo como alto ejecutivo de British Petroleum. Dice que no sabe demasiado de algunas de las cosas de las que habla el informe de su hijo ?del que le separan 55 años?, pero que le gustó en cuanto lo leyó. "Me pareció serio y muy bien escrito".

Matthew cuenta que, de mayor, le gustaría trabajar en un banco de inversiones. En un periódico, desde luego, parece poco probable que acabe trabajando. Y eso que, paradojas de la vida, fue precisamente la portada de un tradicional periódico en papel la que catapultó su historia a lo largo y ancho del mundo.

viernes, 4 de septiembre de 2009

'Epidèmia de pandèmies'

  1. L’anomenada grip nova no és més que la versió 2.0 de la vella grip porcina de tota la vida
RAMON Folch*

Aquesta tardor i hivern, faran bé de prendre precaucions per a no contreure la grip. Alguna de les diferents grips, caldria dir, perquè n’hi ha de diverses menes. Però no pas moltes més precaucions de les que ja van prendre o haurien d’haver pres l’any passat, tanmateix. L’enrenou desencadenat per la nova variant gripal sembla que inquieta més els mitjans de comunicació, els funcionaris de la sanitat i els polítics que els metges epidemiòlegs.
La grip conviu amb nosaltres des de fa segles. Les primeres descripcions simptomàtiques de la grip són d’Hipòcrates, el pare de la medicina, i tenen 2.400 anys. Però com totes les malalties víriques, la grip ha anat presentant variants amb el pas dels anys. Els virus són estructures vives no cel·lulars, a penes meres molècules orgàniques complexes capaces de replicar-se a costa de cèl·lules veritables. Les envaeixen i en manlleven components per a reproduir-se, cosa que les malmet o les mata. Per això virus quasi equival a malaltia, i també per això hi ha tantes variants de la grip, perquè petites recombinacions químiques donen lloc immediatament a nous virus lleugerament diferents dels anteriors i, doncs, a noves formes gripals.

La grip o influença (del francès grippe o de l’italià influenza) és una malaltia infecciosa accidental, transitòria i de difusió ràpida (és a dir, una epidèmia) que afecta els ocells i els mamífers, susceptible d’estendre’s al món sencer, o quasi, en un moment determinat (o sigui, una pandèmia). A efectes humans, n’hi ha tres de diferents (A, B, C), cadascuna amb diverses variants degudes a modificacions donades en l’estructura de les agressives proteïnes superficials del virus, que són l’hemaglutinina (H) i la neuraminidasa (N). Les grips A han protagonitzat episodis pandèmics cèlebres, com el de l’anomenada grip espanyola (H1N1), que causà milions de morts l’hivern de l’any 1918-19, els brots de grip asiàtica (H2N2) registrats els anys 1889-90 i 1958-59, amb un milió de morts cadascun, o la grip de Hong Kong (H3N2), que també matà quasi un milió de persones l’hivern de 1968-69.

Quan la gent diu que està engripada, sol voler dir que està constipada, perquè la grip de debò és una malaltia seriosa que no es cura suant. Ara bé, l’episodi temudament pandèmic de grip aviar (H5N1) registrat l’hivern de 2005-06 se saldà sense a penes víctimes humanes i l’actual grip nova –una forma originada a Mèxic i capaç d’afectar els humans de la grip porcina ordinària (recombinació del virus H1N1)–, malgrat el rebombori colossal que l’acompanya, només ha causat fins ara uns quants centenars de morts. No és gaire a nivell mundial, tenint en compte que la grip normal en causa cada any alguns centenars de milers al Tercer Món. Als països desenvolupats es prenen mesures profilàctiques eficaces, i moltes persones es vacunen cada any, sobretot si pertanyen a grups de risc. Però una cosa és la prevenció i una altra és la psicosi. Llegint els diaris o sentint segons quines declaracions tens la impressió que el món trontollarà amb aquesta nova pandèmia. Ja va passar amb el virus Èbola, que va posar el planeta mediàtic de capgirells entre 1994 i 2004, tot i que a penes causà alguns centenars de morts humanes (i moltes de simis, això sí).

CERta premsa necessita notícies, alguns polítics, notorietat i la indústria farmacèutica, comandes. La hiperprotegida societat del benestar és una víctima fàcil. El jove periodista argentí Julián Alterini ha produït i ha penjat a la xarxa un reportatge molt ben fet, i sembla que sòlidament documentat, sobre els interessos polítics i econòmics que potser hi ha darrere la grip aviar i ara la grip nova. Hi evidencia moltes connexions i, en tot cas, posa de manifest que no hi ha proporció entre l’alarma generada o els immensos recursos profilàctics esmerçats i la magnitud real del problema. No es tracta de trivialitzar la grip, que és una cosa seriosa, però sí d’entendre què ens passa realment i per què.
Els rics del món global, o sigui nosaltres, viatgen molt i s’espanten de seguida. L’aparició constant de variants víriques és un fenomen tan antic com l’evolució. La novetat és la rapidesa amb què es difonen. Les guerres de l’antiguitat clàssica o medievals, que ja comportaven grans desplaçaments d’importants contingents humans, van propiciar les primeres epidèmies i pandèmies conegudes, com la pesta antonina (verola, segle II), la pesta justiniana (pesta bubònica, segle VI) o la pesta negra (també pesta bubònica, segle XIV) o la primera epidèmia de grip (segle XVI). El segle XIX portà les devastadores pandèmies de còlera. En el segle XX, les grans masses de viatgers han exaltat el fenomen, de manera que les pandèmies han proliferat, basta pensar en la mateixa grip o en la sida.

La globalització també és això. La nova epidèmia de pandèmies i el Facebook responen a la mateixa estratègia: ràpida disseminació de la informació entre molts que viuen arreu. En el cas de la grip, és informació bioquímica lligada a l’estructura proteínica, però informació al capdavall. L’oseltamivir és un fàrmac inhibidor de la neuraminidasa que s’ha revelat força eficaç desgavellant aquesta informació. Benvingut sigui, però mentre hi hagi proteïnes complexes i gent viatjant a l’engròs, les pandèmies floriran. No les hem de subestimar, però tampoc cal angoixar-s’hi. La vida funciona així.

*Doctor en biologia i socioecòleg. Director general d’ERF

jueves, 3 de septiembre de 2009

Un avi centenari rebrà demà a bord d’un tren 22 adults als quals va salvar la vida de nens


  1. Nicholas Winton va aconseguir treure de Txecoslovàquia 669 menors

Vídeo: ATLAS. MÉS VÍDEOS

El tren. Hana Ofner, una de les nenes salvades, mostra els seus passaports a l’estació de Praga. Foto: REUTERS / DAVID W. CERNY
El tren. Hana Ofner, una de les nenes salvades, mostra els seus passaports a l’estació de Praga. Foto: REUTERS / DAVID W. CERNY
ELENA MATARÓ
LONDRES

L’edat no impedirà a sir Nicholas Winton ser testimoni demà de l’arribada a Londres d’un tren, estirat per una locomotora a vapor, en què viatgen 22 persones que li deuen la vida. El tren va sortir dimarts passat de l’estació central de Praga i farà el mateix recorregut que 70 anys enrere van fer vuit combois que, gràcies a la feina de Winton, van salvar 669 nens de l’antiga Txecoslovàquia, la majoria d’ells jueus, quan el país ja es trobava sota l’ocupació nazi.
La presència de Winton, que va complir 100 anys el maig passat, no és poca cosa, tractant-se d’un home que va defugir qualsevol tipus de vanaglòria per les seves accions. De fet, si hagués estat per ell, encara avui es desconeixeria qui va ser el benefactor d’aquells nens. No va fer partícips ni la seva família d’aquella gesta. No obstant, va ser gràcies a la seva dona, Grete, que els seus esforços van sortir a la llum el 1988, quan ella va trobar a les golfes de casa seva un portafolis que contenia llistes i fotografies dels nens que van agafar aquells trens i cartes dels seus pares.
Una generosa alternativa
El desembre del 1938, Winton, també conegut com el Schindler britànic, tenia llavors 29 anys. Estava fent les maletes per anar-se’n a esquiar a Suïssa, quan el seu company de viatge li va trucar per a un canvi de plans: el seu nou destí seria Txecoslovàquia. L’autor d’aquella trucada era el seu amic Martin Blake, que ajudava la Comissió Britànica de Refugiats per a Txecoslovàquia. Dos mesos abans, les tropes de Hitler havien ocupat la regió dels Sudets, fronterera amb Alemanya, on hi havia una nodrida colònia alemanya. Amb l’excusa de garantir la seguretat dels alemanys, van ocupar el territori, i allò va provocar un èxode de refugiats. Winton es va horroritzar al comprovar les condicions dels camps de refugiats, i va decidir posar en marxa un sistema per evacuar nens, seguint els passos d’altres que funcionaven a l’Europa Central. Va començar llavors una tasca de coordinació entre diferents organitzacions que posaven en contacte els pares dels nens amb Winton, i ell al seu torn amb el Ministeri de l’Interior Britànic, per obtenir els visats.
A l’acabar la seva jornada a la city, Winton treballava per aconseguir fons i famílies que acceptessin fer-se càrrec dels nens, un requisit fonamental per obtenir el visat. I això mentre al sud d’Anglaterra ja havia començat l’evacuació de nens davant l’amenaça que suposava l’imminent esclat de la segona guerra mundial. Va establir llavors una organització amb uns quants voluntaris, entre ells la seva mare i la seva secretària, i van posar anuncis als diaris britànics per captar donacions i famílies d’acollida.
Entre els mesos de març i agost del 1939 els trens van fer el recorregut, i Winton va esperar a l’andana de l’estació londinenca de Liverpool Street l’arribada dels nens. No obstant, guarda un terrible record de l’últim tren que hauria d’haver sortit l’1 de setembre del 1939, el dia que va començar la guerra. De matinada, els 250 nens ja havien pujat a bord quan les tropes alemanyes van impedir la seva sortida. No es va saber res més d’ells. La majoria van ser internats en camps de concentració amb les seves famílies.
A Liverpool Street
Entre els passatgers del tren que arribarà a l’estació de Liverpool Street, a més a més de 22 dels anomenats «nens de Winton», també hi ha prop de 60 familiars i la filla del benefactor, Barbara, que va dir que el seu pare als 100 anys encara és un home compromès. «El que va fer fa 70 anys explica com és ara. Si aquesta commemoració fa que la gent sigui més conscient de les coses que hauríem de fer ara, ell ho veurà com una cosa bona».
Abans que sortís el tren es va descobrir una estàtua dedicada a Winton a l’estació central de Praga. No és l’únic honor que ha rebut. Abans que la seva gesta fos coneguda, Winton ja havia col·laborat amb una organització d’ajuda a persones amb dificultats d’aprenentatge: el seu fill Robin va néixer amb síndrome de Down. Més tard va centrar la seva atenció en l’ajuda a la gent gran, cosa que va propiciar que el 1983 fos condecorat com a Membre de l’Imperi Britànic. Posteriorment el 2003 va rebre el títol de Cavaller Britànic i el 2008 va ser proposat per al premi Nobel de la pau per la República Txeca.

miércoles, 2 de septiembre de 2009

Robert Frank's famous image from 'The Americans' Courtesy of the National Gallery of Art
Enlarge Robert Frank/Courtesy of the National Gallery of Art

Sharon Collins is the elevator girl of Robert Frank's famous image from The Americans.

Collins poses in a recreation of the scene. Courtesy Ian Padgham/SFMOMA
Enlarge Ian Padgham/SFMOMA

A half-century later, Collins poses in a recreation of the scene.

August 30, 2009

One of photographer Robert Frank's most famous images aroused a particular interest from his friend, beat writer Jack Kerouac.

In his introduction to Frank's book of photos The Americans, Kerouac writes, "That little ole lonely elevator girl looking up sighing in an elevator full of blurred demons, what's her name & address?"

Now we know.

On SFMOMA.org

Read Ian Padgham's blog entry detailing how he met Sharon Collins.

Today, Sharon Collins lives in San Francisco. About 10 years ago she visited the San Francisco Museum of Modern Art and found herself drawn to a particular photo — the same photo Jack Kerouac wrote about.

"I stood in front of this particular photograph for probably a full five minutes, not knowing why I was staring at it," she says. "And then it really dawned on me that the girl in the picture was me."

The iconic shot shows a young girl, pressing an elevator button, looking up with an unreadable expression.

At the time, her name was Sharon Goldstein, growing up in Miami Beach. At fifteen, she got a summer job as an elevator girl at the Sherry Frontenac Hotel. She says the hotel was always full of tourists, and many of them had cameras. Although she wishes she remembers this particular tourist, she doesn't. But she pieced together what happened by looking at Frank's contact sheet.

"Robert Frank took about four photos of me without a flash in the elevator. I didn't know he was taking them. And then when the elevator emptied of its 'blurred demons,'" she says, "he asked me to turn around and smile at the camera. And I flashed a smile, put my hands on my hips. I hammed it up for about eight or ten frames."

But from the single image that was chosen for The Americans, Kerouac guessed she was lonely. Collins thinks he was pretty close.

"He saw in me something that most people didn't see. I have a big smile and a big laugh, and I'm usually pretty funny. So people see one thing in me. And I suspect Robert Frank and Jack Kerouac saw something that was deeper. That only people who were really close to me can see. It's not necessarily loneliness, it's ... dreaminess."

save

martes, 1 de septiembre de 2009

Jugar a petanca és zen


  1. Un mestre budista francès triomfa amb un llibre on exalça l’activitat com a eina de creixement personal «sempre que es practiqui amb l’esperit adequat»
 Concentració. Tres jugadors de petanca, a Barcelona. Foto: ARXIU / GUILLERMO MOLINER
Concentració. Tres jugadors de petanca, a Barcelona. Foto: ARXIU / GUILLERMO MOLINER
MARCELO BERNÁRDEZ
BARCELONA
Abans, molt abans de convertir-se en mestre budista, Alain Krystaszekv –nascut a França però de pares polonesos– era un bon jugador de petanca. Alguns diuen que excel·lent. Els que coneixien el fervor de la seva afició no es van estranyar gaire quan, molts anys després, van saber que aquell que amb el temps va acabar fent-se dir mestre Kaisen no només havia seguit practicant, sinó que havia contagiat als seus companys de meditació i havia convertit el joc en una pràctica comuna al Temple Zen del Cim Lluminós, situat al sud de França. El mestre va revelar més tard –i és inevitable pensar en tots els avis que cada dia es dediquen a practicar aquest joc– la següent veritat: la petanca i la meditació zen són germanes. Tenen trets en comú. Aquell que juga com s’ha de jugar, va dir Kaisen sense immutar-se, pot paladejar l’eternitat.
Pràctica superior
Kaisen (que significa «ermita solitària de la muntanya profunda») va trobar en algun moment que la seva teoria havia de ser impresa i divulgada, i acaba de publicar un llibre en el qual recorre els 35 anys que fa que medita i juga. «Si es practica la petanca amb l’esperit adequat, aleshores et pot fer créixer com a persona», assegura aquest home que ja és avi i venerable i que a les fotografies que li han fet per promocionar el llibre apareix sempre amb un resplendent somriure.
L’èxit de L’esperit de la petanca és el que té menys importància de tot això. De fet, probablement el més important és que ha fet sortir del seu cau veterans jugadors que, segons es desprèn de les seves declaracions, feia anys que intuïen (o sabien) que la petanca és una espècie de pràctica superior, capaç de fer millors les persones, i que –per descomptat, si es practica amb l’esperit adequat– pot arribar fins i tot a propiciar moments d’epifania.
«L’excel·lència s’aconsegueix
–argumenta el mestre– deixant-te portar i apartant-te dels aspectes il·lusoris. En un determinat moment, es produeix una unitat entre el cos, l’ànima i la teva pròpia respiració. T’oblides de tu mateix i t’oblides dels altres. No ets aquí ni allà; ets a tot arreu».
Aplaudiment d’un campió
Un dels que van subscriure entusiasmats la teoria del mestre Kaisen va ser ni més ni menys que Philippe Quintais, que ha estat 12 vegades campió del món i és una espècie d’heroi nacional per als francesos. Quintais va llegir el llibre i quan va arribar a l’última pàgina va decidir que havia de conèixer l’il·luminat. Va agafar un avió i es va plantar al cap de poc temps a la Dordonya, al Temple del Cim Lluminós; segons sembla, van jugar diverses partides, van parlar i es van agradar. «No sóc un fanàtic del budisme –va declarar el robust i eixerit Quintais–, però gent com aquesta et recarrega les bateries».
¿Acabarà la petanca, gràcies a l’experiència i les teories del mestre Kaisen, per obra i gràcia de l’enorme difusió que està tenint el seu llibre (de moment a França), compartint setial al costat de pràctiques considerades perfectament zen com el tir amb arc, la cal·ligrafia o el combat bushido? Qui es decideixi a llegir les més de 200 pàgines de l’obra entendrà que per a l’autor la pregunta és retòrica. Per descomptat. «Hem de perfeccionar-nos sense parar
–diu–, aprofitar que és el cos-esperit el que apunta i llança la bola i el que s’oposa als altres jugadors. És llavors quan l’esport es converteix de sobte en art, pràctica i recerca d’una millora a la vegada mental, espiritual i corporal».